Avui el dia ha començat tapadot. Em sabia greu perquè li havíem dit a la Sílvia, la meva germana, que viu a L’Escala, que vingués a fer un “banyitu”. Ella treballa a Figueres de dilluns a divendres i quan surt de treballar va a donar un cop de mà a l’Hernán, el seu marit, amb el seu bar. El cap de setmana, tampoc té massa temps per a ella, per això el Xavi li va fer la proposta. Sabent que acceptaria. El Xavi la coneix molt a la Sílvia. La coneix de quan encara no li havien crescut els pits. Només tenia 12 anys i d’això en fa 20. Ostres quant de temps! I malgrat el temps els estius segueixen tenint els mateixos protagonistes. Llavors Cambrils i l’Armentera. Ara Torroella de Fluvià amb els avis de Cambrils. Simple evolució de la mateixa cosa.
L’última vegada que va pujar al barco va acabar vomitant. Però això no l’ha tirat endarrera. La Sílvia és així, pràctica. O sigui que deu haver pensat que perquè li havia de passar de nou. Ha seguit les instruccions de No Lactic i llestos.
Quan hem sortit de port, la mar estava poc per la labor de fer-nos un dia fàcil, però el Jaime, el meu sogre, ha tingut una bona pensada. Cala Montgó i amarrat a un mort, d’aquells que es fan pagar. La decisió ha pagat la pena. Hem estat bé. Hem gaudit de la companyia plàcida d’un germà. Que et coneix i que coneixes. Ella ens ha portat el vi de l’Andrés Iniesta, que ha resultat, sorprenentment, bo.
Per la tarda hem decidit fer alguna cosa de profit, més enllà de jeure i banyar-nos. Així que hem agafat el cotxe i hem fet camí cap a la Bisbal a la caça i pesca d’un artilugi per ficar-hi dins l’espiral de citronella que es crema com si fos incens per foragitar els mosquits. Fàcil, oi? Avesats a vendre plats i olles la pregunta els deixava fora de joc. Una de dos, o encara estaven processant què carai volíem, o no estan acostumats a que la gent els faci preguntes. La terrissa és d’aquelles coses que es ven bastant sola. Us ho dic amb coneixement de causa (vaig treballar una temporada venent-ne a Can Sonja, L’ Escala). Del que sí que m’he adonat és que l’estrès no és un factor extern, és intern. Nosaltres decidim estressar-nos encara que sigui estant de vacances. Deu ser una forma de ser de nosaltres, els de can fanga.
Demà ve a veure’ns el meu pare…
PD: La Dolça està encantada que quan tornem a casa estem només per a ella. Sí, sí, la tècnica del pèndol, ja ho sabem, però uns dies de barco bé s’havien d’aprofitar, oi?
M'agrada S'està carregant...
Publicat per MERILANDING
Escriptora anònima. Creativa, transformadora i somniadora. Estar no és viure.
Mostra totes les entrades de MERILANDING
Merilanding per la vida 