Autor: MERILANDING

Merilanding de vacances. Dia 25. Adéu i fins un altre

El dia ha començat tan chill, que diria l’Arnau, que no m’he tret el pijama fins les 12. I això que avui teníem visites.
Primer, l’esmorzar de sempre i el que segur trobarem més a faltar quan tornem a la rutina. Torrades amb mantega, amb figues, amb embotit… tant s’hi val. Passarem amb un cafè en llet i avall que fa baixada. Intento tancar els ulls per fer que el record se m’impregni i em duri.

He enviat a en Xavi i l’Arnau a comprar cebes i tomàquets per a fer el sofregit, mentrestant he escrit el merilanding (cada dia vaig més tard). També trobaré a faltar aquesta estoneta. De fet, per poder començar el dia com a l’estiu, només hauria de despertar-me a les cinc del matí. Tinc dubtes que pogués ser tan disciplinada durant tot l’any.

Hem coincidit que ells arribaven i que jo pitjava el botó de publicar. Així que ens hem posat en solfa de seguida. M’he posat el banyador i un vestit perquè si tenim temps anirem a la piscina abans de dinar. En Xavi m’ha dit que volia fer un pastís. En un altre moment de l’any això hagués estat motiu de discussió perquè sempre ve a treballar on soc jo. I no és que no me l’estimi però em fa nosa trobar-me esculls per agafar una cullera o obrir un armari. Però que ja us he dit que m’he llevat chill, l’he deixat fer. M’he entretingut a ratllar la ceba i el tomàquet. L’he vist treballar en el seu pastís de poma i m’he tornat a enamorar. Si haguéssiu vist com patia per si li sortia bé o no, hauríeu entès la tendresa amb què me’l mirava. Tinc molta sort.

M’han preguntat si cuinaria dins o fora. Com que el dia apuntava maneres, a les 11h ja estàvem a 36 graus. He decidit cuinar dins. He posat el paeller sobre la vitro, la cassola i a cuinar. Al meu cap hi havia la recepta perfectament estructurada, dissenyada després de llegir-ne algunes. La cuina no sempre comença als fogons. En realitat, no comença mai davant dels fogons. Comença en l’elecció del producte, dels estris, la tècnica i en el coneixement del propi paladar. El món de l’accés a la informació il·limitat permet cercar receptes d’arreu: més senzilles, més elaborades, més exclusives i més a l’abast de qualsevol botiga d’ultramarins de qualsevol poble. Per un plat de xup-xup el més important és la paciència.

El Miquel i la Nuni han arribat, és clar, que la cosa estava a les beceroles. La ceba i el tomàquet encara xipollejaven en l’oli calent. No he perdut el compàs. He guanyat la batalla a la meva frisança a còpia d’un aperitiu, unes olives, unes patates i una conversa sobre la recent estrenada aviïtat. Fa just un mes que en Biel va sumar-se a la família i els cau la baba. En Miquel i la Nuni han entomat la seva nova condició amb una entrega total. Per això la visita a Albons és una manera de carregar les piles de nou. Els ho hem posat fàcil perquè amb ells tot és fàcil. Desprenen una bondat que s’encomana.
La sèpia ha anat coent al xup, xup… després ha vingut la patata, el vi blanc, el brou i el temps. Aquell temps que la vida no ens deixa tenir, avui l’hem guanyat amb una conversa encavallada. Teníem tantes ganes de veure’ns i posar-nos al dia que saltàvem d’un tema a l’altre. L’Arnau era a la piscina però ha tornat en veure’ls passar i s’ha afegit a la conversa. El veig més gran a dia que passa.
Quan el plat estava quasi llest, hem decidit donar els minuts necessaris de repòs des de l’aigua estant. Hem anat a la piscina i ens hem banyat. L’Arnau no ens hi ha acompanyat aquesta vegada. Ell pararia la taula de mentres. Hem xerrat de l’adolescència i de com de difícil és saber si ho estàs fent bé. Ens hem consolat pensant que, una altra vegada, el temps serà qui ens donarà la rao o ens la treurà. I mirem al cel i esperem que Ell hi faci més que nosaltres. I ens hem confessat que de vegades no ens queda paciència ni esma. I ens hem dit que la vida també té moments dolents que no sempre els els podrem estalviar. I així, en remull quasi se’ns passa el temps. A quarts de tres he sortit esperitada cap a casa. L’Arnau hauria de dinar amb just mitja hora.

Ha arribat el moment. Tothom assegut. La cassola al centre de la taula. De cares tenia al Miquel i la Nuni. A la meva dreta, a la punta, l’Arnau. A la meva esquerra en Xavi. Serveixo al Miquel, després a la Nuni. Si haguéssim de jutjar el plat per l’olor i la pinta, aquest tenia matrícula d’honor. Però quedava el més important…. el gust. La Nuni ha començat trencant un bocí de pà i l’ha saborejat. Després he vist la cara del Miquel. En Xavi i l’Arnau son els que em regalaven més les orelles, però és que a ells ja els tinc el cor robat.
La Nuni ha sentenciat: T’ha quedat molt bo, Meri! I jo ja he estat feliç per tot el dia.

Amb en Miquel i la Nuni, les converses poden ser interminables, però, de vegades, els amics, sobretot els que fem quan ja son grans, es guarden la intimitat que deixen caure com llàgrimes a poc a poc, a trobada a trobada. I després de tretze anys compartint moments, aventures, dinars que acaben en sopars, avui he pensat que ens obríem en canal convençuts que la nostra amistat és sincera. I això també m’ha fet feliç.
Els hem acompanyat al cotxe, després d’acabar el dia sopant uns ous amb xistorra que ha acabat fent la Nuni. M’ha alliberat dels fogons i m’ha fet el relleu plàcid de qui es troba com peix a l’aigua. No és la seva cuina i se l’ha fet seva amb un simple trencar d’ou.
Demà baixem a Barcelona, la capital, perquè en Xavi treballa, així que malgrat les ganes ens hem emplaçat a una propera trobada a Espinelves amb les ganes de conèixer el petit Biel i felicitar-lo per la família on ha caigut. Poques com aquesta 😉
De camí a casa hem passat pel costat del cau del gripau. És petit, es podria confondre amb una fulla pel color de la pell. Ens mirava esporuguit mentre en Xavi li feia la fotografia. Una formiga passava i li ha pogut més la gana que la por. S’ha quedat immòbil per mimetitzar-se amb l’entorn i he pensat que voldria ser gripau. Quedar-me quieta i esperar que ningú em trobés, no fos cas que hagués de tornar a la vida gris de la ciutat.

El dia rúfol ajuda a preparar-se per la tornada. Quan les vacances son a tocar de la seva fi, un dia per fer-nos creure que entrem a la tardor és saludable mentalment. Et transporta a un lloc i moment que vindrà amb la plàcid descans que tenim acumulat. Res a veure amb la veritat però qui no s’ha enganyat una mica a la vida?
Després d’esmorzar torrades amb les figues d’ahir.

Hem obert l’ordinador per a fer feinetes pendents. No totes les que hauríem d’haver fet perquè hem estat disciplinats en això de descansar. Potser ho pagarem més tard i ha estat una irresponsabilitat però mira, ens ha pogut el no fer res.
Demà tenim convidats de luxe gastronòmic, el Miquel i la Nuni. Ella en sap un pou de cuinar i de gastronomia. Té un blog que es diu Cuinetes. Si el visiteu veureu que la traça que té per la cuina és una mescla de talent i de dedicació. Amb ells els àpats son tan interminables com les converses. Ja han vingut altres vegades i no us negaré que cada vegada que venen m’exigeixo culinàriament parlant. És com un examen personal. Ja han tastat els meus plats estrella, així que m’ha costat una mica decidir-me. La caldereta de patata i sèpia ha estat l’escollida en aquest repte personal. Potser m’interessa saber si el meu talent culinari segueix avançant o s’ha quedat estancat en els plats fetitxe que ja saps que te’n sortiràs més o menys amb bona nota.
L’altre dia, al Cabàs, la botiga d’ultramarins del poble, hi tenien una sèpia que semblava bruta al congelador. No me’n vaig poder estar de preguntar i després que em confirmessin que tenia melsa i davant de les opinions positives de les dones del poble que ja n’havien cuinat abans d’altres com aquella, vaig decidir-me a comprar el monstre més gran que us pugueu imaginar. Dos quilos i mig de sèpia fan, sense comptar les potes, uns 50 cm de llarg.

En Xavi i l’Arnau l’han anat a buscar i jo mentrestant m’he dedicat a acabar els fanalets que decoren la paret de la terrassa. Son els pots de vidre de les olives, els cogombrets, les melmelades que hem anat guardant aquests dies. Cada creació és diferent, però totes s’assemblen. No he trobat el tutorial de les primeres creacions que vaig fer fa una pila d’anys.
M’ha fet mandra anar a la piscina i he gaudit de la soledat. De vegades m’agrada estar sola. Deu ser que em faig gran, però em relaxa saber-me sola, sense conversa, sense preguntes. Només jo i la meva manualitat o llibre o hobby. No us passa?
Dels darrers dies, l’Arnau, que és un bon vivant ha anat guardant les salses dels guisats en tuppers. Teníem la salsa del pollastre amb gambes, de les mandonguilles amb sèpia i de la patata amb costella. Així que m’he tret de la màniga uns fideus de fideuà amb aquestes salses i s’han llepat els dits.

La tarda agafava la mateixa cadència que el matí. Una migdiada amb una pel·lícula a mitges sobre la IA. Una mica més de feina de la vida normal, trossejar la sèpia, un potet més i llestos.

Començava una de les vetllades que més il·lusió em fan de tot l’estiu. Veure’m amb les meves amigues empordaneses.
Quan vam arribar els vaig dir si podríem trobar un forat per veure’ns. Elles es dediquen a la restauració i els seus mesos de més feina son els de l’estiu. Últimament veure’ns les tres és un repte que no sempre aconseguim satisfer. Quan vaig rebre el whatsapp de la Tati que em proposava de veure’ns dimecres, tot i que fos al Xiri, que és on treballa la Marina, vaig ser feliç. No es podia tenir tot, però veure’ns les tres em recordaria a quan no teníem més objectiu a la vida que gaudir-la. Després van venir les obligacions, els nens petits, les feines i ara, a l’equació de la vida, s’hi han sumat els pares.
Hem anat a tornar els llibres a l’Escala i hem enfilat cap el Xiri. La plaça amb la torre romànica vigilant-nos s’engalanava com cada dia, de taules i cadires que en qüestió d’hores s’ompliria de converses i riures i cerveses i de gent que aprofita el capvespre per adonar-se’n que viure sola és impossible.
Hem parlat amb la Isabel, amb la Mariona, la Isa, l’Ona… que ens ha comunicat que la mare de la Marina torna a estar ingressada i que seria baixa del sopar. Quan ja saps de què va la vida, no caus en la decepció, simplement entomes la situació amb un “ja ho trobarem en un altre moment”.
La Maria, la mare de la Marina, ha viscut de tot a la vida i ara, a les acaballes, encara voldria seguir gaudint d’allò que en altres moments no ha pogut. Als seus vuitanta-quatre anys es nega a rendir-se davant una bactèria que l’assetja cada dues setmanes. Ella que ha estat pal de paller del matriarcat imposat per les vicissituds de la vida, veu com el clan s’arreplega al seu voltant per fer-li la vida fàcil. És una manera de veure que allò que has donat incansablement als teus, se’t torna. Una mena de justícia divina que aprens a acceptar malgrat costi.
Malgrat la notícia, hem pogut asseure’ns amb la Tati, l’Albert, en Pere, el marit de la Marina, i s’han afegit a la festa, l’Ingrid, amb el seu fill Lluís, després arribaria en Lucky, el seu marit, i l’Arnau. La conversa ha començat amb la notícia de la Maria, ha derivat amb l’hospital de Figueres, on ens ha quedat clar que l’Empordà és un lloc meravellós per viure sempre que tinguis bona salut. Els estàndards de qualitat i de servei queden lluny dels de la capital. Les històries i els records de les persones que han patit el servei de l’hospital, alguns amb la pròpia vida, s’anaven succeïnt. L’alegria de veure’ns s’ha anat apagant amb la tristor de les converses i de la fatiga que representa viure la cara b de les nostres vacances. El vinil no fa la mateixa cançó per a ells que per a nosaltres.
Hem acomiadat a tots els que demà treballen. Ens hem emplaçat per a més endavant. Espero que aquesta vegada tinguem més sort i que tothom estigui prou bé com per gaudir d’una estoneta plegats.
En Pere ens ha comentat que la Marina, després del seu torn amb la seva mare, vindria a fer un mos al Xiri, fos a l’hora que fos, només faltaria. Així que ens hem quedat amb en Pere que ens ha parlat de la vida, del seu pare, que fa poc es va morir, i hem rigut veient com la intel·ligència artificial pot alegrar i fer somniar als nostres avis que no han pogut fer res més que viure amb un anar fent i a qui la vida no els va deixar massa marge per somniar.
A quarts de dues, la meva amiga Marina, arribava amb cara d’esgotament i amb un somriure ens hem abraçat i ens hem donat l’escalf que de vegades necessitem però que mai demanem, no fos cas. Ens ha donat les gràcies per haver-la esperat i ens hem dit fins un altra.

Acompanyats per la lluna hem arribat a casa. Encara hem tingut una estona més per a nosaltres i la nostra terrassa. Els fanalets fan molta patxoca.

El temps metereològic ha canviat tant en els últims dies que ens ha agafat a contrapeu. No hem anat a la platja i en prou feines a la piscina. Tenim els nens dormint encara. Massa dies de sortir a la nit et capgira el son i l’endemà no trobes la manera de deixar els llençols. L’esmorzar després del merilanding que cada dia costa més. Ho supero amb més disciplina que plaer, però ja s’acaben els dies de vacances i llavors només escriuré per treballar i trobaré a faltar aquesta estoneta només meva, aquesta manera de parlar mentre moc els dits i expresso allò que penso en veu baixa. La vida plàcida de l’Empordà se’ns ha enganxat com el suc de les figues a la mà que hem collit de nou per a les torrades amb formatge. Sento que no només podria viure aquí, també ho voldria. En aquest plec de món sents cada dia ocells cantar i olors de camp i flors que es despullen. Camines sentint les passes i notes com el cor les acompanya amb un batec suau. Si camines prou, pots sentir la remor del mar, sobretot els dies que està emprenyat. I l’olor de sal i de peix. En aquest petit paradís de camps i d’aigua a parts iguals notes com els dies creixen al pas de les hores fins que la nit et regala una lluna i un cel ple d’estels que fa brillar els somnis. Sense quasi esma hem caminat d’un cap a l’altra de poble. Potser son cinc-centes passes. El Cabàs és ple de gent que ja et saluda. Ja ets una mica d’aquí. S’estan als xinos, diran darrera nostra si algú els pregunta. Així en diuen dels nostres apartaments. Comprem patates. Avui toca cuinar només pels de casa però hi vull posar tot l’amor. Un guisadet de costella amb patata que fa sucar el pa de valent. De tornada hem parat a fer el cafè o la cervesa, l’hora aquella que no saps què fer. En Xavi ha demanat unes braves que ha compartit amb un pardal valent que s’ha auto convidat a taula. L’hi ha agafat dels seus dits i s’ha esperat que fos freda per menjar-se-la. D’altres més porucs amb nosaltres han intentat prendre-li, però ja us he dit que és valent. Ha defensat el seu trofeu sense dubtar i no l’ha compartit.

Hem fet el dineret a foc lent, a la terrassa, amb la cassola de fang. La vida anava agafant forma a mida que l’olor s’escolava pels narius dels adolescents afamats. Amb la cadència de les hores hem dinat i conversat amb l’Arnau, la Martina i la Maria. Hem parlat de l’amor, de la seducció, del estimar-se als altres després que a un mateix. Hem incomodat amb algunes reflexions necessàries i els hem deixat alguns dubtes. Ideals pel viatge en tren que les noies han fet a trenc de la tarda. Ja sols, el descans i la pau es podien tocar amb les mans. He fet una recepta que tenia guardada a l’Instagram. M’ha sortit a mitges però què bona!. Llet merengada casolana. Del sobrant n’he fet gelat. Demà veurem.

Al vespre una trobada amb els amics que s’estan a Albons. Anem a fer un entrepà al social. No hi ha res més però la fresca, les moreres i la tranquil·litat et compensen el plat per cobrir l’expedient. Amb la família del Carles i l’Eva hem rigut de valent i hem ensenyat als nois que ser políticament incorrecte no vol dir ser males persones. Ho hem fet amb acudits i anècdotes que ara no es poden explicar a qualsevol lloc. En aquest ambient tranquil hem descobert com de divertit pot ser l’Arnau. Les bromes i la manera de posar-se a la gent ala butxaca m’ha fet morir de riure. Quin gust! L’Àritz, el fill de l’Eva ens ha fet uns trucs de màgia que ens ha deixat bocabadats a nosaltres i algun espontani del poble. Hi té molta traça amb les mans. Té els dits llargs que mou amb una agilitat de pianista de carrera. En Xavi no li ha posat fàcil però ha acabat boig intentar saber com l’havia enredat a la cara.
No volíem que la nit s’acabés i hem xerrat una estona més esperant que aquell dia fos més llarg que els altres. Ens hem acomiadat amb l’esperança de veure’ns aviat al Poseidònia Fest que organitza el Carles a Mataró la primera setmana de setembre. Ho diem com si encara quedessin molts dies, sabem que és la setmana vinent.
La lluna brillant i quasi plena ens ha acompanyat fins a casa. De camí les figues. Abans d’entrar ens hem regalat amb els estels que aquí semblen més grans i més brillants. Algú està esgarrapant els dies de vacances com nosaltres amb una sobretaula del sopar que no vol acabar.

La vida està plena de primeres vegades. La primera vegada que vaig anar al cine, la primera vegada que vaig donar la mà a un noi, la primera vegada que vaig fer un petó, la primera vegada que vaig sortir de nit, que vaig treballar, que vaig agafar un avió… quan tens fills, les teves primeres vegades se sumen a les seves. I veus a través d’ells el record de les teves primeres. Ja no les veus en primera persona, ja no tens el control, ni l’emoció, ni l’excitació que et produeixen i et mous en el fil de veure-les com a simple espectador o d’intervenir perquè creus que l’educació dels fills no s’acaba mai. Recorres a la memòria dels teus progenitors, segur que allà trobaràs les respostes, et dius. Els temps ja no son els mateixos i la vida no és tan simple encara que ens entossudim a reduir-la en el blanc o negre.

Mentre a casa tots dormien, arribar a quasi les 7 és el que té, en Xavi i jo hem decidit seguir la nostra rutina de les vacances. Hem esmorzat i hem fet una mica de feina, anem seguint el fil de la vida quotidiana que es desperta a través dels whatsapp que ens arriben de companys que ja s’han retrobat amb la rutina laboral de la resta de l’any. Comença a fer vertigen veure com això s’acaba i que aquesta dolça felicitat del descans i la improvisació sucumbirà a la pressa i l’estrés. I tornarem a fer pujar el cortisol sense poder fer altra cosa que sessions de meditació, pilates, sortir a córrer, pintar o fer mandales per mirar de combatre’l.
Amb aquests pensaments ens hem agafat la mà ens hem sostingut l’un a l’altre i hem anat a relaxar-nos a la piscina. Quan la vida pesa, deixar-se flotar a l’aigua és alliberador.
L’aigua ja és més freda. La pluja i un temps òptim per viure a l’exterior en tenen la culpa. En Xavi ha estat el primer en sentir que les cames, els braços, el cos, l’ànima boiaven despreocupats sobre l’aigua. En terra de Tramuntana, aquest vent no és res, però es deixava sentir. En banyador jo ja tenia fresca així que he fet el meu ritual per entrar a l’aigua. Primer m’assec i deixo caure els peus i les cames. La resta del cos rep l’escalfor del sol d’agost. La batalla entre les dues temperatures dins del meu cos és molt agradable. Si guanya l’exterior, baixo un graó. Llavors l’aigua ja la tinc fins la cintura. I així progressivament fins a quedar completament submergit. Avui no ho he aconseguit.
Asseguda a la piscina han anat arribant els pares i les mares dels adolescents que ahir van anar de festa. Tots els teníem a casa dormint, sans i estalvis. Ens han donat les gràcies per haver-los anat a buscar a la Festa Major a les tantes. Jo he dit que això només ho pot fer en Xavi, crec que despertar-me a mi a mitjanit per sortir-los a buscar, és posar un perill més a la carretera. Hem acabat parlant de la nostra adolescència, les nostres festes. En Xavi ens ha dit que ells havien quedat a les 13 h, tots a la piscina. Hem vist treure el cap del Martí per les jardineres de casa seva per veure si la resta estaven a l’aigua. Allà no hi havia ningú. Quan passaven dos quarts de l’una, han arribat les princeses de casa. El rímel encara es deixava veure sota els ulls. L’Arnau, el rei de la festa d’ahir, hi anava tot darrera. La veu que tenien tots deixava entreveure que la nit anterior havia estat apoteòsica. I segurament ho devia ser. En Martí ha arribat després d’assegurar-se que ja n’hi havia tres de la nit anterior.

L’Uri ha estat l’últim en arribar després que el seu pare, en Gregor, anés a remenar la cassola del “all in”. La Raquel és la que ens ha explicat això del “All in”. Es tracta d’enrossir el pollastre, després posar-hi tot (All) el que trobes a la nevera dins (in), cobreixes d’aigua, vi, conyac i a fer xup-xup lentament durant una hora i mitja. Diu que surt boníssim. Ho haurem de provar.
S’han saludat amb l’emoció adormida, també. A les dues, hem decidit deixar-los i anar a fer el dinar.
Com que no havien esmorzat, no han trigat gaire a tornar de la piscina. Hem dinat una amanida de monjeta i una hamburguesa.
Hem fet una mica de tertúlia. La Martina ens explicava coses de la nit anterior. Nosaltres li fèiem comentaris al respecte quan la situació ho requeria però amb la mesura justa de no provocar un sisme.
Acomiadat l’Arnau, he proposat de veure una pel·lícula. De vegades va bé tornar a veure pelis bones que poden ser útils per a ells. Hem vist “El bola”. Elles que volien dormir, s’han enganxat a la pel·lícula i l’hem vist fins el final. Quin tros d’interpretació!

La tarda llanguia sense tenir res a fer i ens hem posat a jugar al nou descobriment dels jocs de Netflix. Així ha estat com sense adonar-nos, rient i comentant ens hem adonat que la nostra filla és més divertida que nosaltres, que la seva amiga Maria té un do pel dibuix, que a mi se’m donen bé les paraules i que en Xavi és el mestre de l’humor. Una magnífica tarda que ens ha permès reprendre la pau que ahir vam veure desaparèixer per moments.

Sobre les vuit de la tarda, la Martina ens ha dit que avui volia tornar a sortir. Nosaltres li hem dit que potser ja n’hi havia prou, però ha insistit. En Xavi i jo ens hem pres un temps per a decidir. Hem anat a comprar unes pizzes per sopar i hem anat a buscar l’Arnau. Li hem comunicat la nostra decisió que si volia anar a Torroella que es busqués la vida perquè ja no tenim edat d’anar a munt i avall a aquelles hores durant quatre dies seguits. Que ara que ja tenia diners per a les seves coses es pagués un taxi. I així ho ha fet. Ha trucat a moltes companyies de taxis. Els demanava preus i concretava hores. Està bé veure que davant l’adversitat se’n surten. L’Arnau avui no hi ha anat. Ha preferit descansar.
A les onze i mitja, sortien amb un outfit més acord al fet d’anar de barraques. Jo els he aconsellat que agafessin alguna jaqueta que la nit es preveia més fresca. Contra tot pronòstic m’han fet cas sense rondinar. El taxi les esperava. Al llindar de la porta, com sempre, els he dit: Seny!
Què voleu que us digui, al cap i a la fi, una mare és i serà fins que es mori.

Portem uns dies posant el cos al màxim després de molts dies amb el cos a zero. La velocitat amb la que la nostra filla ens fa pujar de revolucions és inimaginable. Mare meva quanta energia. Si a això li sumes una amiga, una sensació de llibertat que li donen els divuit i les ganes de viure en quatre dies el que no ha pogut fer perquè treballa, la situació et posa al límit. L’adolescència té això: quan et sembla que ja domines l’etapa, una fuetejada d’hormones et gira la cara deixant al seu pas les restes d’una tempesta sense precedents. Sort en tenim que el Xavi i jo fem bastanta pinya i que poques vegades ens guanyen la batalla del “divide y vencerás”, que si no…
M’he despertat amb l’ànim de saber que avui faig dinar a casa. Que venen uns amics del Paraguay i que la meva germana també s’hi apunta. És una bona combinació perquè el meu cunyat l’Hernan, és argentí i vulguis que no tenen records i cultures similars: el mate, el “asado” i una dolça cantarella al parlar que se t’enganxa (bé a mi se m’enganxa, però parlo sempre mexicà, ells diuen… ). Ahir de manera improvitzada vam quedar que jo posava la mà d’obra i la meva germana el gènere. La idea era fer arròs però ja eren les 10, les 11 i allà no arribava ningú. El cas és que els hem trucat i estaven acabant de muntar un moble. Així que hem decidit anar a comprar nosaltres. A aquella hora ja no pots fer-te amb una sèpia bruta per fer arròs així que hem canviat el plat.

Un mar i muntanya diferent. Pollastre amb gambes. L’original és amb escamarlans però com que la Sílvia sí o sí portava les gambes, doncs hem comprat el pollastre. El súper tenia el pàrquing a rebentar però no hi havia tanta gent com imaginaves des de fora. Deu ser que aparquen allà per anar a la platja sense pagar pàrquing. Coses de la gestió pública. Us imagineu que aneu de vacances amb tota la família i per anar a la platja heu de pagar l’aparcament a 3 euros l’hora? Què faríeu?
En fi, el cas és que, per difícil que sembli, no m’he posat gens nerviosa. Hem comprat el que necessitàvem i hem tornat a casa. Hem parat els estris a la terrassa. Avui cuinem a fora perquè es pot, no canten les cigarres. I hem començat a cuinar. De seguida ha arribat la família, es veu que el moble ja ha quedat muntat. Hem començat a fer el piscolabis, mentre el xup-xup tirava. No havia fet mai aquest plat però la meva intuïció ha estat la meva guia. Ara hi poso això, ara allò, ara flamejo les gambes perquè tinguin més gust… Cal dir que cuinar amb companyia i fer-ho mentre en Xavi et va proporcionant gintònic posa fàcil la fluidesa del moment. Les nenes s’han despertat quan han sentit que teníem visites a casa, sort que hi ha confiança. Les cares de son no combinaven gens amb les pestanyes que encara estaven tintades del rímel waterprof de la nit anterior. De seguida, però s’han disposat a donar un cop de mà així que les he col·locat de marmitons. Una tritura la ceba, l’altre talla el pebrot. Així com si d’una orquestra es tractés vas donant ordres i van obeint amb la necessitat d’oferir agraïment i demanar disculpes per l’hora que s’han llevat.
L’Arnau i l’Emma son els primers que ens han abandonat per anar a la piscina. Avui feia un dia espectacular però sense molta calor. S’hi devia estar bé.
Amb el plat acabat, han arribat els “paraguayos” i no, no parlo dels préssecs. La Rosana, l’Arnaldo i la Lucía han fet 140 quilòmetres per dinar amb nosaltres. Ho fan de gust perquè és una manera de sortir de la ciutat a la que estan encadenats per la feina. I això que no tenien cotxe perquè la filla gran l’havia disposat per sortir de vacances uns dies. Han vingut amb la furgo de la feina.

Ja ens coneixem tots i això ho fa tot fàcil. S’encavallen converses sobre la feina, sobre el futur, sobre l’educació. Fem bromes, acudits i escoltem les aventures dels nostres adolescents amb la sensació que aquella història és un deja vu de la nostra.

Després de dinar, el sol ja donava a la terrassa així que ens hem aixoplugat a recés d’un aire condicionat que ha estat la salvació aquest estiu intens. Hem bufat de nou les espelmes en el pastís que ha fet la Rosana. Es de dolç de llet, típic de la seva cultura, i això ha deixat a l’Hernan sense paraules.

Ens hem plantejat si jugar algun joc de taula o si anar a la piscina. La son i el cansament ens han decantat per aquesta segona opció. Ja no feia molt de sol i l’aire era fresquet. L’aigua que fa un parell de dies semblava talment com la de la banyera s’ha refredat gràcies a la pluja de la nit passada.

Hem rigut veient com les hormones es posen en moviment entre els nois i les noies adolescents. Les nostres semblaven lloques i cridaven l’atenció d’ells que amb un posat estudiadíssim de semblar despreocupats les miraven i somreien sota el nas. Aquesta dansa de flirteig improvisat és un espectacle digne d’admirar.
Hem rigut moltíssim. La Martina és molt divertida. Sort en tenim que de vegades darrera la mala llet s’hi amaga un sac de riures que pot fer esclatar en qualsevol moment.
La llum del dia s’anava apagant i hem acomiadat els nostres estimats guais del Paraguai i ens hem emplaçat a veure’ns a la nostra tornada. Ja van quedant menys dies.
Hem proposat a les nenes que anessin a l’Escala a fer un gelat amb l’Emma, la meva neboda més petita, i a passejar. Necessitàvem un recés d’intensitat jovenívola.
Quan ha tornat l’Hernan, hem jugat al Hitster. Ens encanta aquest joc. I mentre picàvem fruits secs i coca de xocolata hem perdut una mica la noció del temps. Després del Hitster els hem ensenyat l’últim descobriment que hem fet fruit de moments d’avorriment. Els jocs de Netflix. Hem jugat a Pictionary. Quan ha arribat l’Arnau s’hi ha afegit i llavors encara hem rigut més. No tan pels dibuixos sinó per l’explicació darrera del que sembla tan senzill de veure a ulls de l’artista. Ens hem pixat de riure quan l’Arnau ha dibuixat la paraula “acció”. De veritat que ha estat un dels millors moments del dia d’avui.
A les deu en Xavi ha anat a buscar a les nenes i a casa hem tingut un breu moment de gaudi familiar. Amb un gaspatxo de síndria i un truita a la francesa a la panxa s’han anat a guarnir per a sortir de nou de Festa Major. Han estat dues hores de rellotge per arreglar-se i anar a una festa on la llum brilla molt per la seva absència. En això, hem perdut. La pressió social i la necessitat d’estar a d’alt de tot en tot moment és una presó on no son conscients que s’hi troben.
En Xavi ha tornat a fer de taxi per portar-los. No ha estat fins llavors que a la llum de la lluna ens hem tornat a mirar després d’un dia intens. Una conversa tranquil·la, un baixar de revolucions, posar el quilometratge a zero i agafar la son de pressa. No sabem quantes hores ens deixaran dormir els nostres adolescents abans de la trucada sol·licitant el taxi de tornada.

No sabeu com n’és de difícil llevar-se després d’una intensa nit que acaba a les quatre de la matinada. Et sents pesada, et fa mal tot, especialment el coll després de simular ser Joey Tempest, el cantant d’Europe, i moure la melena que no tens. Avui en Xavi m’ha emocionat de bon matí. M’ha fet un regal que només ell i jo som capaços de valorar perquè ens fa tenir el mateix record, una lluna de mel a Cuba. Uns acords per començar el dia abraçats i fent regalimar una llàgrima aiguabarreig de nostàlgia i amor.

Tenim sort dels esmorzars revitalitzants amb els que inaugurem el dia. Fa uns dies que abans d’entrar a l’edifici d’apartaments, vaig agafar unes figues de la figuera que està al mig del camí. No sé si té amo, però vaig agafar les que em cabien en una mà i això que la figuera era ben plena. Així que la meva torrada amb formatge i figa us podeu imaginar com m’ha sentat, oi?
Després de compartir les aventures de la nit anterior amb l’Arnau, hem fet una mica de neteja, i hem esperat que ens truqués la Martina per dir-nos que ja era al tren. Tenim ganes de veure-la i poder estar un parell de dies tots quatre. Bé estarem els quatre i la seva millor amiga, la Maria, que l’acompanya. Les dues son amigues des de fa molts anys i a mida que es fan grans encaixen més en tot. Comparteixen valors i una manera similar d’entendre el món que passa per no renunciar a res i a aprofitar-ho tot. Així que la Maria és com una més a la família.
El tren portava una hora de retràs, per no variar. Això dels trens en aquest país és per fer-s’ho mirar de debò.
Hem deixat el dinar fet perquè la Renfe no ens ha permès dinar junts. L’Arnau marxa a treballar a les quatre i el tren havia d’haver arribat a les dues, però les coses impossibles de saber i explicar han fet que arribessin passades les tres. Quan han sortit de l’estació, la Martina portava dos apèndix sota els ulls de color rosa. Li he preguntat què era allò i m’ha dit que com que ha dormit poc tenia ulleres. He estat apunt de demanar-li un parell per mi, que segur que farien més bona feina.
Hem anat a casa i de camí la Martina ha engegat la metralleta i ens ha explicat amb pels i senyals la seva nit anterior. Hi havia Festes de Gràcia, gent coneguda, gent per conèixer i havia botes brilli, brilli i havia bromes, riures i, sobretot, molta vida. Ara que ha fet divuit anys he pensat en la sensació que teníem llavors. Sentíem que la vida no s’acabava mai. Sempre en volíem més de tot i avorrir-se mai va ser opció. Als divuit anys només pensàvem amb els amics, els pares eren danys colaterals a la nostra manera de viure. I això, 30 anys després no ha canviat gens.

Després de dinar hem anat a la piscina de les Roques, un poble d’interior a prop de Vilaür, on li havien preparat un dinar sopresa al meu cunyat l’Hernan que demà fa 50 anys. Ell és argentí per tant no pot celebrar-ho amb la seva família biològica. Aquest pensament és el que ens ha portat fins allà saltant-nos en un dia com avui la migdiada que us prometo necessitàvem. Però hem aguantat el tipus.
Arribar a una festa quan ja ha començat és de vegades complicat, tothom ja està en sintonia i la persona nova potser es troba fora de lloc o fa canviar l’ambient. Crec que no ha passat ni una cosa ni una altra. La idea era passar-ho bé i ens ho hem passat bé. Ja coneixem els amics que tenen aquí, així que ha estat fàcil. Les nenes nostres s’han ajuntat amb la seva i juntes han anat a banyar-se. A retrobar-se amb la independència paterna. Mentres ens hem pres un gintònic que ens han caigut la mar de bé. Quan no cau bé un gintònic?
Després de banyar-se, hem fet el pastís que no havien fet encara i ha bufat les espelmes. L’he vist feliç. Després d’uns anys complicats, el veig en plena forma i em fa feliç veure’l així. Li he proposat si volien venir a dinar demà que és el dia en qüestió. M’ha dit que sí i llestos. Demà ja tenim pla.
Al plec de la tarda amb la nit, el meu cansament s’ha hagut d’enforntar als anhels de llibertat de l’adolescent de casa. Així que hem aguantat sense discutir doncs, unes cinc hores. Em sentia al mig entre pare i filla i el que acaba passant, perdo jo. La paciència i els nervis i ho pago amb qui no hauria.
Amb l’ambient enrarit i ben emperifollada, la Martina ens ha demanat perdó a la seva manera, amb una mica d’exigència. Li hem dit que demà serà un altre dia. Que anés i s’ho passés bé. En Xavi les ha acompanyat a la FM amb el propòsit d’anar-les a buscar a l’hora que volguessin. L’Arnau s’ha apuntat a la partida.
Quan he de demanar perdó sempre opto per fer alguna cosa per la persona a qui he ofès. Al Xavi sempre intento guanyar-lo per l’estómac. Li he preparat un soparet bo per quan arribés de fer de taxista. Ha apreciat el meu gest però no se l’ha acabat.
Hem anat a dormir d’hora. Ja no tenim edat per sortir cada nit a donar-ho tot fins les quatre. Avui ho hem constatat.

El telèfon ha sonat a les tres. Sol·licitaven el taxi de tornada. Després de tot, al final, una atracció de les fires els ha marejat i han acabat abans d’hora. Potser, el cansament, també afecta als divuit, encara que ho amaguis de malestar.

Ja és la segona persona que ve a casa i vol veure els meus peixets de la paret. Se sap la història perquè és lector del merilanding i em fa il·lusió. El primer en arribar ha estat el Carles amb la seva parella l’Eva i els fills de tots dos, l’Otger i l’Àritz, respectivament. Després han arribat en Juli i la Montse. A la terrassa, en Xavi, a primera hora ja havia posat la ràdio que faria de nexe d’unió. Està feta amb la forma de la paraula ONA i és de color vermell i blau.

Avui he començat aviat a fer el sofregit. He aprofitat que estàvem a poc més de vint-i-quatre graus per gaudir de fer l’arròs a la terrassa. He preparat tot el necessari i he començat a cuinar. Per marmitons, en Xavi i l’Arnau que seguien les meves ordres amb una batuta d’il·lusió. Veure en Xavi feliç em fa feliç, que voleu que us digui. Amb el xup-xup ja intuïa que l’arròs d’avui, si tot anava bé, seria de pòdium. En Juli i la Montse han portat musclos. Ha anat bé que alliberés la cuina. Els he fet com m’han dit. A una cassola hi hem tirat una fulla de llorer, un raig de llimona i un bitxo cayena. En menys de 5 minuts ja eren a punt. L’Otger m’ha ajudat a obrir-los i a emplatar-los. Avui tenia ajuda extra que he aprofitat de bon grat. Després de l’aperitiu i abans de dinar hem pensat que era el moment oportú per anar a la piscina. Ens hem banyat i hem rigut i ens hem relaxat com vells amics que som. Sense complexos i amb aquelles bromes que ara ja no es permeten hem fet riure els més joves que ens miraven com a observadors incrèduls de la vida que no s’imaginaven dels seus pares.

L’arròs ha entrat en el pòdium dels millors d’aquest estiu. Un arròs mixta. De carn i de peix com el feia la meva mare. Com a novetat, en Carlos, un amic que va venir fa unes setmanes i que va gaudir del meu plat fetitxe, em va aconsellar que rentés l’arròs abans de cuinar-lo. D’aquesta manera quedava més solt. Li he fet cas i ha sortit molt bé i això que era arròs de Pals i no li tinc molt ben agafada la mida de l’aigua que necessita.
Hem acomiadat a l’Arnau que anava a treballar i hem seguit fent la tertúlia amb les postres, els gelats, els cafès i les copes. La família del Carles ha marxat a fer un encàrrec, no vull desvetllar res, però ens faria il·lusió. Ens hem acomiadat amb un fins ara, perquè estaran per Albons una setmana, encara, i serà fàcil de tornar-nos a veure.
En Juli i la Montse s’han quedat una mica més. Hem recordat aventures passades i hem conversat d’educació. La Montse és mestra d’un centre de formació professional, jo, presidenta d’una associació contra el bullying. La conversa ha estat fàcil, fluïda i profitosa.
Acomiadats tots, hem recollit i he donat les gràcies per tenir aquest apartament petit que fa que en un tres i no res, tot quedi com si no hagués passat ningú. Hem descansat uns minutets i ja ens hem començat a vestir per la festa de la nit. Fata, abans Fata Morgana, fa una festa remember dels 80 i 90. Ja tenim els tickets de fa dos dies, no fos cas.

Hem quedat per sopar a Can Serrats, de l’Armentera. Allà vaig conèixer la meva amiga Tati, ara fa molts i molts anys. Després va ser un bar i ara sembla que torna a revifar. La terrassa és bonica. Unes moreres li fan la fresca i serveixen per penjar-hi unes llumetes. Hem fet un sopar de tapes que no hem triat però que ja ens ha estat bé. Hem començat la festa en el sopar, recordant anècdotes i sabent-nos massa grans pel que havíem de viure ens hem anat posant en situació. La Marta Torrent sempre acabava a l’aigua. En Josep i en Carles, el meu germà, la tiraven a totes les festes. Ella ho recordava i la resta rèiem. La festa començava a les 12, així que com si fos la nit de cap d’any miràvem el rellotge de tant en tant. He arribat a pensar que potser menjaríem raïm de postres tot contant-ne dotze.
D’allà ja he marxat saludant a velles amigues de la infància. En un poble com l’Armentera, tots ens coneixíem. Tots sortíem a la pista a jugar. Tots anàvem a la festa major, a banyar-nos al riu, en bicicleta fins el poble veí. Tots érem tots. Suposo que per això, anar a l’Armentera per a mi sempre és tornar una mica a casa.
Hem arribat a l’hora justa per a poder aparcar en el petit aparcament de la discoteca. He donat les gràcies de no haver-ho de fer en el descampat habilitat per aquest ús que hi ha al davant. L’última vegada vam tenir problemes per treure el cotxe en acabat.

Les lletres lluminoses de Fata em transportaven a temps pretèrits. Quan feia que no hi entrava? Em preguntava mentre em deixava endur per la pressa de viure la festa tan aviat com fos possible. Hem entrat i tot era com ho recordava… bé quasi tot. Llavors hi havia una piscina al mig de la pista i uns vidres transparents et deixaven veure l’aigua sota els teus peus. També la recordava més fosca, avui la llum et deixava veure com de bé havia envellit aquesta discoteca que en el seu dia va ser la més moderna d’Europa, o això ens deien.

Hem demanat una copa i ha estat tot el que hem pres perquè no acceptaven pagament en efectiu. Directes a la pista i he recordat el graonet que em servia per tenir l’alçada necessària per divisar a tothom de la pista. No és un pòdium més aviat un grao de “ara sóc tan alta com vosaltres”.
A mida que arribaven cares conegudes de tots els meus temps les saludava afectuosament. Tot feia il·lusió. Així he vist a la Mariona, a la Lourdes, al Cesc, a la Juanita, al David i la Marta, a l’Úrsula i a tota una generació que ballava sense parar les músiques que un DJ amb poca traça anava punxant. Els hits de la nostra generació se succeïen mentre intentàvem recordar les passes de ball que llavors ens semblaven fàcils. He vist patir més d’una per aixecar-se després d’ajupir-se amb el King Àfrica de fons. Hem rigut fent anar els braços com si d’una classe de la Jane Fonda es tractés. Cal rebaixar les pelleringues i tota ocasió és bona. Hem simulat ballar brake dance i hem esperat com queia la pluja d’homes alçant els braços. En un moment donat, he parat i he mirat a tota la pista que compassats del mateix ritme brandaven els braços d’esquerra a dreta i sabeu què he vist? Que no hi havia pantalles ni mòbils immortalitzant el moment. Aquell moment únic que com quan teníem 18 anys vivíem per primera i última vegada. I m’ha agradat sentir que precisament aquell moment només es podria viure una vegada i que en les retines es guardaria com a tresor per comentar en alguna que altra trobada.
Passades les tres de la matinada, la fatiga del intens dia em passava factura. Un, dos, tres o quatre hits més tard hem aconseguit sortir i allunyar-nos del record de les festes. Les orelles ens brunzien de valent i el cos ens demanava descans, però no sabeu com de joves ens hem sentit aquesta nit.

Avui ens hem llevat i hem esmorzat com sempre, però es respirava en l’ambient una necessitat de mirar de cares aquelles cosetes que sempre hi ha pendents en una casa. Potser els dos últims dies ociosos ens pesaven a la consciència amb un “això s’acaba” o potser és que el temps, meteorològicament parlant, ens ho posava fàcil. Jo crec que totes les vacances d’estiu haurien de tenir un dia rúfol, una treva de calor per a poder tornar a ser persones humanes, no aristòcrates de gandula i ombrel·la.
En fi, ja en marxa, en Xavi s’ha dedicat a treballar una mica amb l’ordinador (ser autònom és el que té) i jo he aprofitat per decorar els pots on hi van les bombetes de la terrassa amb macramé.

He hagut de mirar de nou tutorials per a fer-ho. No he trigat gaire a fer la meva pròpia creació. Després de fer el Merilanding, m’he posat a reparar la cortina del menjador que en Xavi es va carregar fa uns dies (Merilanding de vacances. Dia 4. Marca personal). Aquesta vegada una tija de bambú ens farà de suport de les quasi 100 cordes trenades que hi ha de penjar. Així que les he anat estacant amb un simple nus de pardal. Fas la corda doble i passes les puntes per dins el pont que se’t fa a la meitat, deixant l’estaca al mig. No és complicat, és entretingut. Fer manualitats em fa descansar el cervell. També us dic que potser m’he tirat una hora a peu dret encaixant les cordetes dels nassos. Però el resultat ha quedat xul·líssim. Potser una mica més curtes del que haurien de ser però després de repassar en la memòria a càmera lenta l’incident, crec que el fet que arribessin a terra va ser l’origen de l’accident.
I així, ha anat passant el matí i no m’he tret el pijama fins l’hora de dinar. Avui m’han donat festa de cuina. En Xavi ha fet un pastís de poma i s’ha inventat uns pits de pollastre al xup-xup que tela marinera.

Per mi un pèl picants però a ell li va la marxa. Parlant de marxa, l’altre dia en Xavi em va comprar unes gildes al mercat de l’Escala. I noi, la pinta és boníssima, però són de foc. Quan l’he tingut a la boca he agraït que no fes la calor dels dies passats. Mare meva. Pitjor que un fogot. He fet tants glops de cervesa tot després d’empassar-la que no m’ha quedat altre remei que treure el gas en forma de rot. I quin rot! Tot plegat ha estat una mica grotesc però he estat víctima de la meva nova afició: les gildes.
Sabíeu que aquestes banderilles originàries del País Basc duen el nom de la Gilda pel personatge de la Rita Hayworth? Els bascos deien que eren igual que ella a la pel·lícula, és a dir, verda, salada i un punt picant.
Les originàries porten oliva, bitxo i anxova. Les d’avui a més a més portaven cogombret, pebrot vermell i cebetes en vinagre. El tamany importa i més si per empassar-te el foc l’has de tenir a la boca més del que podries suportar. Encara en queden, així que demà potser les trec que tinc convidats…

La tarda se’ns feia pesada. Sense sol per anar a la piscina i sense gaire esma de res, ens hem decidit per fer un bany. Ha estat el més ràpid de l’estiu. Hi havia molts nens petits a la piscina jugant quan hem arribat. Ens hem dutxat que fa una mandra que no us ho explico. Bé sí que us ho explico: jo, per banyar-me, necessito tenir calor, sinó no em banyo. Però si he de passar per la dutxa per tirar-me a l’aigua i la dutxa està a temperatura sota terra, doncs llavors em refresco i ja no em tiraria sinó fos per la insistència del Xavi. A ell no li afecta. Per estar en remull el que faci falta.
Hem demanat permís als petits peixets guarnits amb ulleres d’anar sota aigua i xipollejaven una altra i vegada mentre s’enfonsaven per nedar més ràpid. He baixat els tres graons i en aquell precís moment, en que he posat el meu cos en horitzontal i sentia l’aigua per tot el cos m’ha caigut una gota. Primer he pensat que era un esquitx. Però després una altra i una altra…. plovia. Hem sortit, ens hem dutxat amb aigua freda una altra vegada i hem anat cap a casa.
Com que avui havíem d’anar a buscar l’Arnau a la feina hem decidit anar a comprar al súper Montserrat. És el gran súper d’aquí amb productes d’aquí. El cas és que a Empuriabrava n’hi ha dos. L’antic que és més a tocar de la platja i el nou que és més a prop de la carretera.
Quan hem arribat, just a l’aparcar, he vist el rètol de les botigues de l’Andic. No en tenia ni idea que podies anar de compres a botigues de marca a Empuriabrava. Així que ens hem passejat per unes galeries i ens ha fet l’efecte que estàvem en un altre país. Si no fos pels rètols de les botigues en català, juraria que estic a Marsella o a qualsevol lloc de costa ple de francesos, holandesos i alemanys. Hem demanat un gelat. Una terrina. Acostumats als gelats Sirvent de Cambrils que a més a més de bons, menjar-ne és reviure l’experiència de lluitar contra els regalims que teníem quan érem nens, aquells ens han semblat de fireta.
Farts de passar per turistes, hem anat a fer l’encàrrec que teníem: comprar els ingredients per l’arròs de demà. Hem anat a l’altre Montserrat i hem comprat deliciosament. Com anècdota us diré que la senyora que atenia el mostrador de la carn ens ha volgut donar conversa. Suposo que en veure que podia parlar català s’ha animat. Ens ha preguntat si érem d’allà, li hem dit que de Barcelona. Ens ha preguntat si coneixíem l’enton. Perdoni? Sí l’enton… Jo pensava que es referia potser a una persona, l’Anton… Però en Xavi m’ho ha dit abans que fiqués la pota. Entorn, Meri, entorn. Sí, he contestat, una mica (només fa 45 anys que vinc per aquestes contrades). I ella ens diu, Ja heu anat a Besalú? L’he mirat i he dit sí, és clar, mentre pensava per què ens feia anar de visita a una altra comarca quan parlava de l’entorn.
Alguna cosa més? No gràcies.
Hem arribat al karting deu minuts abans d’hora. Ens hem assegut i ens hem pres una cervesa mentre ens fèiem passar per turistes. Hem vist treballar l’Arnau. Bé, una part de la feina, la de desmuntar. No l’hem vist en acció amb els clients, però pel tarannà de l’Arnau, aquesta és una feina ideal.
Hem tornat a casa i mentre ells feien un bany a la piscina, on l’aigua torna a recuperar la temperatura de viure a la intempèrie, jo he triat una pel·lícula que no hem vist. Hem fet buffet lliure amb el que teníem a la nevera de sobres i hem instagramejat una estona fins que el meu pare ens ha passat per whatsapp la seva puntuació al paraulògic, una proesa tenint en compte que té Alzheimer, en estat primerenc. L’Arnau i jo hem fet cursa ràpida de paraules. He guanyat jo, però ell n’ha trobat algunes que jo no tenia. No li hem passat el resultat per no desanimar-lo.
Estàvem entre anar a dormir tard i acostumar el cos a una mica de festa per demà que tenim la sortida discotequera o anar a dormir i descansar pel dia llarg de demà. Ha guanyat la segona opció. En Xavi somreia de pensar el dia de demà. Li fa tantíssima il·lusió retrobar-se amb vells amics d’ones passades!

M’encanta escriure el merilanding. Ho faig cada matí només llevar-me. És una manera com una altra de començar el dia. Aprofito la fresca de primera hora del matí. De vegades la família està desperta, d’altres no. És un moment dolç i delicat. No sempre les ganes superen la pressió del full en blanc, però les paraules brollen en només recordar els moments del dia anterior. Ho faig en la intimitat i la solitud de l’escriptor. No sé si la resta de persones que escriuen s’imaginen les cares dels lectors com jo ho faig. Son rostres concrets que sé que em llegeixen. Alguns em confessen que és una lectura ideal per anar a dormir, d’altres per anar a veure el senyor Roca. N’hi ha que diuen que és tot el que poden llegir, perquè el TDAH és l’únic que reté i no necessita recordar el que va llegir ahir. N’hi ha que els agrada la vida familiar que descric perquè els fa pensar en la seva, n’hi ha que el merilanding els fa pensar en l’estiu. No tothom llegeix llibres. Sigui com sigui i pel que sigui, gràcies a tots els que em feu comentaris sobre aquest blog sense pretencions.
Els últims dos dies han estat el pic de l’estiu, del meu estiu. Necessitava fer una pausa i sentir que el descans complet es feia present en mi. I sí, he anat a la platja, a Empúries, per variar una mica i també he sortit a passejar amb el Xavi i ens hem mimetitzat amb els guiris al passeig de Riells. I ens hem fet passar la calor amb cervesa una vegada i una altra. És l’única cosa que ens refresca per dins.

I també ens hem banyat a la piscina al capvespre, tot i que ahir una tempesta elèctrica em va fer sortir de l’aigua més aviat del què voldria. I he passat temps cuinant, és una manera de demostrar l’amor cap a la meva família com qui fa petons i manyacs.

Aquestes 48 hores de pausa també les he dedicat a llegir i a acabar el llibre que tenia a mitges, la Sra Harris se’n va a París. I m’ha semblat un senzill i bonic llibre que es podria recomanar als adolescents, doncs posa en valor la perseverança i en dubte els prejudicis que tenim interioritzats i fruits del no-res ben bé nostre. I mentre llegia he sentit els ocells, els de sempre, les orenetes, les tórtores, alguna mallerenga, pardals i algun de nou que feia brrrri, brrrri ben a prop, i com sempre, he obert l’aplicació del mòbil per identificar l’abellerol que volava prop nostre, però no li he pogut veure les seves ales de coloraines.

La pausa ens ha sumit en el silenci que ja no és incòmode. I hem filosofat sobre la vida, sobre la feina feta amb els nostres fills i ens hem delectat amb música clàssica en el cotxe mentre anàvem a fer algun encàrrec. També hem parlat amb la petita de casa que comença a estar estressada pel segon de batxillerat que just començarà el setembre. Necessita nota per entrar a la universitat. És una avantatge saber el que vols estudiar -ens hem dit- per motivar-te el suficient.
El que potser ens ha trencat la rutina és saber que divendres anirem de festa. Però festa, festa. A Fata, la discoteca de la nostra infància hi fan un Remember dels 80 i 90. Ahir vam anar a recollir les entrades i vam veure amigues que feia potser 25 anys que no veia. Els temps ens passa per sobre, però encara ens queda esma per deixar-ho tot en una pista de ball com quan en teníem 18.
Aquests dos últims dies ens ha deixat la pell enganxosa i ens hem allunyat de l’exterior més del que l’estiu demana. I esperem el canvi de temps que es preveu per demà amb una ànsia que ens obre la gana. I no som conscients que amb la fresca bona, l’estiu encara la recta final. I que aquesta manera de viure la deixarem enrere fins l’any vinent, si Déu vol.
La Ta em va dir que només quedaven 19 divendres per Nadal i em costa de creure que dia a dia, el temps corri tan de pressa. Potser hauria d’haver aprofitat millor aquests dos dies on la languidesa de les hores ens ha seduït com un cant de sirena.

Despertar-se sabent que tens visites ja et predisposa d’una altra manera a encarar el dia. Quan m’he despertat els meus nois de casa ja no hi eren. Han anat a fer encàrrecs i a comprar la sèpia bruta que necessitava pel plat d’avui. Normalment faig arròs, però per fer-lo l’he de cuinar a la terrassa però la calor és insuportable. Així que he plantat el paeller a sobre la vitro. Normalment, també, és en Xavi qui m’organitza el tinglado perquè jo cuini, però com que no hi era, ho he muntat jo. El mar i muntanya d’avui no és complicat de fer, però sí que és entretingut, sobretot perquè les pilotilles les he fet jo. Mig quilo de carn picada de porc, l’altre mig de vedella. De la meva mare vaig aprendre a fer-les més toves si li posava a la barreja un ou, una mica de pa ratllat i un susto de llet. També les he adobat amb all, sal i pebre. Fetes les boles les he passat per farina i les he fregit a la cassola de fang que ja tenia tres grans d’all aixafats aromatitzant l’oli. Quan ja han agafat el color de fregit, les he tret i he començat amb el sofregit de ceba, tomàquet, pastanaga i pebrot. I anar fent xup-xup.
Posar el paeller sobre de la vitroceràmica fa que la cuina sigui un pel massa alta per a mi, però la olor de cuinar amb la cassola de fang ho compensa. Per si de cas no trobaven la sèpia bruta, vaig comprar una bossa de calamar trossejat congelat que vaig deixar descongelar a la nevera.
Al sofregit li he afegit pebre de Jamaica, una culleradeta de pebre vermell de la vera i un parell de culleradetes de carn de nyora.
Quan ja començava a posar-me nerviosa pel retràs en l’arribada de la comanda. M’he posat la llista de Frank Sinatra i m’he relaxat cantant a la cuina. Quin plaer!
La cuina per a mi és un entreteniment útil que em permet des estressar-me. La cura que hi poso en tallar o picar les verdures és similar a la que faig servir quan cuso o quan faig manualitats. Hi ha punt de concentració tal que el rebombori cerebral, que m’acompanya tot sovint, desapareix. Aquesta afició també té un punt de creativitat i de repte. Tot i que avui no era de rebut improvisar, sabent que venien visites, m’encanta obrir la nevera i pensar quin seria el millor plat que podria fer amb allò que tinc. Posar-me a prova és un al·licient que només comprenen els esportistes d’elit amb una diferència ells corren i s’entrenen a consciència per ser valorats per un jurat. Jo cuino per plaer i supervivència i és la meva família qui hi suca pa.
Amb el My Way han arribat carregats amb dues bosses de súper plenes.
He hagut de treure la pell de la sèpia i m’hi ha ajudat l’Arnau. Una de les coses que va aprendre de treballar al restaurant de l’any passat és a netejar sèpies. M’ho ha fet mentre jo les trossejava. Les hem afegit al sofregit. Cinc minuts després hi hem afegit un got de vi. Volia que fos blanc però no en tenia, així que ha estat el vi ranci. Hagués pogut tirar-hi conyac i cremar-lo però el que tenia era massa bo. Les dues melses s’han afegit a aquell bé de Déu que anava agafant cos. Quan la sèpia ja portava una estoneta allà tota sola, l’he acompanyat de les pilotilles que abans havia tret i ho he regat tot amb un fumet de peix que quasi les ha cobert. I en aquest moment, has de deixar que el temps, el foc i una atenció distreta facin la màgia. Cinc minuts abans de parar el foc, hi he tirat una picada d’all, avellanes i pinyons. La pinta i l’olor presagiaven un bon àpat.
Com que els nostres amics també estan de vacances, venien amb el relax mode on, però a mi ja m’ha anat bé. Una de les coses que menys m’agrada és tenir gent a la cuina mentre cuino perquè em trenquen el meu ritme, el ball que em coordino amb els fogons.
Just entraven per la porta que acabava de fer el guacamole. Per acompanyar-lo he fet una picada que en diuen pico de gallo: tomàquet, ceba i pebrot amanit amb sal i llima.

La Tatyana i en Jordi son els nostres companys i amics de teatre. Vam fer una obra de teatre l’any de la pandèmia i des de llavors, quan es va tancar el teló de l’última representació, vam decidir continuar essent amics. Ells tenen un fill, el Gabriel, que es porta bé amb l’Arnau i la Martina. Això ho fa tot més fàcil. Amb ells hem anat a remullar-nos a la piscina que avui, per primera vegada en tot l’estiu semblava la Rambla de Barcelona. Tots amb l’aigua fins el coll, fent-nos passar la calor i xerrant del temps, les vacances, la feina, les històries quotidianes que necessites compartir amb els amics. Sempre comencen amb lleugeresa però a mida que passa el temps, les converses es tornen més profundes i necessàries. Per això son els amics.
Refrescats hem tornat a l’apartament i ens hem atrevit a dinar a fora la terrassa. El ventilador ens hi ha ajudat.
En l’art de la cuina hi ha un moment, que és quan serveixes els plats. Que ho fas ufanosa i amb falsa humilitat comentes allò de: A veure si haurà sortit bo! Quan saps que aquella olor que desprèn no pot estar tan equivocada.
He esperat pacientment a que tots fessin el primer mos. Alguns han començat per la salsa, és un clàssic per a qui els agrada sucar pa. En Xavi havia portat pa de coca així que el plaer havia de ser doble. Tots ells han tancat els ulls en sentir el mar i muntanya en boca. Medalla, m’he dit. Però quan l’he tastat jo, m’he autoqualificat amb medalla d’or. Quines mandonguilles!
En Jordi ha repetit. La resta hem quedat satisfets.
La darrera vegada que van venir els vaig fer arròs i des de llavors m’acompanya el millor compliment que m’han fet mai. Per un arròs així, jo he pagat.
L’èxit de les mandonguilles ha fet que expressessin un nou afalac. En Jordi ha deixat anar: saps que a Santa Perpètua de Mogoda hi ha un restaurant boníssim de cuina tradicional que es diu Cal Rectoret, doncs aquestes mandonguilles en sèpia te les podries menjar allà. A partir d’avui això serà Cal Plana. Hem rigut tots, hem brindat i ens hem acabat el plat amb el silenci deliciós de qui ho gaudeix.
Després de dinar hem acompanyat a l’Arnau a treballar, així allargàvem una estoneta més amb ell. En Jordi i en Xavi han aprofitat per fer migdiada.

Tarda de Hitster que ha guanyat en Gabriel tot i l’actitud pessimista amb la que s’enfrontava al repte de jugar a endevinar els anys dels millors hits de l’estiu de tots els temps.
Amb una conversa lenta, fruit de la comoditat i la bona companyia, s’ha fet l’hora de marxar. Els hem acompanyat al cotxe i els hem desitjat un bon viatge -Se’n van a New York- cantant-los la cançó de Bad Bunny (viure amb adolescents és el que té, no em jutgeu).
Hem tornat a la normalitat quan hem recuperat la rutina del vespre. Ens hem vestit i hem anat a la piscina. Aquesta vegada estàvem quasi sols. La gent ha anat marxant i s’ha fet el silenci. Llavors ens hem deixat flotar i ens hem mimetitzat amb els estels que anaven sortint al pas de la foscor de la nit. Que petit et sents quan mires l’univers pensava quan una òliba blanca m’ha creuat la mirada.
Jo no he sopat, encara em guardava el gust de les mandonguilles, ells han fet un mos i han caigut en la son d’una pel·lícula que recomano moltíssim: Anniversary. Una mescla de distòpia i thriller que m’ha enganxat i ha deixat el meu repòs en suspens fins la una. Costarà llevar-se però haurà pagat la pena.

Hem sortit aviat de casa, diumenge de missa a Viladamat, per aprofitar el matí. Hem comprat pa de coca al forn de davant de l’església. Hem esmorzat i els meus nois m’han complagut perquè jo volia anar a la platja. Com que era diumenge, he pensat que ens podríem veure amb els meus germans. La platja sempre és un bon lloc per trobar-s’hi

En Carles i la Mònica avui son a fer la verema amb amics de la infància. En David, en Xavi i la Marta els han ensenyat com veremar el vi, la producció del qual tastarem en alguna fira. La producció és petita.
La Sílvia i l’Hernan s’hi han apuntat de seguida. Hem arribat els primers. Muntar el meu nou para-sol porta una mica de feina i tinc la sensació, quan el munto, que soc l’espectacle de més d’un. En realitat avui he constatat que ho soc. Quan hem arribat hi havia més gent de l’habitual a la platja i no he vist a la Marta, una amiga de la infància, amb qui sempre hem compartit les estones a la platja. Encara no havia acabat de posar la roba al mig cercle, s’han acostat amb les seves tovalloles i ens han dit que ens havien vist muntant l’artilugi.
M’he fet passar la calorada del muntatge a l’aigua amb la Marta. Hem deixat els nostres marits asseguts a les cadires sota la ombrel·la que el Xavi es resisteix a deixar. Confia poc amb el meu invent, encara.
L’aigua era fresca, clara i neta. Hem recordat algunes estones de la nostra joventut en aquella mateixa platja mentre miràvem si venia la meva germana per fer-li senyals amb els braços. De lluny ja no hi veig gaire. Tinc la presbícia girada. L’Arnau, que ens acompanyava jugant amb l’aigua i fent el silenci del qui observa, ha estat el primer de veure’ls. Val a dir que la Sílvia ho havia posat fàcil. Portava un vestit camiser de color rosa fluor.
Ens hem saludat a l’aigua. Avui costava de sortir-ne. L’Emma la meva neboda portava una pilota i s’han posat a jugar a passar-la. Jo ja en tenia prou d’estar en remull i m’he posat sota el meu quadrat d’ombra fresca. En Xavi ha obert la veda i ha obert una cerveseta. Avui, a més a més de beure, portàvem patates i fruits secs. L’Hernan li ha fet la competència amb una nevera amb beures i patates. Tot d’una teníem tota la família arreplegada i picotejant i xerrant. Si haguéssim portat entrepans, avui era dia per quedar-s’hi.

Cap a les dues, hem fet cap a dinar a casa. L’Arnau a les 16h marxa i ha pogut descansar una mica després de dinar. En Xavi i jo hem posat una peli llarga, d’aquelles que pots començar, dormir-la i quan et despertes encara pots veure el final. Resulta que ja l’havia vist. Ho he recordat a l’última escena, com sempre. Mentre fèiem el son reparador de després de dinar ha plogut per això l’ambient era més fresc. S’agraeix.

Una de les coses que més m’agrada fer és anar en bicicleta. En tenim per tots però mai les agafem. Massa plans o massa anar amunt i avall fa que les nostres bicicletes hagin quedat com a refugi per a aranyes a la terrassa. En Xavi sempre té la capacitat de sorprendre’m, així que després de proposar-li d’anar a donar un tomb aprofitant la treva de calor que ens ha donat la pluja, ell m’ha doblat la proposta: Anem amb bici?

No he tingut gens de mandra de despenjar-les, treure-les de la lona protectora, inflar les rodes i posar una mica d’oli a la cadena una mica rovellada. Ens hem posat les vambes i hem sortit a pedalar.
Fa uns dies, en Ricard, un veí dels apartaments, ens va explicar la manera d’anar a Sant Martí d’Empúries per camins de terra. Amb quatre indicacions n’hi ha hagut prou per saber que érem on havíem d’estar. La olor del camí, de camp, de reg i de pluja em feia venir uns records de temps pretèrits que em feien somriure sense voler. La bicicleta rovellada costava de fer-la pedelar, però amb 10 minuts la grassa que havia posat a la cadena ja estava repartida per tot arreu, així que anava com un tro. Com que no estem avesats a anar en bici, el silenci era més pronunciat.
Hem seguit els camins fins que, quan arribàvem a la carretera que havíem de creuar em vist un toll d’aigua bastant pronunciat. En Xavi ha decidit explorar per la zona si hi havia alguna manera de creuar aquell riuet davant nostre. Cap alternativa. Després ha agafat dues pedres i les ha llençat al mig del rierol i quan em deia que li semblava que no hi havia gaire aigua han arribat dos ciclistes de veritat, d’aquells que van amb malles i bicicletes que pots alçar amb un dit. Eren francesos. Han reduït la marxa veient el panorama que vèiem nosaltres, l’un feia el gest d’aturar-se però l’altre no sé què ha dit però ha tirat pel dret. Ha pogut creuar sense problema. L’aigua no ha arribat a la cadena. Ells han marxat davant nostre. Nosaltres hem agafat embranzida i sense parar de pedalar hem creuat el Rec de la Branca. No he tingut en compte que la meva bici i jo som més petites que els ciclistes i en Xavi. Jo m’he mullat tots els peus.
Amb els peus xops i regalimant hem arribat fins la carretera que havíem de creuar per arribar a Sant Martí. A l’estiu hi circulen força cotxes, però hem esperat el moment oportú i hem pogut fer-ho sense cap perill. Hem continuat pedalant. El paisatge era una mica diferent. La terra a estones s’asfaltava i ens procurava un circular més lleuger.

Uns quants revolts, una via paral·lela a la carretera, una pujadeta i ja érem a Sant Martí d’Empúries. La vila on ens vam casar. Eren quasi les vuit de la tarda, així que les terrassetes on pensàvem fer-nos passar la set estàvem plenes i parades pels que volien sopar. Per sort, hem aconseguit un forat i dues cerveses.
Abans d’agafar les bicicletes hem vist que la Margalida Geronés, una escultora que vam conèixer a l’excursió al Santuari de la Salut de Terrades, feia una exposició en una sala petita davant de la casa que Puig i Cadafalch tenia prop de les ruïnes d’Empúries. Hem estat xerrant mentre més d’una dotzena de parelles de ceràmica ens miraven i comentaven alguna cosa plens de complicitat. Aquestes obres son boniques perquè contrasten la senzillesa amb un material ben treballat.

Després d’un merescut descans i amb la foscor del capvespre a tocar, ens hem decidit desfer el camí però aquesta vegada pel passeig del davant del mar. Una meravella de passeig. A un costat l’aigua plana que feia de mirall dels núvols arrebolats, a l’altra el vestigi de l’època grega i romana en forma de runes i mosaics.
Com que havíem de passar per davant del supermercat, en Xavi, m’ha demanat si podríem fer la recepta que un altre dels veïns va comentar ahir. Truita de bacallà i pebrots del piquillo. Ell s’ha quedat guardant les bicicletes. Jo he entrar a comprar el què necessitàvem. Avui ens mereixíem sopar bé. Aquest és el mal dels que no sempre fem esport. L’utilitzem com a moneda de bescanvi per algun àpat.
La tornada l’hem fet per la carretera que sempre ens volem estalviar perquè no la veiem molt segura. En Xavi patia més que jo. Hem enfilat cap a Albons. Les cames se’m feien pesades i he posat música per animar el compàs del meu pedaleig. A en Xavi li feia més mal el cul.

Hem arribat suats i amb ganes d’agafar la fresca a la piscina. Així que ens hem posat el banyador i ja quasi de nit ens hem banyat. Una colla de veïns fan el cerimonial de l’hora del vespre que és banyar-se relaxadament a última hora del dia a la piscina, per la temperatura de l’aigua podria ser una banyera, i en sortir endur-se la fresca. De l’aigua estant, el dia ens guardava un últim regal, les cuques de llum han sortit dels seus amagatalls i ens han deixat veure el flirteig encenent i apagant les seves llanternes. Un espectacle de la natura que semblava fruit del passat.

Amb la fresca al cos he tirat cap a casa, he saludat a un gripau, i m’he posat a satisfer l’esforç ciclístic d’avui amb la truita de bacallà i pebrots del piquillo. En Carles, el veí, tenia raó, està per llepar-se’n els dits.

Aquest matí ens hem llevat, hem esmorzat entaulats com ens agrada, sentint com el temps s’escola entre torrada i torrada. Sense pressa. Els ocells ens acompanyen a l’altra banda de la terrassa. Els xiprers que s’han fet grans de forma salvatge han servit per aixoplugar els seus nius.
Les converses son tranquil·les, a primera hora i m’encanta aquesta sensació de tenir tot el dia per endavant i no saps quasi res del que s’esdevindrà. Només teníem clar que el 15 d’agost, que és la Mare de Déu d’Agost, aniríem a missa. La meva mare sempre celebrava el Sant. Bé, celebrar-lo seria dir molt, però sí que deia que era el seu Sant. Tothom la coneixia per Berta, però en el seu carnet d’identitat hi posava Maria.
Així que ens hem vestit de carrer, no de platja per anar a l’Escala. L’església era plena. Molt més que l’habitual. Com que fa molta calor, han disposat uns ventiladors a banda i banda. L’església de Sant Pere és bonica. Tot i ser revista de pedra com les masies, a l’interior es veu que és una església que viu a prop del mar. L’humitat ha desgastat parets, forjats i bancs. Hem pogut tornar a veure mossèn Carles. A finals de l’any passat va patir un ictus del que encara s’està recuperant. Li ha afectat més físicament que intel·lectualment, així que pot seguir amb la seva labor.
Malgrat l’intent que passés aire, la calor vestida amb una humitat de més del 70% feia que l’Arnau sués de valent. LI he deixat el meu ventall, però ni així. A la seva cara brotaven les gotes d’aigua i semblava que acabés de sortir del mar.

Tot sortint hem anat a prendre una cerveseta en un lloc italià. Havíem de fer temps per acabar el temps que hem posat en el parquímetre. Ja sabeu que aparcar a l’Escala és complicat, doncs bé, encara que trobis lloc a la primera. El segon escull de complicació és intentar pagar el parquímetre. Els gestors d’aquesta vila no van en cotxe segur perquè sinó no s’entén com no funciona el contactless a cap parquíemtre. L’aplicació del mòbil que ofereixen no funciona perquè la cobertura és tan nefasta que no pot ni llegir els carrers de la vil·la. I algun que altra parquímetre està malmès per les hores al sol de manera que és impossible escriure el nom de la matrícula, per exemple. Avui en Xavi ha hagut de fer una excursió que tela marinera. De manera que amb el temps copat per un pagament difícil, ens hem fet passar la calor i la sed i hem tornat cap a casa.

Hem dinat, migdiada curta i hem sortit corrents a portar l’Arnau a la feina. A ell i a dues companyes, l’adolescència de les quals feia que callessin més del que voldríem. Hem intentat entaular converses però les justes. En fi. De tornada d’Empuriabrava, hem parat a un macrosúper on tots eren estrangers. Tots. Els únics locals érem nosaltres. Per un moment he pensat que havia canviat de país i que estava al sud de França, però no. Estic segura que els francesos del sud de França, els que no venen a passar les vacances aquí, es comporten d’una manera més educada amb els seus compatriotes. Hi ha cert menyspreu amb la gent d’aquí i les coses d’aquí, trobo.

Amb les compres fets hem tornat cap a casa i he recordat, per fi, que sent dissabte i les cinc de la tarda, la botiga agroecològica que tenim a la carretera que ens porta fins l’Escala estaria oberta. Així que hem anat a comprar verdura. L’accés és per un camí de pedres, al tombant del qual comences a veure l’hort. Darrera uns xiprers hi ha la parada. Una botiga de fruita i verdura que improvisen amb el que tenen per vendre, ni més ni menys. Alguns productes estan prohibits de tocar perquè es podrien fer malbé. D’altres els pots triar. Per l’hora i la calor que feia, hi havia força gent. Hem mirat, hem triat, ens hem esperat mentre una parella cobrava i conversava amb menys pressa que la nostra.

Com que no podies fer res més. Hem badat. Hem vist com les gallines caminaven lliures per aquell prat. Hem rigut endins quan hem vist algun català resabiat demanar fruita per quilos sense saber la quantitat de peces que representa. Hem vist com algun client ha fet pesar fins a tres síndries perquè les volia de menys de cinc quilos (al final li han partit una) i ens ha fet especial il·lusió veure com malgrat els diferents clients, els que servien no han canviat de llengua i s’han fet entendre en català. He admirat la gràcia per expressar-se amb les mans i en la llengua nostra per fer-se entendre i fins i tot donar consells, sense perdre ni la llengua ni l’accent. Una francesa ho ha entès tot, així que crec que hauríem d’intentar fer el mateix, tots, penso.
Hem tornat sense els tomàquets, així que despès de descarregar la compra hi hem tornat. Ens ha posat 10 tomates, aquí en diuen així, i hem tornat cap a casa.
L’Ajuntament d’Albons ens proposava un taller de percussió africana a les set de la tarda. Farcir el merilanding no sempre és fàcil, així que he convençut al Xavi d’anar-hi.
En arribar hem vist que no hi havia massa gent, ens han indicat que era dins de la sala. En arribar, un noi negre estava al mig de la sala amb el seu tambor, hi havia unes 6 cadires al voltant i totes buides. Hem pensat que ens havíem equivocat d’hora. Hem preguntat i ens han dit que ens havíem d’haver apuntat i que al final com que no s’havia apuntat ningú es cancel·lava. Vaja! Si ens haguessin dit que anava amb inscripció ho haguéssim fet. En fi… la gestió pública.
Com que el pla se n’havia anat camí del pedregar, ens hem tornat a calçar el banyador i cap a la piscina. Hem fet veïnatge. A mida que passa el temps veiem que els que abans venien amb nens ara venen sols, cercant-se i apropant-se novament, com quan tenien pocs anys i tota la vida per endavant. Hem parlat de nens, de restaurants, de normes, de l’eclipsi, de… Tot d’una el cel s’enfosquia i la fresca era massa intensa. Abrigada amb una tovallola hem fet el camí cap a l’apartament. La calor continguda m’ha semblat d’allò més agradable. Mentre esperàvem l’Arnau, el veí ha vingut amb un bol amb ceba macerada amb vinagre de xerès o alguna cosa així que no ens ha volgut dir.
Sopats, cadascú ha fet una mica la seva. A mi la son m’ha guanyat la batalla.

Hem dit adéu als avis. La seva tristesa saludant al lindar de la porta contrastava amb la il·lusió que teníem de tornar al nostre paradís, compartir uns dies amb l’Arnau i veure’ns amb els amics. Ells tornaran a la rutina que els dona seguretat i nosaltres improvisarem les vacances que ens queden. Cadascú descansa com vol, pot o sap.
Sense pausa i sense pressa hem anat recollint per marxar. No sabíem a quina hora, però tenint en compte que és divendres hem preferit fer-ho al matí. Les cues de cotxes els divendres a la tarda poden ser mortals amb aquesta calor. Mentre conduíem vèiem com el termòmetre s’enfilava fins als quasi als quaranta graus en zones del Penedés, després ha anat afluixant fins que a les 13:15, a Albons, la calor queia a 36ºC. Ens ha fet gràcia veure l’Arnau afanyant-se per tenir-ho tot en condicions. Estava fregant i tot. He aprofitat per explicar-li com es fa. No sempre tens ocasió d’ensenyar com es neteja. Donem per fet que, només mirant, els nostres fills aprendran de nosaltres. I no sempre és així. És necessari buscar el temps i la ocasió per explicar coses bàsiques que d’una altra manera no faríem.

Com que la nevera és buida, hem anat a provar sort al l’Horta, a Bellcaire. Volíem anar a Can Parera però ens han dit que estava ple. L’alternativa ha estat una agradable sorpresa. Era bonic, s’hi estava fresc, el menjar era boníssim. Potser excessiu, per això ens hem endut en tuppers el sobrant.
Fa anys que voldria escriure un llibre i em passa com a molts que per bé que se’t doni o per molt que en tinguis necessitat, no sempre trobes la veu que et fa sentir còmode i amb suficient empenta per fer-te avançar fins el final. Jo potser he començat quatre novel·les que sempre acabo abandonant perquè la història, la que escric m’acaba avorrint a mi abans que als lectors. De tant en tant, la idea torna a fer-se present i avui ha estat un dels dies. A casa sempre m’insisteixen que faci un esforç, per això quan els he explicat la idea s’han abraonat sobre d’ella i l’han farcit d’opinions, de més idees, de trames, de possibilitats… ha estat un moment tan bonic que si mai el llibre i la història veuen la llum afegiré l’agraïment següent:
Gràcies als homes de la meva vida, el Xavier i l’Arnau, per fer-me somniar que això era possible en un restaurant de l’Empordà

Amb la pressa de portar a l’Arnau a treballar hem tornat a casa i ens hem aixoplugat de la calor amb una pel·lícula de ciència ficció. Volíem dormir però no podíem. El film ens ha atrapat i no hem pogut desenganxar els ulls de la pantalla fins el final. La última casa a Netflix.

Hem anat a la piscina repassant la pel·lícula i donant-li explicacions i fent-nos preguntes hipotètiques mentre ens ficaven a l’aigua d’aquesta banyera gegant.
Aquí on estem, als apartaments, sempre penso que és una mica Melrose Place (la sèrie que va venir després de Sensación de Vivir). Hi ha veïns que gaudeixen en primera persona dels seus pisos, mentre que d’altres lloguen i aprofiten les vacances per fer, literalment, l’agost. Quan aquesta darrera opció passa, el que et pots acabar trobant farceix les estones a la piscina de moments i situacions que serien difícils d’imaginar en un altre context. Avui, per exemple, mentre avançàvem fins al banc al costat de les escales de la piscina, he vist un com jove d’uns… posa-li 30, passava una anella per la branca de l’arbre més gran que tenim al jardí. S’hi ha estat força estona per calibrar si les dues anelles estaven a la mateixa distància. Les ha fixat amb una cinta de niló. Aquest ritual li ha portat ben bé uns 20 minuts. Que si amunt l’anella dreta, que si avall l’esquerra, que si fixa, que si desfixa. En fi, l’entreteniment visual era de primer ordre. Tanta era l’expectació que ha generat que de la piscina estant ens hem quedat en silenci, aquell que et fa sentir que t’ho mires tot des del darrera d’una finestra. Ha tensat els músculs i alehop primer s’ha fet bola, després ha estirat els braços, s’ha posat cap per avall i hem vist com la magnificència dels seus braços agafava amplada. Quines espatlles i quins braços. Amb en Xavi hem fet broma dient que a qui li agrada un cos així.

A la piscina, a aquella hora, no érem més que sis persones, per això no he entès quan un veí s’ha erigit com a guardià i benefactor de l’arbre des d’on es penjava i li ha dit que havia d’anar en compte perquè allò era una comunitat molt familiar i podria donar mal exemple. M’han entrat ganes de dir-li quatre fresques. Quin dret tenia a treure’ns la distracció amb una excusa inventada fruit de l’enveja? M’he apropat a la conversa el suficient perquè em veiés i he esbufegat mentre posava els ulls en blanc. Espero que hagi llegit el meu llenguatge no verbal prou bé.
Poca estona després, l’atleta, ha desfet les anelles, s’ha remullat i ha marxat.

Per què la gent no és capaç de viure deixant viure als altres? Què els deu portar a fer de policia? Quina mena d’autoestima tenen per viure així?

Un missatge de la Pilar i el Jesús ens han fet sortir de l’aigua. La fresca de la tarda ja es deixava sentir. Els dies llargs s’escurcen. La meva mare sempre deia que per la Mare de Déu d’Agost a les set ja és fosc. Això devia ser una dita de quan no hi havia canvi horari. Ara és a les vuit.
Ens hem vestit i hem fet cap a l’Escala. Una vetllada de tapes, abraçada de converses encavalcades que fruïen des de moments vitals i records fins a anàlisis geopolítica. Parlar amb el Jesús i la Pilar té tantes possibilitats que la nit sempre se’ns fa curta.
El Jesús, advocat laboralista, creu que estem a les portes d’un cataclisme social de magnitud deu a l’escala de Richter, la Pilar i jo, ens aferrem als brots verds que veiem en la nostra relació professional o vocacional amb els joves amb qui tractem a diari. En Xavi es guardava d’opinar i feia el silenci necessari per retenir i analitzar.
Amb el cervell ple d’idees hem desfet el camí que ens ha portat de nou a Albons. La fresca ens ha sumit en un son suau gronxats per la brisa del ventilador.

El Jaime i l’Emi porten tota la vida junts. Aquest mes de novembre, si Déu vol, farà 60 anys que es van casar. Junts han viscut de tot i una bona vida. Ara, a les acaballes, quan el caràcter es fa agri i el dolor et posa de mal humor, es miren amb la tendresa amb la què mires a qui ho sap tot de tu. Quan tens més de 83 anys, la vida que et toca viure es camina entre el encara em queda corda i el per tan poc com em queda… I ells han aconseguit complementar-se. Diuen que de dos en fan un i em temo que això és el més important per sobreviure. Saber-se important per l’altre. Només d’aquesta manera afrontes les embastides de l’última època de la vida. Les malalties, les manies i la mort.

El plàcid dia d’avui ha començat al barco, però no per navegar sino per tenir-ne cura. Mantenir-lo a punt requereix de tenir esma, per això quan hem vist que l’avi Jaime obria la pesada porta del motor, l’aixecava i es feia lliscar per endinsar-se, he pensat que la pel·lícula vindria a la sortida. Però m’he equivocat. Als 80 també s’hi arriba amb l’experiència i l’aprenentatge continu que nomes alguns afortunats poden fer. Ell ha vençut la rigidesa de les seves cames amb la perícia de saber el grao correcte per fer palanca i sortir de la sentina on s’hi amaga el motor.

Hem posat oli i hem sortit a navegar i a banyar-nos en la millor mar des de que som a Cambrils.

Cerveseta fresca i cap a casa. Avui he fet feliç a l’Emi amb una amanida improvisada de seques, tomàquet, ceba, ou dur, anxoves i olives. A ella encara li agrada sortir de la rutina, sobretot, a nivell gastronòmic.

Una migdiadeta i pel·lícula. Sempre és difícil veure la televisió en aquesta casa. En qualsevol moment pots rebre visites o deixar-la de veure perquè s’ha acabat el wifi o perquè venen comandes… Tan es així que em feia mandra fins i tot enganxar-m’hi. Per fortuna, tot i la visita del nebot, hem aconseguit veure-la fins el final. Ah! No hem fet servir cap plataforma. L’hem vist al Be Mad.

A quarts de sis ha arribat tota suada la Martina de treballar. No us penseu que arriba suada per la feina, és que fa el trajecte del càmping al xalet en bicicleta.

Tot just estàvem comentant el seu dia quan el Jaime ha rebut una trucada, d’aquelles que saps que alguna cosa passa abans d’agafar-la. Una altra amiga ha mort. La Maria Antònia, farmacèutica de la Maternitat de Barcelona, companya de Farmàcia de l’Emi, amiga de viatge i fumadora empedreïda ha finat després de tirar-se a l’aigua davant de la mirada impotent de la seva germana amb discapacitat intel·lectual lleu. I així, amb una simple trucada el món s’ha fet mes petit i el camí restant més curt. La tristor del Jaime i l’Emi galopava entre l’explicació mèdica del que devia haver passat. Posar rao a l’emoció és una de les tècniques més utilitzades per no deixar-se caure del tot. Hem vist l’Emi, que no plora mai, plorar. La Martina l’ha amanyagat i li hem fet un petó. Però no hi ha consol. Aquest any ha perdut tres amigues, de les bones, així que només podia dir: ens estem quedant sols!

I he pensat en la sort que tenen de tenir-se. D’aguantar-se l’un a l’altre. De ser el bastó físic i mental que l’altre necessita. I he mirat al Xavier i per un moment, mentre anàvem a missa per resar per la Maria Antònia i els meus sogres, he pensat que encara que no ho notem ens fem grans i que algun dia voldré que el Xavi suporti tot el que jo sóc, i tenir prou esma i salut per poder fer el mateix amb ell. Perquè morir-se no és pitjor que viure en la soledat sabent que ja no et queda ningú que et sostingui.

Demà tornem al meu estimat Empordà. M’hi esperen amics, família, el meu Arnau i el paisatge que em fa sentir viva. Això als meus recent estrenats cinquanta té molta més importància del que imaginava.

El final del dia d’ahir encara em coïa. Tenia la sensació que la Martina se n’havia anat a dormir amb un punt de frustració que em feia mal. A casa tenim una norma que és que el dia del teu aniversari no hi pot haver ni discussions ni enuig. I ningú et pot tocar el voraviu expressament per aconseguir esguerrar-te el dia. Aquesta és una norma no escrita que s’ha fet a base de un “no, avui no, que avui és el seu aniversari”. Però quan he vist que feia bromes amb son pare, al llit estant i xerraven, el meu neguit ha desaparegut.
Des de fa un parell d’anys la Martina, com tota adolescent, ens demana un tatoo o un piercing. Sempre hem anat posposant aquesta impulsivitat amb un “quan en tinguis 18, podràs fer el que vulguis” després de mil reflexions sobre el tema. Per aquest motiu, encara guardàvem al barret un últim regal. Hem anat a la farmàcia de la meva cunyada, al passeig de Cambrils. Enganyar-la no ha estat difícil perquè si no és un nap és una col. I qualsevol medicament pot servir d’excusa. La Núria ja sabia què havia de passar. A un costat de la farmàcia, hi una un petit aparador d’arracades. Així que després d’una abraçada de felicitació, li ha dit que li tocava triar. Quina gràcia m’ha fet quan en el moment que s’ha descobert el pastís i sabia que érem allà per fer-li l’insistit segon forat a l’orella ens ha dit que “No estava preparada mentalment”. He pensat que havíem fet bé de frenar-la de fer-se segons què, he constatat. S’ha preparat de seguida i ha triat el seu brillantet. Ha decidit si el punt que li ha marcat a l’orella estava en el lloc adequat. Ens hem posat en situació. Ella asseguda, la Núria amb la pistola en mà, el Xavi immortalitzant el moment i jo rumiant el que minuts després passaria. No hi ha hagut drama, ni el dolor que tant temia la Martina. Així que amb un “fa més mal que et depilin” s’ha mirat al mirallet i ha fet aplaudir les seves ungles llargues. Li ha agradat molt i estava molt contenta.

Si ella portava dos anys rumiant, jo en porto potser deu. La meva mare en portava dos de forats a l’orella. Una arracada era fixe, res ni ningú la va alterar fins el dia de la seva mort, l’altre era la que podia canviar-se. Quan era petita no em cridava fer-me més forats a les orelles, però quan va morir, es va començar a gestar en mi aquest desig que no se ben bé d’on venia. Potser per això, quan he vist la possibilitat més a prop que mai m’hi he llençat de cop. He fet el mateix ritual que la Martina i m’he decidit. Així que hem sortit les dues cofoies i perforades cap al bany de l’estiu. S’havia d’aprofitar el dia de festa de la Martina.
L’aigua estava espectacular. Ens hem banyat i hem començat a parlar del fenomen astronòmic que la natura ens tenia preparat pel capvespre. Així que després de la remullada hem decidit anar a buscar i geolocalitzar la zona que ens permetria veure l’eclipsi des del mar. Hem apuntat les cordenades 88º 33´N, 45º,45´E. I hem anat cap a casa a descansar. La tarda seria intensa.

El que no sabeu, estimats lectors, és que la meva relació amb l’eclipsi es remunta al 2023 quan fruit de la meva feina a la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació vaig tenir la ocasió de visitar el Parc Astronòmic del Montsec i conèixer el Salvador J. Riba el seu director. La meva capacitat de sorprendre’m és infinita, potser per això, veient que estava entusiasmada amb el que ens ensenyava, a mi i a la Nela, la meva infatigable companya d’aventures i fotògrafa, es va atrevir a demanar-me un la favor. Necessitava una entitat que fes de paraigua per aixoplugar totes les iniciatives que es farien al voltant dels fenòmens astronòmics del 2026, 2027 i 2028. Dos eclipsis totals i un anular. Encara que només dos dels tres es podrien divisar des de Catalunya, el tema agafaria volada. Vaig constatar les paraules del Salvador seguint de prop les notícies i preparació que havien fet als EEUU de l’eclipsi que van tenir la sort de gaudir el 8 d’abril de 2024. Llavors a la Fundació portava projectes de turisme científic i em va semblar del tot adient plasmar les meves idees en forma de projecte. Vaig pensar la manera de fer-lo assequible al públic general amb activitats de divulgació, amb marxandatge i fins i tot, vaig comprar el domini eclipsi.cat. El vaig presentar i com son les coses el projecte va volar cap a les altes esferes i ja no el vaig veure més entre les meves mans. Només de resquitllada. Ara el projecte de turisme científic ha desaparegut i jo tinc la sort de portar altres projectes, de caire més social i educatiu que m’encanten. El cas és que durant tot aquest any he tingut molt present l’eclipsi, un compte enrere personal m’hi feia pensar sovint. El temps corria cap a una fita que ningú podia saber que jo anhelava per qüestions més personals.

En la planificació de les vacances ja vaig saber que aquest dia estaria destinat a allò que molts no tenien ni idea que passaria. El fet de ser el dia després de l’aniversari de la Martina em donaven l’excusa perfecta.

Sobre les 18h hem fet cap al iot. Hi havia una mica de mar de llevant però ja res ens faria enrere del nostre propòsit. A Cambrils, el Jaime sempre diu que els iots i velers no surten com en d’altres costes, però avui feien cua per sortir del port. Un vaixell darrera l’altre, en processó, tots tenien el mateix destí. Trobar el lloc adequat per veure l’eclipsi solar total. Els uns enfilaven cap el Delta, d’altres anaven cap a Salou. La nostra pensada de veure-ho des del mar no era tan exclusiva com pensàvem.

Nosaltres hem anat cap a les coordenades, hem tirat l’àncora i encara quedava quasi una hora per començar a veure com la lluna engolia a mossegades el sol. Estàvem emocionats però encara el canvi de temperatura no es deixava notar. Ens hem tirat a l’aigua i ens hem fet passar la calor. Els avis no estan acostumats a sortir per la tarda i han intentat resistir-se però al final han acabat banyant-se com nosaltres. Hem fet les primeres observacions del sol sense queixalades. Hem posat la ràdio per contagiar-nos de l’emoció que encara no sentíem. Ens hem fet totes les fotos que hem pogut d’aquest dia que segur que ja és història. Hem anat mirant a tongades i amb molta precaució l’esfera taronja a través de les ulleres.

Hem constatat que a través de les ulleres, també podíem veure el reflexe del sol al mar. Hem sentit com la foscor avançava. Ja no quedaven gavines voleiant-nos. El mar s’atenuava i finalment hem sentit a la ràdio que a Tarragona aplaudien. Un minuts després a través de les ulleres s’ha fet la foscor absoluta. Aquest era el senyal per treure’ns-les. I llavors, la màgia. El sol lluitava amb flamarades per imposar-se a la lluna que com un escut protegia l’espectacle natural més bèstia que he vist mai. De cop i volta semblava que estàvem dins d’una pel·lícula de ciència ficció.

Tots alhora hem fet les exclamacions que el cor ens demanava i m’ha caigut una llàgrima, o dues o tres. He sentit la vulnerabilitat de l’ésser humà davant la immensitat de la natura, de l’obra de Déu. He donat gràcies per no haver de treballar aquest dia que potser m’hagués tocat de fer si el projecte que vaig presentar estigués a les meves mans i poder gaudir de l’espectacle en directe, sense pressa. Un minut per veure’l, sentir-lo immortalitzar-lo i emocionar-te de valent.
Tenia raó en Salvador J Ribas quan em va dir que això seria extraordinari. Avui ho he ratificat.
Encara amb l’emoció al cos, he enviat les fotografies als meus germans que l’han pogut gaudir parcialment ja que son a l’Empordà. El sol ha tornat a sortir, paulatinament, de la mateixa manera que s’havia amagat darrera la lluna. Hem aprofitat per sopar a alta mar. Una truita de patates amb menys paraules de l’habitual, potser perquè mentre l’empassàvem assentàvem l’emoció que feia poc havíem sentit. M’ha agradat veure com als més de vuitanta anys encara la natura ha pogut sorprendre als meus sogres i encara els queden coses per veure. Entre mos i mos, el sol s’ha amagat fins demà darrera les muntanyes de la Serra de Llaberia.
Hem tornat quasi de nit amb la mateixa processó que a la sortida.

El silenci de l’emoció viscuda només es trencava per les converses de radiofreqüència demanant accés a port.
La nit es feia present quan ja hem arribat a casa.
Sabem que tenim pocs dies per gaudir de la petita, així que ens hem vestit per anar a compartir un gelat que ens ha regalimat pels colzes i xerrar fins que les passes ens han portat novament cap a casa. Abans de dormir, he tancat els ulls i he tornat a divisar l’anell de foc que feia unes hores m’havia captivat, he somrigut i m’he deixat caure en el son profund que permetrà guardar aquest dia en el meu cervell per sempre.

Només de despertar-nos ja ens hem posat a cantar. Moltes felicitats, moltes felicitats et desitgem Martina. Moltes felicitats. Sense cap mena de dubte és un dels moments top d’aquest estiu. Com ja sabeu els que em llegiu, sempre tinc un problema aquest dia. Celebrar l’aniversari quan tothom és de vacances arrossega una mena de tristesa que sempre intento remeiar, lluitant amb dents i ungles perquè la meva petita pugui gaudir d’aquest dia com qualsevol altre. Si a més a més, li sumes l’efemèride dels 18, la cosa es posa ben complicada.
El repte era difícil però ja fa dies que teníem previst i pactat anar al parc aquàtic de Port Aventura. Fa anys ja hi vàrem celebrar un seu aniversari, ens feia gràcia tornar-hi.
A les 8 ja érem tots dempeus, la fàbrica dels entrepans estava en marxa i la felicitat i les ganes de celebrar es respiraven per tot arreu.
M’he emocionat quan la Martina s’ha trobat a les portes del Parc a la seva amiga Dayana. Ha vingut des de Barcelona a passar el dia al parc i sort n’hem tingut perquè això dels tobogans i la gentada té una data de caducitat i nosaltres ja l’hem superada. Després d’un regal i un no calia, ja hem fet la primera cua del dia. Entrar. La segona per adquirir taquilles. Potser aquest parc té la missió de fer treballar la paciència als mes petits que viuen en la societat de la immediatesa, perquè us asseguro que aquí res, res, res és immediat.

Ens hem separat i ja no hem tornat a saber res d’ella fins l’hora de dinar. Així que el Xavi i jo hem fet les cues plegats i hem activat el mode d’investigació social, altrament dit badar. Hem badat amb els estrangers, amb les pells incandescents, amb les actituds que afecten a la convivència i amb la globalització. Hem fet cervesetes i hem ballat mentre esperàvem. Quina sort de marit que tinc. S’apunta a qualsevol idea boja meva i jo ha qualsevol de les seves. Hem retrobat la complicitat que de vegades costa.

Si una cosa té un parc aquàtic és que la gent que hi va s’oblida del seu propi cos. Mentre que en altres llocs aniries amagant panxa, aquí la lluita per aconseguir un inflable o un matalàs pesen més que la pose. No importa si ets gras o prim, si vas amb l’esquena encongida o si et falta pit per omplir el banyador. No importa si la cel·lulitis se’t posa al cul o si has perdut tant de pes que la pell et penja perquè no ha trobat l’elasticitat necessària per tornar a lloc. Tampoc importen els tatoos o els piercings o les hores de gimnàs i tonificació. Perquè l’objectiu últim és pujar i baixar i posar el focus en la diversió. Un capítol a banda dels cossos seria el dels banyadors. Arribats a aquest punt, el concepte que millor el defineix és que el gust és molt dispers. Hi ha gent que li agrada anar tapada fins les celles, fugint del sol, és clar. S’entén. Hi ha gent, especialment noies, o senyores que volen semblar més joves del que són, que només amaguen els pels que la làser no ha pogut depilar, d’això en diem mini banyadors. Potser em dieu que soc retro dient això, però què voleu que us digui. Veient la quantitat de tela del banyador de noi i el de noia d’avui dia, no entenc perquè el discurs feminista més enllà de la llibertat que tenim d’anar com vulguem i no ser jutjades, no denuncia la discrepància social que representa anar a banyar-se amb l’excusa d’un biquini que podries fer amb una fulla de parra en les noies, mentre que ells no avancen cap el tanga i segueixen amb un banyador de calça llarga que ara porten sobre els calçotets. Una simple reflexió.
També us he de dir que després de veure més de mil persones en vuit hores, crec necessari fer una crida a nous dissenyadors de roba de bany. Hem vist cada modelet que tela marinera. Però per explicar-ne només un, us explico. Sabeu aquells banyadors speedo que servien per nedar en piscines i que a la part de darrera per fer-los una mica més cuquis hi van deixar un forat a mitja esquena? Doncs ara imagineu aquest mateix forat al mig de la panxa. Però no per ensenyar el melic, que podria tenir una connotació seductora, no, no… Al mig de la panxa. Era una cosa….

També hem vist triquinis que a mi em costaria saber per on te’ls has de posar. En definitiva hem estat molt distrets.
Una de les atraccions que més hem utilitzat, entre d’altres coses perquè una vegada hi puges ja no hi ha qui et tregui és el rio loco. Un riu on hi conviuen persones que van en flotador, nens que fan carreres i pares i mares que ensenyen a nedar als seus petits calçats amb armilles salvavides. Molt “loco” tot plegat. El cas és que per accedir o sortir d’aquest riu hi ha diversos espais habilitats amb la seva consegüent cua per adquirir el flotador que necessites, en el cas que el vulguis. I allà es produïa un aiguabarreig dels que entraven i sortien que els mes vius aprofitaven per fer-se amb el flotador i saltar-se la cua. En una d’aquestes no m’he pogut aguantar i he anat a treure, literalment, de les mans un flotador a una senyora que intentava no fer cua i ho feia davant les seves filles petites. No puc amb els pares i les mares que eduquen en saltar-se les normes. Viure en societat requereix de ser respectuós amb les normes perquè d’això al canibalisme em sembla que el camí és curt.

Després d’estirar-li de les mans el flotador i de recriminar-li la seva actitud i assenyalant-li la cua que estàvem fent, he donat el flotador a les persones que pacientment esperaven tanda per sorpresa d’ells, és clar. I és que no és habitual trobar-se una Robin Hood dels flotadors en un parc aquàtic. També he aprofitat a dir-li al noi responsable de l’atracció, amagat darrera unes ulleres mirall, que aquella era la seva feina, no la meva. Ha estat bé treure a passejar el meu activisme en format estiu una estoneta.
Després del dia en remull hem anat a sopar. No hi ha celebració sense pastís (d’això sempre que som a Cambrils se n’encarrega el forn Sant Salvador). Fa dies la Martina em va dir que volia sopar tàrtar del salmó i després de fer una cerca, vaig trobar un restaurant a Salou que es diu O mar amb molt bones ressenyes del tàrtar de salmó. Així que vaig reservar. Semblava un lloc cuqui ideal per la nostra princesa. Ella s’ha guarnit amb les seves millors gales i hi hem anat tots en un cotxe. Quan hem arribat he estat conscient que no era una bona tria, allò que semblava bonic era una mica de fireta i no tenien aire condicionat. Això sí, la cuina ha estat exquisida, que d’això es tractava. Espero que amb els anys puguem oblidar la calor insuportable que hem patit sopant en els 18 anys de la Martina.

El que segur que recordarà son els regals que els avis i una amiga de la família li han fet. A jutjar per la brillantor dels seus ulls en veure’ls li han agradat de veritat. L’Emi sempre intenta regalar alguna de les seve joies a les netes a mida que van fent els divuit anys. Abans l’han rebut la Pilar, la Clàudia i l’Alejandra. De manera que el regal és doble. La Martina tindrà present per sempre el seu aniversari de majoria d’edat i la seva àvia quan miri enrere.

El dia llarg i intens no ens ha deixat alè per a res més. La festa dels 18 amb les amigues haurà d’esperar a tornar de vacances.

PD: La Martina és una de les meves persones preferides. Tinc molta sort de ser la seva mare i tot i que de vegades xoquem frontalment, admeto que aquest caràcter que té es fa estimar i li anirà bé per anar per la vida. Amiga de les seves amigues, divertida i sociable. La meva rateta presumida, entremaliada i llaminera ha creuat el llindar que l’Estat li diu adultesa. Jo només aspiro que vagi on vagi sempre trobi el camí per tornar a casa i ser, com sempre, la nostra princesa.

L’estiu és temps de descans, de deixar-se portar i d’aprendre a fluir el que la hiperactivitat social quotidiana no ens deixa.

Ens hem llevat amb l’ànim de navegar però la llevantada havia esbalotat tant el mar que hem preferit gaudir-lo des de la terra estant. El vent feia que la calor no s’enganxes a la pell. Hem fet un cafè i un vermut. A les 11h no saps mai que has de demanar, oi? Per cervesa i vermut és massa d’hora, però per cafè quan ja l’has fet és massa. Jo sempre m’espero a la cervesa a les 12h. És el llindar. L’hora de les bruixes diurnes que em permeten prendre alcohol. Potser son manies a jutjar del que prenen els del meu voltant.

Amb els plans canviats hem decidit dividir els esforços. Els avis han anat a comprar, en Xavi i jo a treballar. Projectes que veuran la lluny aquesta tardor ens obliguen a ser una mica disciplinats. Fins avui no hem aconseguit asseure’ns. El projecte ens demana repassar la vida així que com si es tractés d’una celebració avançada dels 18 anys de la nostra filla petita, que es demà, hem visionat a través dels records la nostra vida. Hem de donar gràcies per tot el que tenim. Sense aquest camí, de vegades incòmode i dolorós, d’altres amable i sortós, no seríem el que som. El que més m’ha agradat es haver-lo caminat, quasi sempre al costat del meu Xavi. El meu company, amic, amant. La persona a qui recorro quan tinc problemes, i la primera quan sento alegria. Quina sort vaig tenir quan l’atzar o Déu, segons es miri, el va asseure al meu costat. I quan ha plogut des de llavors…

Hem dinat sense sorpresa, verdura i salsitxa. Volíem fer una migdiada i hem posat una pel·lícula que ens l’ha fet incòmode. Hem vist Varsovia 44 a Prime. Quina bestiesa va suposar viure a Polònia durant la guerra mundial. Encara que molt ben feta i amb moments poètics maquíssims, m’ha deixat un mal cos…

Fins les set de la tarda no es pot sortir, així que en el moment que trepitges el passeig marítim la multitud és insuportable.

Demà tenim previst anar al Caribe park de Portaventura amb la Martina i una amiga seva. Una refrescant manera de celebrar l’aniversari quan neixes a l’agost. Ja que no ho pots fer amb les amigues, doncs com a mínim un pla diferent.

Hem anat a comprar un bikini per la Martina sabent que demà els tobogans faran malbé el que té. Així que hem passejat entrant a botigues cercant alguna cosa, quasi d’usar i tirar.

A la tecera botiga el Xavi ens ha abandonat cansat i agobiat per la gentada, la xafogor i ha cercat refugi a casa.

L’objectiu no se’ns ha resistit i hem aconseguit el bikini per 10€. Espero que aguanti les embastides de l’aigua de demà.

A les 20:30 hem anat al far a veure com estava el cel per on s’ha de veure l’eclipsi del dia 12. La cosa no pinta bé. Però el sol, en un moment puntual, s’ha deixat veure, així que potser tindrem sort.

Demà el dia serà llarg, intens i bonic. La Martina fa 18 anys i sento un orgull immens que no només celebro el dia del seu aniversari, així que hem decidit anar a dormir d’hora fent front als 30 graus que ens acompanyen. Ja ens refrescarem demà.

PD: L’Arnau segueix content amb la feina chill que ha trobat per aquest mes d’agost.

La nit tòrrida de Cambrils l’ha fet curta de son. M’he llevat passades les sis del matí i he intentat allargar el descans però no hi ha hagut manera. Quan he sentit el despertador de la Martina sonar una vegada i una altra he decidit anar a despertar-la. Ella s’aixeca molt aviat perquè no li agrada la pressa de bon matí. Hem parlat una miqueta de com costa aixecar-se aviat a l’estiu.
A les deu ja érem al mar. En Jaime ens porta a navegar i ens banyem al mig del mar. Lluny dels altres banyistes que veiem des de la barca estant. Sempre m’ha semblat una activitat deliciosa navegar. Quan érem petits el meu pare es va comprar una barca i tot l’estiu esperàvem les seves vacances que eren més curtes per fer-nos al mar. Llavors fèiem esquí nàutic al riu i gaudíem de la tarda fins que el capvespre ens engolia i a mitja llum desfèiem el camí i tornàvem al club nàutic fluvial. El meu pare recorda que plorava el dia que va haver decidir-se a vendre l’embarcació perquè la crisi econòmica havia espetegat a les butxaques de l’economia familiar dels primers dels noranta.

Quan naveguem sempre vaig a la proa. M’agrada sentir el vent i el so del trencar de les ones. En Jaime ha esquiat cada dia fins ara, que en té vuitanta quasi sis. Sí, sí… no m’he equivocat. Ha esquiat a l’aigua fins aquest any que el cos li ha començat a dir que ja era moment de retirar-se. L’últim dia va veure com el cos se li tensionava d’una manera poc habitual i va decidir que amb aquell zig zag s’acomiadava de l’esport nàutic que l’havia acompanyat més de sis dècades.
Restar al mig del mar, seduïts per l’hipnòtic vaivé de les onades i amb la certesa de ser petits davant la immensitat blava del voltant, les converses s’esdevenen naturals, íntimes o superficials. Intenses i lleugeres. Canviem de conversa en esgotar-la o quan la sordesa fa impossible seguir-la i l’obliga a callar. M’agrada parlar amb el Jaime i l’Emi de la vida. Sóc conscient de la sort que tinc de poder-hi conversar i empapar-me de la saviesa que només et donen els anys. I en soc conscient perquè ara fa deu anys, d’aquí uns dies, recordaré com l’estiu se m’enduia la mare per sempre.

Ens hem banyat, hem fet un aperitiu i ens hem pres les cerveses una mica fresques. La nevera ens porta de bojos. Espero que demà aconseguim que funcioni i ens les poguem prendre d’acord a la temperatura que necessitem. O sigui gelades.
Ja a port hem ajudat a netejar el iot quan hem sentit un tro i hem vist un llam. Hem aixecat el cap i hem vist que una tempesta se’ns acostava. Tot i que els meus sogres diuen que a Cambrils no plou mai, ha plogut quan ja érem camí de casa. I evidentment, seguint indicacions del senyor Murphi, ha plogut fang.
Migdiada i a esperar la petita que arribi. La son i el cansament només es combaten amb sofà i aire condicionat. Cadascú cau a deshora. És impossible veure alguna cosa a la televisió tota l’estona.
Avui és diumenge i els que em coneixeu sabeu que soc de missa. Així que a les set hem cap a la parròquia de Sant Pere de Cambrils. A aquest mossèn, en Josep Maria, li agrada la música i cantar. Ens convida a fer-ho també nosaltres i quan sent que la gent canta, ell fa una segona veu. Es nota que devia ser professor de música.
En acabat, com sempre, hem decidit passejar. La Martina ha preferit anar amb els avis cosa que m’ha sorprès. Després hem fet alguna compra, a Cambrils la temptació és massa. El Xavi ha volgut que l’acompanyés a casa, cosa que m’ha semblat també estranya. Quan he vist que sortia amb les claus del cotxe ho he entès. Era una sorpresa que em tenia preparada. Hem anat de concert i tot i no saber a qui anava a veure m’ha fet feliç. Les sorpreses sempre m’agraden. Quan hem arribat hi havia un camp de foodtrucks de diferents menjars per abans del concert. Les cues eren impossibles. Com que ens agrada qualsevol cosa, hem triat la cua que menys gent tenia. La de Raclette. A la cua estant se’ns ha acostat un senyor i tot i que la cara em sonava no aconseguia ubicar-lo. Li he donat una mica de conversa però res. En Xavi parlava amb un conegut i quan se m’ha atansat li he explicat allò de l’home que teníem darrera. Ens hem saludat de nou i després de tres frases se m’ha obert l’arxiu on estava ben situat. Era l’Enric Mur el nostre profe d’estadística a la Universitat, altrament conegut com el profe a qui millor li quedaven els texans. Quan li he confessat s’ha posat a riure. També li hem explicat que gràcies a aquella assignatura en Xavi i jo estem junts. Tot i que la nostra relació es remunta als disset anys, vam estar barallats 2 anys. No hi havia motiu, així que tornar-nos a veure per la universitat va fer prou perquè ens reconciliéssim i això va passar gràcies a l’estadística. Jo l’havia suspès i em tocava canviar l’horari per repetir-la. Així que vaig coincidir amb en Xavi que em guardava lloc. Jo li feia desaires però m’agradava l’atenció. Al cap d’uns mesos em va semblar irresistible i li vaig dir… la resta ja és història de la nostra vida.
Ens hem guardat els telèfons. No sé si hi haurà ocasió de trucar-nos però m’ha fet gràcia tenir el telèfon de l’Enric Mur a la meva agenda.

Si hagués de buscar algú que posés música al merilanding seria Joan Dausà. Crec que les lletres de les seves cançons podria haver-les escrit jo i que la seva música podria encaixar amb les meves paraules. El llenguatge planer i a la vegada carregat d’intenció ens uneix. La calor era insuportable però en sentir la profunditat de la seva veu, un aire fred et recorria la pell. Des d’on estàvem podíem veure els ventalls com si fossin papallones dansant al so de les seves cançons. N’hi ha molts que diuen, ell mateix ho reconeixia, que son tristes, jo diria que malgrat la tristesa tenen un punt d’optimisme i de resiliència que encaixen molt amb mi. Potser per això quedo embadalida i m’impossibilita cantar perquè les escolto, les mastego i les empasso.

En un moment de l’actuació s’ha situat ben a prop nostre i ha cantat quatre o cinc cançons que son referents per a ell. Les hem cantat totes, així que també ho son per nosaltres.
Després de noranta minuts sense parar ha cantat una cançó preciosa, que va sortir a la llum el passat mes d’abril que parla que seria bonic tornar a veure els que un dia van marxar i ens van deixar orfes. M’ha semblat preciós veure com la música de Joan Dausà parla també de la meva vida i que, segurament, asseguts fent una cervesa, parlaríem amb un somriure de les nostres mares que ens van deixar abans d’hora, sense emplenar del tot la maleta dels records.

Després de cinc dies al nostre petit paradís toca canvi. Tenim a la Martina instal·lada a casa dels avis perquè està treballant en un càmping. Li està traient partit al seu any a Alemanya i al seu alemany. A ella els idiomes se li donen molt bé. La seva necessitat de fer-se entendre fa que en dos mesos ja és capaç d’afegir el francès i l’holandès a la seva llista d’idiomes amb els quals és capaç de fer-se entendre. Ho admiro profundament, de debò.
Llevar-se sabent que has de marxar fa que el ritme del matí sigui diferent però res a veure quan aquestes mudances temporals es donaven quan els nens eren petits. Llavors podies estar tot el matí recollint per sortir i a mig camí adonar-te que t’havies deixat qualsevol cosa. Ara amb pim pam ja ho tens tot a punt.
Hem esmorzat amb l’Arnau que deixem aquí i hem estat parlant de la seva nova feina que comença avui. Aquest any trobar feina no ha estat fàcil. Primer perquè en el món de la restauració encara hi ha molt pirata que intenta estalviar-se d’assegurar-te per treballar i després perquè hi ha empreses que viuen instal·lats en una toxicitat que no és sana. Vull dir que no cal tractar als treballadors com si fossin de la teva propietat i caldria recordar-los que l’esclavatge està prohibit des del 7 d’octubre del 1886 a Espanya. Com que ha estat tot l’any treballant en una escola mentre estudiàva li hem recordat que no calia que treballés perquè també és necessari descansar, però ja us vaig dir que la seva perseverança supera qualsevol intent de fer-lo desistir d’una decisió presa. Així que li hem desitjat sort en el Karting i ens hem acomiadat. Li he vist una mirada entre trista i contenta. Suposo que és la mirada adolescent del vol i dol constant.
Hem fet més de tres-cents quilòmetres per arribar a Cambrils i com m’agrada viatjar en cotxe. Veure els paisatges canviant al pas de la velocitat que la carretera et permet. Veure com el paisatge rural passar al boscós, fins a divisar les primeres fàbriques, els nuclis urbans més industrials i anar deixant-los enrere fins a tornar a respirar entre arbres i vinyes i tornar a veure el mar.
Conduir amb en Xavi és deixar-se endur per la mobilitat dels nostres somnis. El trajecte, guarda tot allò que anhelem, que tenim pendent i que necessitem parlar. Potser el fet de sentir-nos atrapats en aquesta màquina de transportació fa que puguem evadir-nos i trobar l’espai i el temps que la quotidianitat ens pren. Mentre circulàvem miràvem els cotxes i comentàvem aquells viatges on la proesa residia en fer cabre tot allò que era impossible de fer encabir. I rèiem pensant quant al final, després de fer el croquis perfecte per fer encabir, maletes, bosses de menjar, estris diversos, joguines, cadires de platja i un llarg etcètera ens desmuntava la felicitat la pilota de bàsquet de la Martina i la de futbol de l’Arnau, que sempre acabaven a la seva falda perquè no hi havia més espai que aquell.
Hem arribat a Cambrils a l’hora de dinar i just quan els avis començaven a fer-ho. Així que ens han esperat i hem pogut dinar plegats. L’Emi té molta traça amb la intendència i una especial cura amb l’alimentació. És veritat que el Jaime, el meu sogre i el seu estimat marit, son de menjar poc divers. Vull dir que els costa sortir de la verdura i el peix, però avui ens han rebut amb la verdura i xai. Boníssim.
Posats al dia hem esperat en candeletes veure la nostra petita Martina. Ha arribat a mitja tarda esbufegant perquè la tornada amb bicicleta amb aquesta calor no deixa cap altra opció. Ha comentat la feinada que representa treballar en un càmping a l’estiu, ella està a la recepció, i com d’impertinent pot arribar a ser la gent tot i estant de vacances. Què ho deu fer que els turistes no siguin capaços de gaudir de les vacances amb aquella tranquil·litat que l’oci els dona?
La Martina m’ha demanat que l’acompanyés a la perruqueria. Volia tallar-se les puntes i fer-se un tractament. Tenia tantes ganes d’estar amb ella que m’he passat la tarda asseguda al seu costat mentre mirava embadalida com es fa gran. Aquella nena entremaliada i inquieta, es tota una dona preciosa que té un món immens al seu davant. No us puc explicar com d’orgullosa estic de com és, de com parla, de com es cuida, de com mira a les persones, de com no es deixa trepitjar i de com és capaç de fer riure a tota la perruqueria amb un comentari encertat en el moment oportú.

Ella sempre diu que ho ha après de nosaltres, però us asseguro que la seva matèria prima és fora del normal. Però què voleu que us digui si soc sa mare.
Sortint de la pelu i per allargar aquella estona de complicitat ens hem anat a prendre un beure les dues. En quatre dies, l’eclipsi solar, es podrà veure des de Cambrils així que hem anat a veure des d’on es veurà esperant trobar la posta de sol. Els núvols cobrien el cel i ella m’ha fet un vídeo explicant-ho. Ha estat divertit. Després ens hem assegut i hem seguit parlant i parlant i parlant fins que l’hora de sopar ens ha cridat a taula.
Hem fet una trucada a l’Arnau que ens ha dit que el primer dia de feina ha anat bé, que és una feina tranquil·la i que li ha agradat interactuar amb els nens. Hem rigut quan la Martina li ensenyava a l’Arnau les frases clau per dir als alemanys que allò no es podia fer -Du kannst nicht- li deia ella, ell repetia una cosa semblant però incorrecte. M’ha agradat veure com s’estimen i s’ajuden. Per això vaig voler que els meus fills tinguessin germans.

Superat el dia de trasllat i amb un cansament ple d’emoció la son s’ha apoderat de mi. I sort n’he tingut perquè ha pogut amb la calor sufocant que es respira a Cambrils. Demà espero poder gaudir del mar i navegar una mica amb l’avi, fugint de la gentada i d’aquesta xafogor.

L’estiu passat, la nostra amiga Pat ens va descobrir un joc de taula que ens ha acompanyat en quasi totes les vetllades. Ens va captivar la facilitat del joc i la festa que es produïa tot darrera. Ens va agradar tant que ja hem jugat en totes les seves versions, ens hem inventat alguna manera nova de jugar i sempre, sempre, sempre ha estat un èxit.
Avui no hem anat a la platja. Hem fet cap, cap a la piscina. A ells els agrada més. L’aigua era una mica més freda gràcies al ruixat d’ahir, tot i que encara està calenta. M’he vestit amb el barret de palla per resguardar-me de la calor i hem parlat amb els veïns. Hi ha les converses d’ascensor i les converses de piscina. Aquestes últimes sempre comencen amb la temperatura de l’aigua i poden escalar fins a la crema solar que millor va o cap a alguna recomanació de restaurant, visita o ruta. Avui el tema de conversa és un recurrent que ens porta de cap des de que som aquí. Us explico. L’Escala és un dels pobles veïns d’Albons. Aquestes viles estan a quatre quilòmetres l’una de l’altra però en diferents comarques. L’Escala és a l’Alt Empordà, Albons al baix. La carretera que els uneix és estreta i tot i que està considerada via ciclista, no sembla massa segur circular-hi entre els cotxes, els tractors i altres vehicles. La pacificació no és exemplar, com dirien alguns. Així que volem trobar el camí que ens faci arribar a l’Escala sense fer l’excursió i visites a d’altres pobles per arribar-hi. Però com sempre, les infraestructures en els llocs turístics es dediquen al turisme. És una espiral de complaença que deixa al marge els actius que ells consideren. D’aquesta manera mentre que de l’Escala als càmpings de Sant Pere Pescador hi ha una via per a ciclistes que queden resguardats dels cotxes, aquella també és una carretera estreta, aquí hem de circular entre camps de pomers, de blat i d’altres plantacions intentant aconseguir arribar a la vila on no es pot aparcar. L’Escala té un problema d’aparcament greu i la bicicleta podria ser una bona solució. En fi, en Ricard ens ha explicat la seva solució. Passa per visitar altres pobles.
El meu refredat encara és viu. No tinc gaire veu i a estones, dormir esdevé una necessitat imperiosa. Abans de caure en l’amable coixí de la migdiada, en Xavi ha quedat amb l’Alba que vindrien a sopar. Així que la migdiada, a part d’agradable ha estat útil.

Hem anat a recollir l’Alfred i l’Alba en cotxe perquè no condueixen. Quan hem arribat a casa, l’Alba amb qui comparteixo l’amor per les manualitats, ha volgut veure els meus peixos. Li han agradat molt. Perque la gent pugui veure el que jo vull, s’han de posar en un punt clau des d’on es divisa perfectament el meu mar. Amb ells la conversa és fàcil, fluïda i interessant. Som del ram de la comunicació i això no només ens uneix sino que l’anècdota de l’un es converteix en el consell per l’altre. També hem fet repàs de l’star sistem mediàtic català, dels que surten i dels que ja no. Recordar-los els fa presents

La proposta gastronòmica de la nit sempre em costa més. Sempre tinc dubtes sobre quantitats i tipus de menjar al vespre, així que m’he inspirat a Instagram. Tinc una carpeta de receptes que al llarg de l’any vaig guardant. Algunes de l’Ada Parellada, d’altres de ciutadans anònims. Algunes han tingut èxit de seguida i d’altres les he fet una sola vegada i sé que no tornaré a fer. He fet la crema freda de carxofes i ou dur. La veritat és que fàcil ho és però és una mica insípida. Així que he decidit servir-la en gots de xupito, de manera que no tens temps de cansar-te. També hi havia gaspatxo de síndria que també he servit en els mateixos gots. Visualment ha quedat molt bonic.

A la cuina m’ha ajudat l’Arnau que és el millor marmitó. Fem un bon tàndem. Després he pensat que el salmó és un clàssic que sempre triomfa. L’he fet al forn i l’he acompanyat amb crema de formatge i anet.

Sopats tots, l’hem tret. Hem repassat les regles del joc i ens hem deixat endur pels records que només la música és capaç de fer-los tornar a la velocitat del so.

Pensàvem que l’Alfred que cada mes organitza “La Festa dels 80” a Luz de Gas ens fotria una pallissa que ens deixaria asseguts. Però l’Alba, una disfrutona divertida capaç de fer combinacions de noms de grups de música impossible, s’ha acabat imposant com a guanyadora absoluta del Hitster d’avui.

Demà ens espera un viatge llarg cap a les terres del sud, cap a la nostra petita que es fa gran i per gaudir dels avis que també ho necessiten. Així que no hem estirat més la vetllada i ens hem promès segona ronda. Aquest cop, a casa seva.