Merilanding per la vida

No vull pensar en les hores que em queden per tornar a començar. Hem començat el dia anant a mercat. La Martina va preferir anar a dormir d’hora que anar a la festa de fi de l’estiu a Fata. I us preguntareu què ha passat? Jo també m’ho vaig preguntar, però la resposta va ser més senzilla de l’esperada. Si hi ha alguna cosa que motivi més a la Martina que sortir de festa és anar de compres. I a la seva butxaca li cremaven els dinerets que va guanyar-se del cangur de dimecres passat. Així que ens hem llevat d’hora. Hem recollit tota la casa perquè avui hi ha convidats i ens hem preparat per anar a la batalla dels diumenges. Córrer passeig de Riells i de l’Escala amunt i avall, sortejant turistes, regatejar amb els firaires que en saben més que tu i trobar entre restes i novetats allò que et farà feliç, no per la peça en si, sinó per la troballa que representa. Anar a mercat és un exercici que requereix astúcia, perícia, observació i rapidesa, només així pots aconseguir una autèntica ganga. Avui he descobert que anar a comprar amb la Martina és molt divertit. Ens anàvem triant l’una a l’altra la roba que trobàvem més horrorosa i passada de voltes i la que rebia la proposta feia amb grans escarafalls que li encantava i com si fóssim les dones més estiloses del món (jo ho veus) ens ho posàvem a sobre. Hi havia unes dones franceses que ens miraven i quan deixàvem la peça al damunt del piló de roba per destriar, corrien per fer-se amb aquell suèter, aquell vestit de flors bordeus o aquella camisa que no sabíem si el braç era el coll o la cintura. Veies en elles la mirada de reüll dient-nos: jo he estat més ràpida que vosaltres, mentre a nosaltres se’ns escapava el riure per sota el nas. Hem estat jugant fins que en Xavi ens ha vingut a trobar. Ell ha anat a fer la Missió Impossible d’aparcar a l’Escala.

Amb les bosses plenes hem fet el pas dos d’anar a mercat. Regatejar. Moltes de les parades les regenten marroquins, nois subsaharians i famílies d’ètnia gitana. Totes elles tenen en comú que són, culturalment, experts negociadors. Així que hem ensenyat a la Martina que en alguns països el fet de no regatejar no té gens de gràcia. Per ells és com si la feina del venedor no tingués valor. Per això s’hi esforcen. Han d’aconseguir vendre’t el producte. Això també vol dir que el tenen exageradament car, per a poder fer una negociació on no hi perdin res. L’objecte triat ha estat una bossa per anar a l’escola. (Quasi ploro d’emoció només de pensar que està pensant amb il·lusió tornar a l’escola!). Ens hem fet pas entre els bosses que penjaven damunt dels nostres caps. A cau d’orella li hem preguntat a la Martina quin era l’objectiu i de quan disposava per assolir-lo. Hem fet com si miréssim altres bosses fins que li hem cridat l’atenció (és important que sigui ell o ella qui mostri interès primer). Li hem preguntat diversos preus, fins que mostrant poc interès hem assenyalat la bossa de color rosa. Ens ha donat el preu. I amb certa indiferència li hem donat les gràcies i hem fet el gest de marxar. Llavors hem intentat sortir d’allà i com que era molt ple no podíem marxar a tota velocitat. El venedor ha pensat que érem una presa fàcil i ho ha tornat a intentar. Cinc euros menys. L’hem mirat, ens hem mirat i hem continuat caminant. Ell ens ha dit de lluny una altra xifra. Havia rebaixat quinze euros en total. Però encara no havia arribat al preu que ens havíem marcat. Hem anat a la parada de davant, més bosses, de mà, maletes, carteres… de pell i d’imitació. Hem tornat a fer l’estratègia de l’estira-i-arronsa fins que ha agafat prou desimboltura. Hem tornat a l’inici i, finalment, ha aconseguit l’objectiu! I amb el “pájaro en el nido” hem tornat cap a casa més plens de dopamina de com havíem arribat.

Avui tocava fer arròs pels nostres amics d’Albons. Les nostres vides s’han trobat enmig dels camps de fruiters, a quatre quilòmetres de l’Escala i amb la fortuna de trobar un racó de món per descansar, quan la pandèmia se’ns enduia la vida per davant i ens recloïa entre les quatre parets grises de la nostra ciutat. Ambdós vàrem trobar a Albons, la calma, els ocells, el clima, l’slow life i el quilòmetre zero. D’ençà que la Pilar em va trobar en un parquímetre de l’Escala i gràcies al Merilanding, les nostres trobades han anat succeint fins que ha sorgit l’amistat. Ells tenen una casa més gran i quasi sempre les trobades les fem allà (tenen la terrassa més bonica del poble). Però aquesta vegada, hem estat nosaltres qui hem obert la casa per oferir-los un dels meus arrossos. Val a dir, que sempre hi ha el dia dolent, en això de fer paelles, i ja us dic que si no és perquè el Jesús, que sempre està al cas de tot amagat sota el barret de palla, se’m crema l’arròs. En comptes de posar el doble d’aigua he posat la mateixa quantitat. Un error de principiant que he esmenat amb prou destresa per a poder fer-lo comestible. Ara, ni de bon tros ha estat dels més bons. La companyia, els riures, les converses que no s’acaben mai han compensat. La tarda ens ha convidat a fer una piscina. La meva germana i la meva neboda s’han sumat a la festa i hem gaudit d’una tarda a la fresca, asseguts com quan érem joves, sobre la gespa (ho he notat al final, quan m’he posat dreta he pensat que m’acosto irremeiablement als cinquanta), jugant al Hitster (el joc de l’estiu).

Amb la meva germana ens uneixen tantes festes, majors i discotequeres, que no hem pogut evitar aixecar-nos i ballar en més d’una ocasió i perdent de vista que estàvem en la zona comunitària i ens veien els veïns de cada dia.

El cel s’enfosquia per les ganes de compartir no s’acabaven. Calia allargar com fos les vacances que s’acaben. Hem tornat a l’apartament. I en Xavi, ha caçat al vol, aquesta mateixa necessitat que es respirava i, mentre nosaltres ens assèiem i esteníem les tovalloles, ell ha preparat una quiche. En un tancar i obrir d’ulls ens assèiem novament a la taula i compartíem nous instants, moments i detalls que quedaran per sempre més en l’estiu del 2025. Ara ja són al Merilanding.   

Us confirmo que tot l’escrit era cert. Vaig poder saber que aquells cops infernals eren perquè al damunt hi tindrem nous veïns i estaven traient la pèrgola de fusta que té la seva terrassa. De moment no sabem qui són, però sí el soroll que poden arribar a fer.

 

Han estat dos dies de calma, de manualitats i piscina, de llegir i d’assaborir el descans. Aviciant la ment amb les cures que hauríem de procurar-li tot l’any. Vivim enganyats per la feina, aquella que ens hauria d’ajudar a viure i per la que moltes vegades només vivim.

Recordo els estius de tres mesos amb la meva mare aquí a l’Empordà. El pare pujava els caps de setmana fins que arribava l’agost. La monotonia del juny i del juliol es compensava quan arribava el pare. Llavors hi havia festes majors, sortides amb barca, sopars a la fresca a casa d’algun amic, la tarda del minigolf i, també, alguna vegada, ens acostàvem a França a fer una visita cultural. Al meu pare li agradava anar de museus. A la mare anar a pescar i el mar. Aquells estius de tres mesos amb la mare eren deliciosos. Sentíem la llibertat pedalant la bicicleta que havíem heretat o que els avis ens havien regalat. Apreníem a enfilar-nos als arbres, on intentàvem construir una cabana imitant en Tom Sawyer. Agafàvem objectes pel nostre projecte. Un dia vàrem trobar un seient de cotxe i el vam carregar en bicicleta fins al nostre lloc secret. Allà hi passàvem tardes i tardes imaginant com de bé ens estava quedant. Sabíem que allò seria efímer perquè a l’hivern, en aquella absurda pugna que manteníem amb els del poble, ells ens guanyarien al seu terreny i ens destruirien les hores dedicades a somniar truites, mentre nosaltres tornàvem a la capital. I seria així, a cop de cops i d’entrebancs que sabríem els noms dels nostres contraris. I coneixeríem l’Oli, en Cesc, en Queto, en David, en Met… i ens faria gràcia saber-los. I les baralles dels inicis passarien a ser les abraçades de grans. I ens faríem un fart de jugar a futbol a les tardes. I al principi la Mariona i jo no tocaríem bola, però a còpia d’anar-hi i anar-hi per intentar ser un més del joc al final ens acabarien passant la pilota. I en aquells partits veuríem com l’agost ens escurçava les tardes i ens acostava irremeiablement cap a les ganes de començar de nou i el precipici del neguit de què vindrà. I amb la pell més bruna que mai més haurem tingut, tornàvem saciats de la gesta dels tres mesos deliciosos.

 

Ara, diu la meva amiga Marta que és que ens acostem als cinquanta, vivim les vacances en un anar i venir. Moltes vegades ens imposem visites i trobades amb la finalitat de recuperar aquella sensació que ens va marcar de petits, però que mai tornarà a ser igual. I ens mirarem els nostres petits i veurem en ells com s’impregnen els records a força de repetir-los i ens farem fotografies que ja no ensenyarem a ningú — sort que la tecnologia de tant en tant ens fa una alerta i ens diu allò d’“avui fa tres anys que…”— i tampoc haurem de dedicar cap tarda a veure les instantànies dels amics — en això crec que hi hem guanyat.

Aquests dos dies han estat per simplement per comptar les hores i contemplar allò que la vida ens regala. Han estat dos dies per trobar dins nostre la felicitat i donar-ne gràcies, jo a Déu, per sentir-la. Aquí amb els meus hem intentat estirar els minuts del bon temps, de les ganes de sentir-nos a prop, del descans i, sobretot, hem volgut ser més conscients de la sort que tenim d’estar de vacances.  

La fresca, la balda i el cansament s’han conjurat perquè dormíssim bé.

Només he escrit una línia del merilanding i al pis de dalt estan martellant la terrassa de tal manera que crec que en qualsevol moment em perforaran el crani deixant-me asseguda amb les mans al teclat. Segurament, al pis de dalt hi ha operaris. Encara que han tingut la decència de no venir a les vuit. Ara just som a les 9:30 h. Suposo que pels que treballen a l’estiu i pleguen a les tres, això ja quasi és mig matí. No puc ni pensar en el que vaig fer ahir per escriure-ho, però segur que el dia no va començar així. Segur que em vaig llevar a les 10 h, perquè això de la balda va funcionar i ja dormim fresquets amb una mica de corrent d’aire. De fet, tenim un paquet amb un ventilador pel sostre de l’habitació que estem valorant si baixar-lo a Barcelona. Segur que em vaig posar a escriure aprofitant el silenci del matí. La família allarga una mica més la son. Segur que en Xavi ha preparat l’esmorzar i ha fet els cafès, quasi sempre ho fa ell. Estic convençuda que hem tret un tema de conversa interessant, d’aquells que agraeixes que enganxin l’atenció dels adolescents i que vius amb la il·lusió que de tant en tant connectes amb ells. L’Arnau haurà començat el compte enrere perquè en deu dies ha acabat el seu estatge vacacional a Can Parera, el restaurant dels amics. I se’n sentirà orgullós i, així i tot, per un detall en la conversa sobre un pis, el lloguer del qual està a 1500 €, veurà que la vida és més complicada del que es pensava. Haurà vist que no es pot pagar un pis ell sol. I haurà marxat en bicicleta rumiant sobre aquesta qüestió.

Com que en Xavi tenia una reunió de feina a la tarda (novetats, novetats) segur que s’ha dedicat el matí a repassar els apunts i retocant el document que fa dies que prepara mentre la Martina comença a pensar en el curs que ve, anotant els partits i els entrenaments de bàsquet. Aquest any juga federada i li fa molta il·lusió. Jo dec haver aprofitat per a llegir. M’encanta fer-ho però o l’hi he perdut l’hàbit o hi ha llibres que no t’acaben d’enganxar encara que els vols acabar perquè estan molt ben escrits.

Després de segur que he fet el dinar. Com que fa fresca de la bona, ens haurem preparat un caldo i haurem fet el pit de pollastre que estava macerat des d’ahir. Haurem dinat i en acabat, la migdiada que té el perill de ser addictiva —ja veuràs quan tornem a treballar el que ens costarà! —.

La Martina segur que ha dedicat la tarda a l’esport. Li encanta cuidar-se. Potser finalment farà dietètica, haurà expressat en algun moment.

Segur que mentre en Xavi és a la reunió jo hauré fet la massilla per tapar els forats d’ahir. Haurà estat més fàcil del que semblava tot i que no imaginava que aquella pudor, quasi tòxica, ho empudegaria tot.

Per celebrar que la reunió haurà anat bé, segur que haurem anat a la piscina on a part de banyar-nos, haurem parlat amb algun veí. Alguns els veus d’any en any.

Haurem tornat a casa fent els plans del vespre. Potser podríem anar a sopar?— hauria proposat en Xavi. Com que a la Martina li havia sortit una feina de cangur, segur que no vindria però i l’Arnau?

Va i ve en bicicleta tot l’estiu, però podria ser que avui —si aquest soroll infernal no estigués fent de les seves, ho recordaria perfectament— hagués tingut un petit accident i tornés esgarrinxat. Però com que és valent, no hauria dit que no a la nostra proposta i hauria dit que sí a la primera. Si fos així, hauríem anat al Mas Pi de Verges, que fa temps que li tenim la banya posada. Hauríem demanat alguna cosa per picar i un plat cadascun. Si hi hagués paté d’ànec de l’Empordà, n’hauríem demanat per compartir i ens hauria sorprès que ens el servissin en la mateixa llauna. Segur que en Xavi es demanaria la orada perquè a ell li encanta el peix. Jo faria un tàrtar, segur. Potser el de salmó.  I amb el pap ple, riuríem i gaudiríem del nostre petit cigró que va camí dels vint anys. I en el fons ens emocionaria pensar que, què bé que ho hem fet!

I segur, segur, segur que jo seria la primera a començar a tenir son. I els faria tornar a casa, on l’Arnau s’acomiadaria perquè tenia un pla amb unes amigues, mentre que la Martina arribaria esgotada del seu dia de feina. Ens explicaria amb ets i uts tot el que ha fet i ens diria que està esgotada i que se’n va a dormir. Però just en el moment en què es posava al llit, hauria rebut una trucada que la temptava a anar a fer el toc a l’Escala. I com que és adolescent i això no fa mai mandra, ens hauria demanat, amb una cara de xaiet si li donàvem permís. Amb els ulls tancats, segur que li hauré dit a en Xavi que s’ho mereixia, després de treballar.

En Xavi haurà pactat l’hora de tornada i s’haurà posat al llit, al costat del meu cos inert, a punt del primer ronc, per dormir amb un ull obert. Havent tancat el porticó, passat el cadellet i esperant que la fresca ens deixi dormir com ahir.

Però tot això és un supòsit. Si paren els tambors eixordadors que m’impossibiliten recordar res, us ho confirmaré demà. Bon dia.  

Avui ens hem llevat més d’hora de l’habitual perquè havíem de portar la Martina al tren, el passarà a Barcelona. Hem anat a Camallera, un poble petit amb parada de tren que ens queda a poc més de 15 minuts de casa. A Camallera, a part de l’estació hi ha un forn de pa que hi fan les millors coques de pa de la comarca. La gent les encarrega, així que si no vas ben aviat al matí ja no en trobes. Són uns amos peculiars perquè quan han acabat el pa, moltes vegades tanquen. Total, ja tenen la feina feta! Per això, aprofitant que acabaven d’obrir en Xavi i l’Arnau s’han afanyat a baixar del cotxe per fer-se amb una coca de pa i una altra de sucre. Les dues són per deixar els ulls en blanc quan les tens a la boca.  

Després hem anat a buscar la roda reparada de la bicicleta de l’Arnau. Li han canviat la roda sencera perquè estava esquarterada. També hem comprat una manxa per fer anar amb el peu que és fantàstica.

El dia rúfol que feia no convidava a fer gran cosa. Plovia i he aprofitat per deixar que les plantes de la meva terrassa coberta al descobert i que gaudissin una mica de la pluja. Ens hem quedat a casa tot el matí.

En Xavi ha obert l’ordinador per treballar una mica. Jo m’he polit els peus i m’he pintat les ungles. Val a dir que potser és una mica tard i no sé si lluiré els peus molts més dies aquest estiu, però què hi farem. Les activitats de precisió són especialment interessants perquè t’obliguen a concentrar-te i d’aquesta manera alliberes la resta del cervell. Suposo que per això quan vols desconnectar has de trobar una activitat que copsi, completament la teva atenció. Hi ha qui corre i es concentra en la respiració, hi ha qui llegeix, hi ha qui fa mitja i compta els punts, hi ha qui pinta o dibuixa… Val a dir, però, que per a fer una activitat de concentració en parella, la cosa no és tan senzilla. Només et concentraràs si aprens a sincronitzar-te amb l’altra. I això d’harmonitzar ritmes no sempre és fàcil.

Des que tenim l’apartament, el pany del porticó de la terrassa no tanca, cosa que fa que mai puguem deixar obertes les finestres a la nit, ja que és l’única cosa que ens manté lluny dels rapinyers que furten a les cases. Ras i curt, que a la nit no corre l’aire.

A l’Empordà, normalment, una s’adorm bé, però ai las! Aquest estiu ens ha deixat algunes vetllades incòmodes de dormir. Així que el detallet de la porta del porticó se’ns ha fet molt present aquests dos últims dies i avui que no teníem res a fer…

Hi ha persones que quan no saben fer una cosa truquen als operaris professionals per arranjar el desperfecte o per pal·liar el problema. També hi ha persones que, preu per preu, sabates noves. Aquests no reparen, paguen i canvien. I finalment, hi ha els agosarats, els que davant d’un repte agafen ànim i es creuen que no pot ser tan difícil posar una balda en una porta. Aquests som nosaltres.

El paquet amb el passador de ferro ha arribat a mig matí i sense pensar, gaire —aquest és el meu principal problema, em llenço massa ràpid— ens hem posat a fer “bricolatge”. En Xavi m’ha advertit que necessitàvem una broca especial per perforar l’alumini. He mirat les instruccions i les meves mini broques de l’eina que em vaig comprar al Lidl, en principi, servien. Així que hem marcat els forats i ens hem disposat a perforar el porticó. Hi hem estat una bona estona, però el forat costava massa de fer. En Xavi ha posat tota la paciència que jo ja no tenia i ha continuat fent. Al final els forats estaven fets, sí, però només hi havia dos inconvenients. Un, els forats a l’alumini no coincidien amb els forats de la peça i dos, eren massa grans pel cargol que portava el cadellet. Així que abans d’engegar definitivament el dia i el marit a dida, he respirat profundament i m’he allunyat mentalment de tot. M’he abstret per retrobar l’equilibri mental i funcional capaç de fer-me tornar en mi mateixa i m’ha vingut al cap el meu pare. El meu mestre en tasques de bricolatge i reparacions diverses. Ell també s’enfadava quan les coses no li sortien bé. Ho recordo perfectament, però també el fet que no es deixava vèncer per les dificultats. Perseverar fins a assolir un resultat prou satisfactori. Ell sempre deia —el més important és tenir les eines adequades a cada escenari, a cada problema, a cada situació. Si fas servir les eines adequades tot resulta més senzill—. Així que he acceptat la proposta del Xavi d’anar a buscar massilla per tapar forats a l’Escala, jo he reblat la proposta, també necessitem una broca en condicions per a fer els forats.

Després de la tempesta, sempre s’acaben obrint clarianes. Hem anat a l’Escala, hem aparcat a la primera, hem entrat a la ferreteria del poble (no al basar xinès que tenim a prop i que moltes vegades per mandra és el primer lloc on anem a parar) i ens ha atès un senyor que parlava al doble de la velocitat normal. Era amable i eficaç, però tenia una peculiaritat. Anava llençant preguntes incisives com si estigués en un concurs de televisió i ell en fos el presentador. —Teniu la mida? Cal que el caragol aguanti o darrere i va la femella? —Quan per la mirada he intuït que estava a punt d’etzibar allò de —Ooooh! Llàstima. No ho has aconseguit. Una altra vegada serà…— Li he tret el cargol de la butxaca. En Xavi m’ha mirat sorprès. No m’ha vist agafar-lo. I li he dit— necessito la broca per aquest cargol, que va cargolat directament a l’alumini— Ell ha aixecat la mirada i com en un gest de complicitat, d’aquells que es fan els membres, d’una banda, ens hem reconegut com a prou iguals per a parlar-nos de tu a tu.

Amb les eines a la mà, la clariana s’obria una miqueta més. La meva germana i la seva família jugaven a cartes, i ens han saludat de la terrassa estant. Ens han convidat a entrar a prendre alguna cosa. Ens hem distès fent una copa de vi i hem fet temps per anar a buscar a la Martina a l’estació.

 

Arribats a casa i abans de sopar, en un ras hem fet novament els forats i hem posat la balda per a poder dormir fresquets aquesta nit.  Demà ens quedarà massillar els forats de més que tenim, però suposo que no serà problema. La importància de les eines ha quedat palesa. L’aprenentatge del meu pare confirmat.

L’Arnau ens ha felicitat. Més que pel resultat (evidentment, millorable), per la perseverança i per no deixar res a mitges. La major part de les vegades, per ells, s’aprèn més de l’actitud que demostres que per la fatiga de les paraules que expresses. Una mica més tard de l’habitual hem sopat els quatre, tranquils i amb bona conversa, la fresca ens ha visitat inesperadament. Hem tancat el porticó i obert les finestres perquè ens hi entrés a casa. Ens hem escarxofat al sofà per veure una sèrie els quatre junts. Finalment!

Crec que he aconseguit no aclucar l’ull fins al minut vuit.

Avui hem tornat a seure tots junts al voltant de la taula d’Albons per esmorzar. Tots excepte la Martina. Ha estat un d’aquells dies que he necessitat tres cafès per a tornar en sí. Quina mala nit! El gest d’esmorzar és senzill, però ens retorna una harmonia que semblava perduda. Després el Xavi se n’ha anat a fer les seves piscines, fidel al seu ritme aquàtic. Jo he fet mans i mànigues per escriure el merilanding i he desmuntat la roda de la bicicleta de l’Arnau que té punxada.

 

Quan l’Arnau té festa, els dimarts, mirem de buscar una activitat familiar. Una d’aquelles que puguem emmagatzemar en l’arxiu dels records vitals. Avui, no teníem cos per a gaire res, però necessitàvem tornar a sentir-nos part del cotxe de quatre rodes que som. Així que hem decidit fer llista de la compra i dedicar el matí a la intendència del que ens queda de vacances. Res fa més pinya que carregar plegats les bosses del súper!

 

Quan hem arribat a casa, l’Arnau volia banyar-se a la piscina, però la pelada lletja del peu feia patir, així que li he cobert la ferida amb un compeed perquè res li robi la il·lusió de l’aigua. Dinem i, tot seguit, caiem en una migdiada fonda, com si el cos busqués equilibrar la nit anterior. Una nit massa carregada de discussions sobre què vol dir passar les vacances en família, i massa xafogor per deixar-nos dormir a gust.

 

Dues hores han estat suficients per tornar a posar-nos en marxa. Ens hem tret la son de les orelles i hem enfilat cap al cinema, a Figueres. Com que el Xavi té aquesta manera de comptar el temps que necessites per a fer una activitat tenint en compte totes les variables possibles. Hem arribat al cinema a les cinc i quart de la tarda. La pel·lícula començava a les sis i no hi havia res més obert. Així que hem matat el temps descansant en les butaques. Ens hem fet fotografies amb les crispetes als ulls i hem rigut com feia dies que no fèiem el quatre. En Xavi es dedica a l’humor i sempre diu que és una cosa molt seriosa. Jo us diria que avui el professional ens ha salvat la tarda i ens ha distensionat l’ambient que anava carregat com els núvols de pluja.

Quina sort vaig fer amb ell!

L’Arnau ha triat la pel·lícula. I quina pel·lícula! 

Dangerous Animals —no l’han ni traduït— navega entre el thriller i la por, un gènere que no m’agrada gaire, però que ens posa el cor a prova i, curiosament, en fa oblidar el present. Hem saltat, xisclat i aplaudit com quan érem nens. Ha estat una pel·lícula viscuda. Quan hem sortit, encara ens tremolaven les cames.

 

Hem tornat cap a casa, quatre gotes ens han rebut de nou.

 

Ja a casa, m’he dedicat a cuinar. Una activitat que em fa baixar les pulsacions. He cuinat pollastre a la mel que ens menjarem amb les fajitas. A la cuina, m’acompanyava la música clàssica. Només m’interrompia de tant en tant la Martina, amb aquella barreja d’emoció i nervis, preguntant sobre el seu look per a demà. Va traient i triant els seus outfits per a l’endemà. Té una cita amb l’amor, compartint sushi. 

 

Un altre dia que tornarem a estar sols retrobant-nos i gaudint-nos l’un a l’altre com quan no érem pares i tenint la sensació que estem en l’inici d’una nova etapa vital.

 

Hem dit adeu a Cambrils en un dia de rutina, barca i aixopluc de canícula. Abans, però, no hem pogut acomiadar-nos d’aquesta vila marinera de bon menjar, sense fer un gelat a cal Sirvent. L’avi del Xavi era un dels escollits per tastar les primeres elaboracions de gelat a mitjan segle passat. Des de llavors, aquella caseta de productes per passar el fred s’ha fet gran i les cues són un clàssic tant a l’estiu com a l’hivern que venen torró. L’últim passeig, l’última posta de sol sense sol, l’aire contaminat amb el fum dels incendis ho ha deixat tot d’un color gris que va d’acord amb el nostre comiat. Se’ns fa el cor petit acomiadant els avis que ens saluden amb la mà de la porta estant. La seva vida es queda allà, on sempre, on la seva rutina i la seva zona de confort mentre nosaltres marxem cap a l’Empordà. On hem decidit localitzar el nostre descans.

 

Abans d’arribar a Albons hem acceptat la proposta de la nostra amiga Virgínia de passar un dia amb la seva família. Un dia a la muntanya és l’única manera de recuperar-se de la calitja dels últims dies. Ens esperaven quasi tres hores de camí, però l’anhel de veure’ls i de treure’ns la suor de sobre han estat prou motivacions per a no aixecar el peu de l’accelerador.

 

A mig matí ja érem a Llívia. Una vila de muntanya, catalana, a França. Ens esperaven amb els braços oberts. Ens hem abraçat amb il·lusió i de seguida ens han ensenyat el seu racó de paradís. El concepte és similar a Albons, però a la muntanya. Nosaltres som més de mar, ells són de caminar i fer cims. Com era d’esperar hem anat a caminar. La Virgínia estava disgustada perquè en un dia com aquest, la mala visibilitat feia que no copséssim la bellesa de l’entorn i les muntanyes que envolten aquell paratge. Mentre caminàvem les converses se succeïen sense principi ni fi. No sé quantes n’hem començat, però de segur que no n’hem acabat cap. Ens hem mirat de posar al dia, d’una manera precipitada, dels nous reptes i de les inquietuds de la vida adolescent. Res com els amics per alliberar-nos de les mateixes inseguretats per arraulir-nos als braços d’aquells que no et jutgen.

 

Caminant per Llívia ens hem saludat amb tres persones que coneixem de Barcelona. D’aquesta manera hem estat conscients que triar Albons per passar les vacances havia estat una bona decisió. Com a mínim per a nosaltres, no sé si la Martina pensaria el mateix. Segurament, allà, hi trobaria més amigues amb qui quedar i sortir.

 

Hem dinat tots junts a casa i quan ja tot era parat, posat i quasi servit, una tempesta ens ha dut cap a dins de la casa. Sentíem ploure i ens lamentàvem que després de fer tot el trasllat a aixopluc, la tempesta acabés en quatre gotes. Després de dinar ha tornat a ploure de valent. Però ja no importava. Restàvem dins les converses, els riures fent sorolls d’animals i cercant la complicitat dels adolescents i els més petits de la taula. Acabats de dinar hem fet unes partides al rummikub. Els jocs de taula tenen la virtut d’ensenyar-te com són les persones darrere de la partida. Hi ha els tramposos, hi ha els que sempre volen guanyar, hi ha els que mai no saben perdre, hi ha els que llencen la tovallola quan les coses no van bé… la gràcia és que són els altres els que veuen quin és el teu rol.

 

Després de l’estona destinada al joc i aprofitant que la tarda de pluja ens donava una treva hem tornat a sortir. Aquest passeig ha estat més llarg però molt agradable. La fresca de les alçades ens refrescava l’ànima i ens despertava de l’ensopiment de massa dies de calor. Hem vist cavalls pasturant mentre intentàvem endreçar les nostres vides a còpia d’explicar-les en veu alta. Ens hem sincerat com només ho fas amb un amic i hem tornat, en una volta circular, al punt d’inici.

 

Ens hem acomiadat amb el propòsit de veure’ns més sovint. Mai és prou amb els amics de veritat. Hem pujat al cotxe. Ara conduiria jo, quasi tres hores més per dormir a Albons on ens esperava l’Arnau.

 

Ens hem retrobat i hem notat de seguida que la vida adolescent té més energia que nosaltres. Que la seva vida i la nostra està agafant senders dispars i que, mal ens pesi, comença el camí de l’adeu. Ells marxaran i, tot just ara, comencen a fer els primers saltirons per veure si les seves ales són capaces per volar ben alt.

La Martina ha marxat a dinar a Cubelles i nosaltres hem aprofitat per fer intendència. Hem anat a la cooperativa de Cambrils. Preu per preu, millor que tot allò que consumim sigui de quilòmetre zero— diu l’Emi. Ells ja tenen la rutina agafada, ja saben on es troba allò que van a comprar. A la cooperativa no et canvien els productes de lloc per tal que caiguis en la temptació i acabis comprant més del que volies comprar. En acabat i sense passar per casa hem anat a sucar-nos al mar.

Avui també ha estat un dia de calor extrema. Si et posaves al sol, senties com la pell es cremava per moments així que han semblat bé anar a remullar-nos com més aviat millor. En Xavi no portava el banyador posat, així que s’ha banyat en bòxers.

L’aigua estava més fresca que ahir, potser per això hem albirat menys meduses.  Hem fet les olivetes i la cerveseta amb aquella sensació que vius el plaer de valent.

Ens ha ajudat a amarrar el mateix mariner d’ahir. Ara ja sabem que es diu Dani, de Vilafranca, coneix a gent de la ràdio. Ha reconegut al Xavi dels seus dies a La Segona Hora. S’han fet una foto encara que anava en calçotets.

Al migdia, anant cap a casa el carrer era roent. Ens hem tancat i ens hem deixat acaronar la pell amb l’aire condicionat fins que ha arribat l’hora de marxar. Teníem un vespre distret. Ens esperaven les últimes fuetejades dels Perseids

La setmana de l’onze d’agost, el dia que va néixer la Martina, cada any es deixen veure els Perseids, les llàgrimes de Sant Llorenç en diuen, també. No deixen de ser el rastre del pas d’un cometa anomenat Swift- Tuttle prop del nostre planeta. Les estrelles fugaces que ens captiven i ens conviden a demanar desitjos, són la seva cua de meteors. Quan era joveneta, les nits dels Perseids, anàvem a la pista de futbol, que quedava als afores del poble, ens estiràvem a terra i observàvem meravellats com el cel ens queia al damunt. Són d’aquells records impossibles d’esborrar. Així que moguts per la nostàlgia i per l’oportunitat ens hem arribat fins a l’observatori astronòmic que teníem més a la vora: el Parc Astronòmic de les Muntanyes de Prades.

Hem sortit de Cambrils que estàvem a 40 graus. Hem fet la carretera de Reus, Montblanc, Vilanova de Prades… i a mesura que anàvem pujant, s’alleugia la temperatura. Hem arribat a Prades al voltant de les set de la tarda tot i que la visita la teníem reservada per a quasi les nou. Tan bon punt hem agafat l’últim revolt hem començat a veure una gentada que ens feia pensar que hi passava alguna cosa. Un concert? Un concurs de gossos detura?— pensàvem. Després, amb una mica més d’atenció, hem vist que eren banyistes perquè anaven carregats amb tovalloles, matalassos i cadires de platja. Però tanta gent visita Prades a l’estiu? Si us he de dir la veritat és que hem quedat sorpresos. El que esperàvem trobar no tenia res a veure amb el que finalment ens hem trobat. Un ambient! Una vida al carrer! Nens i nenes jugaven a pilota a la plaça, d’altres es remullaven a les fonts.

Algunes façanes estaven decorades i alguns carrers també. Hem creuat un arc de muralla que contenia el nom de Prades fet amb llanes i fils, i cridats per la sensació d’estar descobrint alguna cosa nova per primera vegada, ens hem endinsat a les entranyes del municipi.

No havíem fet deu passes que un nen havia muntat una parada improvisada amb algunes arracades i collars. En Biel, de set anys, estava al càrrec de la botiga. Portava aparells a les orelles, però parlava sense dificultat. Ens ha explicat que allò que venia provenia del viatge que havia fet amb la seva mare. Havien recorregut el món a bord d’un vaixell (es veu que a la seva mare li fa por volar en avió). El lloc que més li havia agradat de tots els que havia visitat era Austràlia. Parlava amb fascinació del seu record amb els cangurs.

Li he comprat unes arracades i he desitjat que no se li acabin mai les ganes de veure món i d’explicar-lo amb la seva mirada.

 

Quan ha arribat l’hora hem anat a l’Observatori. Ens esperaven uns quants visitants i el guia anava passant llista. Quan ja hi érem tots hem conegut l’Aleix Roig. L’impulsor del turisme astronòmic de Prades, de l’Observatori i, amb una mica de temps, serà l’ambaixador dels estels a la terra a jutjar per la passió que hi posa.

 

La primera part de l’experiència no deixava de ser un espectacle que combinava audiovisual i explicació en directe. El passat escolta i d’educador es deixen sentir en les explicacions que fa. Arriba a tots els públics amb el seu entusiasme i simpatia. Després hem anat a una petita cúpula on ens han projectat la missió de l’Apollo 13 i el primer salt a la Lluna. La veritat és que he après més del que sabia. Ha estat molt amè.

 

Quan ha acabat ens ha citat un parell d’hores més tard a fer l’observació en directe i amb telescopis del cel fosc, amb segell Starlight de les Muntanyes de Prades. He aprofitat per fer-li unes preguntes, ja que tot i estar de vacances, aquest material m’anirà bé per la feina. El turisme científic és la meva professió actual així que què millor que gaudir de l’astronomia, una de les seves branques.

Ens ha vingut a trobar la Marta, la meva cap, que estiueja a Prades. Amb la Marta ja vam coincidir a la Universitat i la vida ens ha fet anar connectant una vegada i una altra. Ara ja ens coneixem les famílies, els marits, els fills. A ella li dec més del que s’imagina i crec que no li he agraït prou (si llegeix el Merilanding, avui ho sabrà).

 

Per fer temps fins a la cita de quarts d’una, hem anat a sopar amb la família de la Marta. Els nens, però, ja estaven jugant a la plaça amb les seves bicicletes. A la fresca i sentint les havaneres hem anat recordant moments, comentant nous projectes i coneixent-nos una mica més.

 

Una nit a la plaça de Prades és experimentar una sensació única d’estar en un lloc que la gent s’estima com a propi amb un caràcter particular i autèntic. Hem vist gent fent la partida a la botifarra apartant els plats amb què havíem sopat. Hem vist gent ballant alguna sardana i hem vist senyores que havien quedat per fer un didalet (a casa nostra li diríem una copa, si més no per la mida) de licor d’avellanes. És clar que la temperatura i la fresca ho fan tot més agradable.

 

La segona tongada de l’espectacle estava a punt de començar. Sort de la Marta i el Sergi que ens han deixat robat per abrigar-nos una mica. Rondàvem els vint graus. Hem enfilat un turonet totalment a les fosques, senyalitzat amb llums vermells com si fos una pista d’aterratge. Hem forçat els ulls a la foscor. Ja podíem distingir els arbres de la nit quan en Xavi ha conegut un company de l’escola. Sí, sí. A les fosques i en mig del bosc. La troballa ha fet riure fins i tot a la monitora que no se n’ha pogut estar de dir-ho en la introducció de la seva explicació. La primera part hem observat a través dels telescopis. Hem vist una nuvolosa i saturn. En la segona part, amb l’ull nu i asseguts en les gandules hem sentit la petitesa davant l’immens univers que ens envolta. Alguns afortunats han pogut veure un petit meteor de Sant Llorenç. Jo m’he deixat captivar pels estels, els planetes i el desconegut.

 

D’aquí a tres-cents seixanta dies, Prades omplirà les portades de tots els diaris de Catalunya. Un eclipsi solar complet en serà el motiu. Caurà en la setmana dels Perseids i, esperem, que d’aquesta manera, el turisme astronòmic a Catalunya agafi la volada que es mereix.

 

Hem arribat a casa passades les tres de la matinada. Tornava a fer calor, però si tancàvem els ulls, podíem continuar veient el cel estrellat que avui ens ha gronxat la imaginació i la transcendència.

 

Segur que hi ha moments que imperceptiblement queden impregnats en totes les neurones que configuren el nostre cervell de manera que mai més, per més que es degeneri, es poden oblidar. Avui he tingut la sensació que vivia un d’aquests instants.

 

Ha estat quan amb la barca anàvem a trobar-nos a alta mar amb la resta de la família que gaudeix del mar i de la costa daurada, també.

 

Aquest matí ens hem llevat amb un propòsit. Hi havia un pla i això sempre estimula quan vius aplatanat entre la desídia i la rutina vacacional. Sense pressa i sense pausa hem anat fent totes aquelles coses necessàries per poder gaudir d’un dia sencer a alta mar. Que si jo preparo el menjar, que si agafo el beure, que si tanco, que si poso l’alarma, que si vaig a buscar el cotxe… i així amb la calma necessària per no morir de calor hem arribat a l’Epsylon —les barques tenen nom, com les persones i les mascotes. Epsylon és la E dita en grec. La E és la inicial de l’altre amor del meu sogre, l’Emi—. La Martina i jo, com si una parella de natació sincronitzada ens hem afanyat a posar totes les coses a punt: les cerveses a la nevera, el menjar ben aposentat perquè no caigui durant la navegació… allà sota suàvem i hem hagut de tenir la paciència necessària per no engegar a ningú quan ens manaven la pressa.

 

La barca ha sortit i com que avui havíem de fer força milles nàutiques ens hem aturat a la benzinera. Hem carregat mentre el mariner ens explicava que feia submarinisme amb apnees o una cosa així. Després hem parlat del Barça, ell n’és soci, té seient al costat de tribuna i viu a Creixell. La conversa ha acabat en omplir el dipòsit. Si haguéssim tingut el dipòsit més gran, més hauríem sabut d’ell. Hi ha gent que li agrada xerrar.

 

Encarats a mar obert, el Jaime li ha donat velocitat al iot. La Martina i jo ens hem assegut a la proa, amb les cames penjades a banda i banda de la barana en què ens subjectàvem. El vent a la cara em produïa una sensació de llibertat. Amb prou feines ens sentíem. L’aire s’enduia les ones a través de les quals intentàvem explicar-nos coses, però ens miràvem i ens llegíem els ulls i els llavis. Quins ulls té la Martina! De sobte hem començat a jugar: primer comptàvem meduses, després, mirant a la platja, aprofitant que vèiem els banyistes de la mida d’una formiga, els esclafàvem amb dos dits.  I rèiem i trobava una complicitat amb ella que m’ha fet sentir feliç. La meva filla, que ja en té 17, serà també una bona companya de vida. I hem cantat, ella treia del seu repertori cançons que poguéssim cantar a ple pulmó les dues, aprofitant que ningú ens escoltava. Mentre intentava assolir les notes recordava tots aquells moments en què la música ens havia unit, on les lletres dels Amics de les Arts, de Txarango, d’Oques Grasses o dels Catarres havien estat el fil conductor de la nostra vida. I de sobte ho he notat. M’he pogut veure fora del meu cos, retratant l’instant de felicitat amb una Polaroid invisible. El nostre moment de felicitat per guardar en el racó dels records inesborrables. I he pensat que havia calgut poc per construir moment. Només calia estimar i saber-se estimat. I li he agafat la mà. Ja no és la maneta molsuda, ara és una mà delicada, bonica, ossuda i suau. Com tota la seva pell, és bruna. M’ha agradat sentir-la tan a prop.

 

Arribats al punt d’encontre, ens hem saludat i ens hem intercanviat de barques. Ens hem banyat entre meduses. Eren molt grans, però molt lentes i fàcils d’esquivar. L’aigua era molt calenta, estava a trenta graus, així que avui m’he banyat més de l’habitual. Amb la família costa de coincidir així que encara que molls i despentinats ens hem anat explicant una mica la vida. Els meus cunyats tenen tres fills, també adolescents, així que la complicitat de les complicacions vitals uneix. La meva cunyada, l’estiu passat, es va trobar un nòdul al pit i s’ha passat un any entre químios, ràdios i una operació, quasi imperceptible, fora de joc. Això es veia, no només en els nous cabells rinxolats que li creixen amb força, sinó en la manera de viure la vida. Quan veus les portes de la mort prou a prop com distingir-ne la marqueteria que l’ornamenta, t’adones d’allò que és important del que no. Ella gaudia del bany, del dia, del menjar i de tot plegat d’una manera única.

 

Per a dinar hem menjat les pilotilles en sèpia i constato, novament, que fer vida en una barca és com fer-la en un càmping. Arreplegats en un espai diminut, hem anat servint-les en plats de paper que feien impossible menjar-les i sucar-hi el pa. Jo me les he menjat usant un escuradents, asseguda a la popa, amb els peus tocant l’aigua i a recés del sol que costava d’esquivar.  

 

Amb el pap ple hem anat fins a Sant Jordi, el port nàutic del meu cunyat. Ens volien ensenyar la caseta que s’han comprat i que en quinze dies estrenen. Per veure-la hem hagut de caminar uns 10 minuts, però amb aquella calor semblava que estiguéssim fent una marató pel desert.  Hem patit pels avis. L’Emi, que ja l’havia vista, s’ha quedat aixoplugada a l’ombra d’un pi. Nosaltres hem seguit fins a veure-la del tot. És una casa gran, com ells i per a ells que són una gran família.

 

Ens hem acomiadat i hem tornat fastiguejats del sol i la calor. Els avis no han tingut esma de tornar a sortir. Al xalet han posat l’aire condicionat i han esperat que la fresca els tornés en sí. La Martina ha ajudat a pentinar-se a l’àvia mentre el Jaime mirava i dormia el partit del Girona.

 

Hem sortit a sopar tots tres, sense fer soroll ni gaires escarafalls. Ells estaven cansats i nosaltres volíem gaudir de la nostra petita que per moments es fa gran.

 

Les deu tocades altra vegada. Això fa que el matí s’escurci. No sé si és Cambrils, si és la rutina o si és el fet que tinguem l’habitació més arrecerada dels sorolls nocturns, però aquí estem dormint més.

Ens hem vestit per anar a la barca, com cada matí. La Martina no vindrà perquè té una cita a Tarragona. L’amor i el seu aniversari s’han aliat per treure’ns la petita, així que hem fet cap cap el nàutic. El món del nàutic és fascinant vist des de fora, però si rasques una miqueta no deixa de ser un grup de campistes que en comptes d’autocaravanes té iots i en la majoria dels casos, molts diners. A Cambrils, no veus tantes barques a mar com a la Costa Brava. Cada dia fem càbales amb aquest tema. Potser és el tipus de costa o potser el tipus de patró. Conec a gent que diu que el millor de l’estiu és estar al vaixell, quan està amarrat a port. A d’altres els agrada navegar, com a nosaltres, i aprofitar les benaurances que el mar et proporciona, sigui l’esport, la pesca o la infinita sensació de pau que et dona el vaivé de les onades.

 

No anem gaire lluny. El preu de la benzina és un aturador a l’hora de fer milles nàutiques. Davant la platja de l’Ardiaca a tocar a Mont-roig, el Jaime ha deixat anar l’àncora. Prop nostre hi havia uns nens intentant dominar el vent amb les seves petites embarcacions. Els sentíem cridar fruit del neguit que els proporciona les maniobres per canviar el rumb de la navegació.

 

La calor era ben viva i no he esperat ni un moment a tirar-me a l’aigua. Era bastant calenta. El meu sogre ha mirat el termòstat i m’ha confirmat que estava a 27 graus. El bany ha estat plàcid. Jo he aguantat menys que ells que han estat sucant-se de valent. Crec que floto menys que els altres. Ells sense quasi ni moure’s, com si fossin boyes de senyalització per a banyistes, poden estar-s’hi molta estona. Xerren del món i de la vida mentre les onades els fan pujar i baixar en una inacabable atracció de fira.  

 

Hem tornat cap a casa amb la pressa de qui té gana. Encara em sentia la sal a la pell així que he decidit treure’m la sal a port i anar mullada per apaivagar la calor fins a arribar a casa. A les dues, el sol es desplomava sobre les nostres espatlles i se’ns feia etern anar a cercar el cotxe. Abans anàvem a peu, però els 85 i 83 dels avis han estat decisius per treure el cotxe i fer els nou minuts a peu, en cotxe.

 

Després de dinar, la rutina de les sèries. Quan ells estaven per la segona part de la seva distracció, la “novel·la” que de vegades miren i de vegades la somnien, he decidit anar a buscar la sèpia per fer les mandonguilles en sèpia que els havia promès. He anat a Cal Matas. La peixateria on sempre va l’Emi. Com ahir, fins a quarts de vuit de la tarda no hi trobes ni una ànima. He entrat i no hi havia ningú. És una cosa ben estranya no veure ningú comprant peix a Cambrils. El gènere no tenia res a veure amb el que pots veure enlloc. Avui, però, he quedat bocabadada amb uns escamarlans de la mida d’una llagosta. Mentre em netejaven la sèpia i em guardaven la melsa indispensable per a fer el plat de mar i muntanya, no podia deixar de mirar aquells animals que em semblaven immensos. Ho he repetit tant que al final em miraven com si fos d’un altre planeta i que hagués aterrat per primera vegada a la Terra, en aquell precís moment i en les coordenades on em trobava.

 

El Xavi s’havia ofert a acompanyar-me, però li he dit que aniria més de pressa tota sola. Tot i que si volia donar-me un cop de mà podia anar fent les pilotilles. Així que he tornat, mare i fill estaven disposats a la cuina a tall de gran producció per a seguir les meves ordres. Bé, això pensava jo, perquè són els marmitons de cuina menys obedients que conec. A cada indicació que els feia, un —vols dir— o un —n’estàs segura— he pensat que és molt complicat manar. Al final les mandonguilles, crec que han sortit bones. Encara que portin una mica d’absenta, o que la picada sigui feta amb carquinyolis i que no hi hagi pogut incloure un bitxo per problemes d’al·lergògens.

 

Demà les portarem a la barca que hem quedat amb la resta de la família per trobar-nos a alta mar. La raó és perquè això de la barca té un no-sé-que d’epigenètica que t’atrapa i contagia l’ADN teu i el de la teva descendència.

 

Després d’anar a la missa de la Mare de Déu, hem anat passejant fins al bar Lovento. Un xiringuito a la punta del final del nàutic des d’on veus la posta de sol i com la nit es transforma en colors i llums reflectits sobre el mar. El Jose, el germà del Xavi, i la Núria, la seva dona, són de Cambrils, això vol dir que viuen amb el peu canviat al nostre. Quan nosaltres estem de vacances, ells més treballen. I ja, estant a l’agost, ni les ganes de sortir poden amb el cansament acumulat tots aquests mesos. Hem sopat a la fresca i quan la son ha fet acte de presència hem passejat cap a casa, ens hem arraulit i ja no recordo en quin moment li he dit: T’estimo Xavi. Bona nit!   

Fa dos dies que dormo fins que se m’acaba la son. La xerrameca dels pardals i les orenetes d’Albons em desperten més aviat del que voldria. Soc d’aquelles persones que usa la son com a eina reparadora. En podeu dir mandra, però jo en dic càrrega d’energia.

Com que saben que per a nosaltres l’àpat més important del dia és l’esmorzar, els avis ens han deixat una safata plena d’embotits, mantega, formatge i torrades perquè féssim el nostre ritual. Ells ens miraven embadalits i encara que ja havien esmorzat, no s’han pogut resistir a satisfer la boca que se’ls feia aigua.

En Jaime estava preocupat. La seva barca estava en el box de reanimació perquè li faltava una peça per a funcionar correctament. L’amor que li té a la seva barca és suprem. Potser no és tant al vehicle en si, sinó més aviat el que representa. És una família de mar. D’aquelles que es lleva ben aviat perquè saben que és la millor hora per gaudir-lo. Als seus quasi vuitanta-cinc anys, encara, de tant en tant es calça l’esquí i fa unes quantes passades en ziga-zaga. Abans ho feia cada dia, però ara comença a notar el pes dels anys (ho dic somrient, pensant que jo ja firmaria començar-ho a notar passats els vuitanta).

Quan no pot esquiar, gaudeix del mar. De la frescor de les aigües a alta mar. De veure com l’Emi practica l’art de surar a l’aigua més d’una hora seguida. D’unes olives i unes patates per fer entrar la gana. D’una cerveseta fresca. I és clar, quan hi som tots, de veure’ns arreplegats al seu voltant. En aquests moments, sempre se li escapa una llagrimeta. De vegades és imperceptible, d’altres va acompanyada d’un “Emi, no puc” que vol dir que sent tanta felicitat dins seu que no pot estalviar vessar una llàgrima d’agraïment a Déu pel que té.

 

La Martina a reptat a en Xavi a submergir-se per agafar sorra. Ella l’ha aprofitat per a exfoliar-se la cara.

Mentre es banyaven —jo només m’he sucat i m’he posat de guaita per localitzar meduses— l’Emi ha sentit com alguna cosa li tocava l’espatlla. En un primer moment hem pensat que era una fulla de posidònia, el mar n’estava ple. Però després hem vist que no, que era com una mena d’animal que corria per les aigües. Si li acostaves el dit a la cua, saltava com un saltamartí. Anàvem fent hipòtesis en veu alta de què ens semblava que era: —una gamba!— deia la Martina —una galera—opinava jo… En Xavi ha aconseguit agafar-lo i mirat de ben a prop, hem constatat que, amb quasi tota seguretat, era un llagostí. Un animal simpàtic que només el coneixíem de quan fem l’arròs… Ara em farà llàstima, veure’l a la paella.

Després de dinar, el ritual de sèries i migdiada. Jo de mentre, em llegeixo un Tros de Vida d’un Tros de dona com l’Estel Solé. M’encanta com escriu perquè ho fa fàcil. Perquè escriu tal com es parla i això no sempre és fàcil d’aconseguir.  

Aquesta tarda hem sortit vora les sis de la tarda a passejar i la sorpresa ha estat que no hi havia pràcticament ningú pel carrer. L’Emi diu que la gent fuig de la calor i no surt fins passades les vuit de la tarda. Així que hem estat passejant per Cambrils com si fos un dia de tardor. Podíem veure les botigues, les que sempre hi són, les que sempre hi eren i aquest any ja no, i les que cada any canvien. El curs dels anys no només els notes en els fills o en les teves pròpies possibilitats, també els trobes en les tendències i la moda. Nosaltres buscàvem unes Crocs i ara ja no se’n venen…

Hem anat a saludar a la Nuri, la meva cunyada, que té una farmàcia al passeig de Cambrils, la farmàcia de la “Cañas” en diuen, en honor a la seva mare que és qui va aixecar el negoci. Ara hi treballen també els seus fills. Així que fer-los una visita és assegurar veure una part de la família. Anaven de bòlit. A tongades no donaven l’abast, a tongades podíem tenir converses curtes. En Xavi es mirava unes ulleres de llegir, perquè la Nuri en té unes de molt modernes. Les hem provat totes i quan ja estava a punt de quedar-se’n unes de verdes, similars a la que ja duia, hem trobat les definitives. Són molt canyeres. Estant en la rebotiga, dues clientes han reconegut al famós del meu marit i s’han dit entre elles prou alt perquè ho sentíssim —és el locutor de la tele— Una expressió ben curiosa que accidentalment és la que millor defineix la professió del Xavi. Com és d’esperar, en Xavi les ha anat a saludar i elles han quedat encantades. És una persona ben especial el meu marit. Li agrada parlar amb la gent i se sent agraït per la professió que té i que no tindria si no fos pel públic. Sempre està a punt per fer-los l’agraïment.

Hem tornat a casa quan la llum s’escapava per l’horitzó. Hem sopat a destemps. Hem fet cuina d’aprofitament amb algunes sobres del dinar, escalivada i torrades. El meu sogre s’ha menjat (ho ha dit ell) la millor truita a la francesa de la seva vida (ho diu sovint), però és veritat que tinc traça per a les truites a la francesa.

Mentre a nosaltres la son, el mar, la calor ens van portant cap al llit. La Martina, novament, ha quedat amb la seva amiga Paula per anar a fer un vol. S’ha vestit, pentinat i posat gloss als llavis per anar a fer un gelat. I jo he pensat que potser era massa, però només li he dit la veritat, que anava molt bonica pensant per a mi que tota edat s’ha de viure intensament, i ella no deixa mai de fer-ho.   

 

PD: L’Arnau m’ha dit que avui han servit més de 230 menús. Que estava baldat i que ara descansaria. M’ha preguntat si jo, aquí a Cambrils, dormia més bé que a Albons amb les anades i vingudes adolescents. No l’he enganyat, li he dit que sí, tot i que no puc evitar trobar-lo una mica a faltar.

 

El dia ha començat amb pressa. Quan estàs de vacances perds una mica la noció del temps i deixes l’habilitat de calcular a la tauleta de nit, al costat del despertador. No anàvem malament de temps, però el meu marit que està intoxicat crònicament pel control del temps, ens ha estressat una mica per sortir de casa i arribar a una hora decent a casa la Montse, a Calonge. Abans, però, hem parat a can Moner a comprar-li una planta. Abans d’arribar-hi ja m’estava demanant si tenia clar quina planta li havíem de comprar. Així que quan li he dit —buguenvíl·lia—  ja ho tenia clar. Hem sortit del cotxe, esperitats, hem demanat al primer treballador del garden on podíem trobar les buguenvíl·lies —a la zona de les enfiladisses— i després de demanar ajuda, i sense temps per esperar, hem trobat una que ens ha fet el pes. Una vegada a la caixa, he demanat si ens la podien embolicar. Llavors pla s’ha posat nerviós, en Xavi!

Totes les botigues de jardineria que conec viuen en un temps diferent del qual es viu fora. Allà dins els minuts tenen més de cent segons. La parsimònia dels treballadors es contagia als visitants que passegen embadalits mentre miren les plantes que en la majoria de casos acabaran morint als seus braços quan les triïn. Bé per excés d’aigua, bé per defecte.

En les conferències i xerrades que faig sobre l’assetjament escolar, sempre dic als pares que hauríem d’aprendre de la natura per educar als nostres fills. Si no els eduques creixen com les males herbes, és cert. Però si estàs molt a sobre del teu fill el pots ofegar d’aigua i si no hi estàs pendent s’assecarà. Has de donar-los el punt just perquè ells es vagin fent amb l’entorn. Els has de regar amb delicadesa, només de tant en tant. Has de mirar que sota el test tinguin un plat per evacuar l’aigua sobrant, perquè, en cas contrari, se’ls podria podrir l’arrel. Per més que les posis al sol, no sempre trauran flor de seguida. I depèn d’amb qui les posis al costat, acabaran patint una plaga o es faran formoses. Si penseu en els vostres fills, segur que enteneu la metàfora.   

La planta feia més d’un metre d’alt i hem patit per posar-la al cotxe. Hem perdut unes quantes flors roses, però com que era tan florida no ha importat. Ha tingut l’èxit esperat.

Avui ens hem sentit part de l’aristocràcia per una estona. El lloc i el servei a què ens ha convidat la Montse és d’un altre temps. Això segur, perquè ella en té 97 i l’hauríeu de veure pujant i baixant les escales del jardí. Pensar en nous projectes la té jove. Si el meu cap m’ho permet, crec que de gran voldré ser com ella. Penseu que cada dia té gent a dinar a casa. De vegades s’hi apleguen 18 o 20 persones i tot i que té ajuda, ella és la que està al cas de tot el necessari. Des d’anar a comprar, fer els menús, fins a controlar tot el que està per fer de casa i del jardí. És impressionant.

Ens ha delitat amb uns entrants de mar: cloïsses, gambes a l’allet, sepionets cuinats amb la seva tinta i calamars a la romana casolans (he intentat treure les proporcions per a fer-los, però no hi ha hagut manera). I hem entrat a matar amb una fideuada deliciosa. Per acabar, préssec rostit amb gelat de vainilla.  Tot això mirant el mar de fons.

Soc conscient que avui he tingut dins meu un polsim de felicitat, no només per l’amalgama de sabors i d’emocions que m’hi conduïen. Si no perquè ho he pogut compartir tot amb la meva família.

Ens hem acomiadat com t’acomiades d’algú prop de la centena. Amb aquell punt de comiat final. Potser serà l’últim et dius dins teu amb el cor encongit. Ella també ens acomiadava amb el mateix sentiment. Crec que un s’ho nota que està més enllà que aquí, no ho trobeu?

Hem passat la tarda al cotxe. De la Costa Brava a la Costa Daurada. Des de la fresca de l’Empordà a la xafogor de Cambrils. Un canvi per estar uns dies a casa dels avis. Encara que només siguin uns pocs dies gaudirem de el fet d’estar plegats, de recordar, novament coses que ja sabíem i de repetir-nos les coses més vegades del normal. Els avis tenen el superpoder de fer-te sentir especial i de donar-te la seguretat de la rutina. Aquella que ells ja no abandonen perquè viuen en les vacances eternes. Programats amb una app interna de control horari, saben l’hora que es lleven, que naveguen, que dinen i que sopen. Saben, fins i tot, els passos que faran com a resultat d’un dia quotidià.  L’Emi, la meva sogra, que aquest any ha estat operada d’una vàlvula del cor, m’ha dit que té la sensació que el temps d’ara és un regal i que sempre el veu així. Trobo que té raó i que tots hauríem de veure així, el temps i la vida. Al cap i a la fi, no tenim ni idea de quan s’acabarà.

Les notícies que no esperàvem trobar és que la barca amb què naveguem està espatllada i l’aire condicionat també. Veurem si amb un vell ventilador aconseguim agafar el son i descansar de les hores de viatge.

La Martina s’ha trobat, finalment, amb la seva amiga Paula. Aclarits els horaris, ha sortit a fer un vol i ja torna a estar contenta.

PD: L’Arnau s’ha quedat a Albons a acabar de fer l’estiu. Aquesta és la setmana més dura de l’any per a la restauració a la Costa Brava. Encara ens costa dir-li adeu, però com les plantes, les hem de deixar que s’aclimatin perquè puguin créixer per si soles.

Néixer l’onze d’agost és tan fumut com posar-se part la setmana del 15 d’agost. Aquella en la qual el món es para per a tothom excepte els que es dediquen al turisme i els que estan de guàrdia. És la setmana en què es buiden les ciutats i es fan llargues cues per atansar-se a la platja, la muntanya i sortir d’allà on la vida ens té segrestats. Néixer l’onze d’agost vol dir que la celebració del teu aniversari es veurà abocada a una lleu trobada amb els que tinguis més a prop, perquè mai no hi seran tots.

La meva Martina, la nena inquieta, divertida i geniüda, avui en fa disset. I això ho ha marcat tot. En Xavi ha arribat a casa ben aviat amb un pastís per a deu persones. No se sap mai. Com que entre setmana l’Arnau entra a les 12 h, els hem deixat dormir una miqueta per descansar. Hem esmorzat i, com que el Xavi és autònom, de vegades les vacances queden interrompudes a la sort del qui et paga. I així ha estat. Hem treballat una mica. Un mica que ha representat una galleda d’aigua freda a l’slowlife vocacional i que ens ha obligat a posar-nos les piles quan encara no estaven carregades del tot. Crec que tornem a estar al punt de partida de càrrega. El meu indicador està en vermell. Low batt.

Com que avui era el dia de festa de l’amiga de la Martina, la Meri, ha vingut a passar-lo a casa. Han anat a la platja i han tornat amb gana. Els he fet uns macarrons a la carbonara. La Martina volia pasta i com que tenim la tradició que el dia del teu aniversari pots decidir el menú (espero que mai demanin llagosta), doncs hem fet pasta. Volia fer els espaguetis a la carbonara, però quan ha estat el moment de bullir la pasta, que era el final, m’he adonat que només tenia macarrons. Fet i fet, pasta igual— he pensat.

Que diferent és quan fas el dinar o sopar de cada dia de l’any a quan el fas estant de vacances, oi? A mi cuinar m’agrada. M’agrada pensar en la cara que farà el comensal quan tasti aquest o aquell plat. M’agrada pensar, mentre tallo ceba, faig el sofregit o rego el plat amb vi ranci que tancaran els ulls, els posaran en blanc i hi sucaran pa. És un reconeixement quotidià a un acte d’amor. La gent que viu sola els costa cuinar, perquè cuinar per un mateix és carregós i no té l’al·licient d’imaginar cares i compliments. —Això ho ha sabut veure molt bé els de Casa Ametller que fan uns plats de consum individual que te’n llepes els dits. Jo alguna vegada, durant l’any, he hagut de tirar aquesta proposta i em sembla tot boníssim. Però no és igual—.

Els macarrons han quedat boníssims.

 

A la tarda, elles han estat de xerrameca. Els adolescents viuen en la dualitat constant. O no parlen o t’expliquen fil per randa tot el que els ha passat. Ho fan amb tant de detall que moltes vegades et perds. Quan parlen d’algú i et contextualitzen l’arbre genealògic dels seus antecedents o parents, vas perdent el fil fins a assentir amb l’ànim que s’acabi aquell suplici que et té enganxat a la cadira, i que aguantes seguint la indicació professional que cal establir canals de comunicació oberts amb la teva jovenalla. En Xavi ha acabat rebentat de només el dinar i se n’ha anat a estirar i a escoltar el silenci. Jo he fet migdiada sentint la remor de les seves converses. És clar que avui repassaven una vegada i una altra la finestra de la seva realitat, o sigui, Instagram, per veure qui l’havia felicitat i qui se n’havia oblidat.

Quan érem petits, això de les festes d’aniversari no es portava. Com a molt venien els avis a dinar, es treia un pastís i es mullava tot, inclòs el nostre front quan es vessava, amb xampany (això del cava va ser després). Amb els amics portaves caramels a l’escola i et feien la corona de cartulina, cantaves l’aniversari feliç i llestos. Alguna vegada, alguna mare valenta, et convidava a casa. Però podria comptar amb els dits de les mans les festes a les quals havia anat de petita.

Ara el món és diferent, i quasi et diria que vivim en un excés de celebració. Ara ho celebrem tot. Fem una festa des de per a la “revelació del sexe del nadó” fins per acomiadar els morts, passant pel bateig o la presentació de la criatura, la Primera Comunió (si hi ha sort), la festa dels 15 —que hem importat de la cultura llatina—, la dels divuit anys, la celebració dels casaments, separacions i divorcis… Tot.  Potser per això m’ha fet un no-sé-què veient una celebració tan chill.

Ella no ha dit res, jo tampoc. Tot i el caràcter de la Martina val a dir que és una persona que s’emmotlla molt bé a les circumstàncies. Potser per això es va adaptar a la seva vida a Alemanya. Avui, els seus d’allà li han trucat per felicitar-la. Se l’estimen molt.

En Xavi, l’Arnau i jo hem anat a l’Escala. Cadascú amb el seu propòsit. Jo em volia comprar un banyador nou, demà anem convidats a casa d’una amiga i el meu està a punt de dir adeu. Podria anar amb biquini, però el llaç encara està present. L’Arnau volia comprar un regal per a la seva germana i en Xavi feia les funcions de xofer. S’ha guanyat un gelat de regal per la paciència. Anar de compres és una activitat interessant per a fer pujar o baixar l’ego en funció de si trobes la talla que esperaves que t’anés bé i et va bé a la primera. Això li ha passat a l’Arnau i estava més feliç que un gínjol.

 

Hem esperat fins a l’últim moment per saber si la Martina hauria o no convidat als seus amics. Així que passades les deu ja hem pres la decisió, moguts per la gana, que soparíem els que estàvem a casa. Com que la meva tocaia també hi era, doncs hem sopat els cinc. Després de sopar han vingut l’Uri i el Roger, els veïns-amics de l’apartament. Feien cara de son, però no han dit que no a un (o dos) talls de pastís. Rèiem recordant alguna malifeta de l’Arnau quan la Martina s’ha aixecat xisclant. Havia entrat a casa una libèl·lula de la mida d’un rat penat. Ens ha costat força fer-la fora. Ha caigut sobre el pastís i he pogut veure com n’era de bonica. Tenia el cos blau i les ales irisades. La primera vegada que l’hem pogut agafar per ajudar-la a marxar, l’hem fet volar a través de la terrassa i ha tornat a entrar. Després ho hem fet, ja fora de l’apartament. No l’hem tornat a veure.

Algunes cultures creuen que la libèl·lula porta prosperitat, bona sort, pau i canvis. Així que avui, l’ensurt, m’ha semblat una bonica i natural manera de felicitar a la meva petita, gran persona i desitjar-li una volta al sol plena d’allò que les ales irisades li venien a portar.

 

I al setè dia descansà.

Després d’una primera setmana de vacances hem constatat que:

1.        Els horaris i l’adolescència són i seran el maldecap de l’estiu.

2.        Que si ens llevem d’hora i tots alhora tenim més possibilitats d’anar a la platja.

3.        Quedar-se adormida a la platja pot donar-te un regal inesperat.

Aquest matí a l’Arnau se li han enganxat els llençols i l’hem hagut d’acompanyar a la feina. En bicicleta, que és com normalment hi va, hagués arribat un quart d’hora tard. En cotxe, només han estat cinc minuts. Temps suficient perquè algun company malhumorat, d’aquells que et trobes arreu, et toqui la moral tot el dia.

 

Recordo que a casa, els pares, com més tard anaves a dormir, més aviat et llevaven. Amb el lema de “si ets gran per anar a dormir tard, també ho ets per llevar-te d’hora” apreníem la responsabilitat de la norma i et donaven les eines necessàries per a conèixer el límit del teu cos. Estar cansat no ajuda al bon humor, com a mínim a mi. Si no puc adormir m’afecta i em poso irritable. A casa ja ho saben. En Xavi, en canvi, pot dormir poc i sembla que aquest fet no li faci perdre la son, mai millor dit. Pot dormir a estonetes i ja està. Jo necessito les meves vuit hores (bé, ara, ja potser amb set en faig prou) com una nena petita.

 

Després d’esmorzar tard, hem decidit anar a Verges. Aprofitaríem el mercat de brocanters dels diumenges i la missa de les dotze per tenir el diumenge fet. No havíem entrat mai a l’església de Sant Julià i Santa Basilissa. I tampoc mai havia sentit a parlar de Basilissa, fet que m’ha portat a buscar-ne alguna informació. Julià i Basilissa van ser un matrimoni que es va veure obligat a casar-se perquè les seves famílies ja ho havien decidit. Cap dels dos estava cridat a la vocació del matrimoni, en canvi sí coincidien en la vocació a la vida religiosa. Així que van fer un pacte i van mantenir la seva castedat fins a la seva mort. Cadascun d’ells va fundar un monestir i ella, fins i tot, un hospital. Quina història!

 

L’església era plena. Una noia cantava com els àngels.  Ha coincidit, que un nen i una nena feien la primera comunió. I el mossèn no ha acabat de recordar el nom de la nena. L’ha anomenat fins de tres maneres diferents.

 

Després hem anat al mercat de brocanters. Hi anem sovint, però ara a l’estiu és una mica dur. El sol cau a plom i, fins i tot, els objectes que hi venen cremen en tocar-los. És una feina dura ser firaire durant l’estiu. Com que ja ens va enxampar la calor la vegada passada, avui hem agafat el paraigua del cotxe. Fa uns anys m’hauria semblat una excentricitat, més aviat oriental, això d’anar amb paraigua un dia de sol, però què voleu que us digui.

Només ens hem firat dos quadres, el valor dels quals eren els marcs, i unes arracades. M’encanten.

Després de dinar, migdiada per aguantar el que ens queda de dia que no és poc. Sabeu que en Xavi va participar de l’últim videoclip dels Figa Flawas? Doncs gràcies a això avui hem pogut anar-los a veure al festival Sons del Món a Roses. Actuaven amb la Mushkaa i això ha suposat més pressió al outfit de la Martina. No entenc que per anar a un concert a la nit, en la foscor, amb una gentada de por i on quasi costa no equivocar-se de persona mentre parles cridant, sigui tan important què hi portes posat. Però ja sabeu que la pressió social en l’etapa adolescent és un problema de primer ordre. Mira que m’esgargamello, anant a escoles, per parlar de la prevenció de l’assetjament escolar i dient als nois i noies que focalitzar-se en l’aparença és un error perquè la gent tendeix a simplificar i a posar etiquetes, deixant de banda l’oportunitat de conèixer a fons les persones. Però ja sabeu el que diuen: a casa del ferrer, ganivet de pal.

Després de tres intents, ja ho hem tingut llest. Una samarreta de tirants, una faldilla curteta texana i botes (mare meva, amb la calor que tinc sempre als peus! He pensat quan l’he vist per tercera vegada. No li he dit res.).

Ens feia il·lusió aquest pla, aquest vespre familiar i diferent. Un mal dia pot acabar bé. Així que hem fet cap, cap a Roses. Aparcar no ha estat tan complicat com pensàvem, però hem hagut de caminar bastant. Com que l’onada de calor es deixava sentir, hem començat a suar abans d’arribar. Cues per entrar, per fer un mos, per demanar un tiquet, per demanar una cervesa. Tot plegat ha fet que ens perdéssim la primera cançó. L’esplanada de la Ciutadella de Roses és de terra i com que l’ambient era tan sec, la pols s’aixecava amb facilitat.

 

He aprofitat un desnivell per tenir millor visibilitat i amb l’ànim que un bri d’aire em socorregués de la xafogor que ens mullava l’ànima. Val a dir, que després de tres cançons ja estàvem immersos completament en la festa que et proposen els Figa Flawas. Aquest grup, vist el públic que allà s’hi aplegava, arriba a grans i petits. Quan dic petits, vull dir nens i nenes que cridaven i cantaven a ple pulmó les divertides lletres dels de Valls. Ens ho hem passat mooooolt bé.

De jove no anava a gaire concert. Era massa car i no hi tinc afició, però si alguna vegada havia pogut gaudir-lo no hi havia trobat mainada. Hem vist gent, fins i tot, amb bebès. Imagino que això són les vacances, però m’ha sorprès.

La Martina volia anar al centre de la pista. Nosaltres ja estàvem bé allà, així que ha convençut a son germà per atansar-s’hi. Ella ho té això. Viure al màxim vol dir, atrevir-se a viure-ho tot des de dins, amb la màxima entrega. I he pensat que quina sort per l’Arnau tenir una germana petita que l’estira a viure tant i tan desacomplexadament. Ella ens fa viure al màxim a tots. Des que va néixer, demà fa disset anys, la seva energia ens ha divertit, esgotat, fer morir de riure i viure intensament. Aquesta lleona de cor bonic és un motor per a la família. Un autèntic Ferrari.

La nit ha acabat amb pastís i espelmes improvisades. A les dotze, ha cridat: ja en tinc disset!

Jo he pensat que en els seus disset estan els meus quasi cinquanta. I he sentit la nostàlgia de la vida. De quan només començava.   

Llevar-se d’hora té premi, em sembla. He aconseguit anar més a la platja en una setmana que en tot l’estiu passat. I per segona vegada al Cortal de la Vila, la Cagarra. Una de les platges de sorra fina que formen part de la badia de Roses. Avui no hi havia Kite Surf quan hem arribat, això encara m’ha recordat més a dies passats. La Cagarra era la platja dels armenterencs, la consideraven una mica seva, tot i que l’Armentera no té mar, només riu. Era una platja verge i per arribar a mar calia caminar per unes dunes com del desert. No és una exageració: quan jo tenia deu anys, allà fèiem la croqueta aprofitant el pendent. Estant dins de l’aigua, si posaves la mà dins la sorra podies agafar tallarines. Més d’un dia havíem fet aperitiu amb unes poques. La meva mare, passades les dotze i mitja, tirava la canya que sempre portava al cotxe, amb el cuc que ens van ensenyar a trobar on trenquen les onades. La distància entre banyistes era tal que convivien els nudistes i els que preferim el banyador. Les hores a la platja eren inacabables. Allà el temps es parava. Jugàvem, ens banyàvem, trobàvem els amics i, quan l’aire s’aixecava per acaronar-nos la pell, de vegades ens adormíem. Especialment, si la nit anterior se’ns havia quedat curta perquè havíem sortit de Festa Major.

Ara quasi tot és diferent. La platja és la mateixa, tot i que hi ha coses que no canvien.

El requisit per anar a la platja d’en Xavi és portar una nevereta que ens permeti fer-hi l’aperitiu. Unes cervesetes, alguna cosa per picar, fruita… avui ha afegit el sobrant de la truita de patates que rondava per la nevera esperant el torn per sortir de nou. Avui li han donat la titularitat.

Com que tot i anar a la platja no aconseguim fer-ho abans de les 12 h, quan nosaltres ens aposentem, els amics ja se’n van a dinar. El fet que els avis siguin a casa esperant per dinar també hi té a veure. Ens hem quedat tots tres, en Xavi, la Martina i jo. M’he banyat justet i he tornat de seguida a la meva gandula. Tenia un sol i ombra molt agradable, així que m’he deixat bressolar per la marinada i m’he quedat dormida com quan tenia dotze anys. Era confortant sentir les veus dels meus a la llunyania fins que perdia el coneixement conscient arrossegada per les ones del mar. Una delícia que ha durat una hora sencera. Quan eren les tres de la tarda, s’ha acabat el son, somni i el record per tornar a casa.

Després de dinar, tard, hem anat a buscar la meva germana a l’Escala, on viu. És tan impossible aparcar en aquella vila que per veure’ns els anem a buscar des d’Albons i els tornem. Total són quatre quilòmetres de res.

De seguida ens hem posat a l’aigua, que a la tarda ja agafa la temperatura de jacuzzi, i hem estat xerrant i jugant amb el peixet de l’Emma. Els meus adolescents han anat a la platja a jugar a vòlei.  Asseguda a les escaletes, la meva germana m’anava informant que el meu color de pell estava una mica més vermell del normal. A mesura que passava la tarda, el vermell s’ha anat fent intens i ha deixat entre veure l’error del dia (i no sé si de l’estiu). Avui, per primera vegada en tot l’estiu, he canviat banyador per biquini. A la platja no he pensat en posar-me la crema a la panxa. Només a les espatlles. Quan he quedat dormideta, una hora, no m’he mogut ni un centímetre i he deixat que la llaçada que em queia del sostenidor quedés marcada a la pell com un tatuatge natural. Així que ara mateix porto un llaç a la cintura que no sé els dies que em durarà ni com m’ho faré per treure-me’l. La meva germana s’ha fet un bon tip de riure. I jo també.

Hem sopat tots quatre sols perquè el meu cunyat que treballa en diferents torns, portava un jet-lag que feia que se li tanquessin els ulls.

Després de sopar, la Pilar i el Jesús ens han convidat a fer el toc a la terrassa més bonica d’Albons, la seva. En Jesús ens ha preparat un gintònic deliciós i ens hem acabat una capsa de festucs de sabors mentre jugàvem una partida al Hitster. Un joc on la música és protagonista. Hem cantat i ballat i rigut mentre fèiem temps per anar a la festa major de Vilamacolum.

Nosaltres fèiem de xofers a l’anada. Teníem previst fer una ballaruga per allà, però no us podeu imaginar el que ens hi hem trobat. Cues i cues de cotxes per arribar. Aparcaments improvisats al damunt d’un camp, dos, tres… Colles d’amics fent l’entrompada (botellón) amb els cotxes oberts i la música a tot drap. La veritat és que feia basarda pensar que davant dels milers de persones, si passava res, seria complicat sortir-ne indemne. Així que hem deixat als nanos a contracor i hem decidit marxar d’allà abans de trobar aparcament. Val a dir que per alliberar-nos d’aquest sentiment d’angoixa hem anat a veure la Ruki, al poble del costat. Pensàvem que si finalment els passava res, estàvem just a un parell o tres de quilòmetres. Ens hem anat endinsant en la nit, tot i la lluna plena, hem decidit confiar en Déu una vegada més i hem fet cap, cap a casa, amb l’esperança que els adolescents gaudissin de la festa i tot tornés a la normalitat coneguda. Aquella que ens dona pau i ens reconforta l’ànima com els bons records.  

Tot i que ens semblava que la conversa amb els adolescents havia donat el seu fruit, aquesta nit tampoc l’hem pogut fer d’una tirada. Això ha comportat un càstig i una mala cara que ha durat, ben bé, mitja jornada. Però ja estem immunitzats.

El pla d’avui era complet. En Jordi i la Ta venien a passar el dia a Albons. El teatre ens va unir i després va venir Medjugorje i els karaokes i… tantes altres coses. Ell és advocat, ella mestre d’educació infantil. Són d’aquella gent que te la fas teva de seguida, perquè tenen bon sentit de l’humor i converses que no te les acabes. En Xavi, que és el més organitzat, ja ens havia fet l’horari. A grans trets venia a ser: remullada, dinar, remullada, visita cultural, soparet i llestos. Així que ens hem posat en marxa.

El meu plat estrella és l’arròs, em surt bo i li tinc la mà trencada. Però de tant en tant, surt la xef que porto dins i em llenço amb altres propostes gastronòmiques. Les mandonguilles en sèpia són un plat que també em surt bo. Els plats de mar i muntanya són els meus preferits. El contrast entre la terra i el mar em fan viure més intensament aquesta terra que estimo, l’Empordà.

Quan l’altre dia vaig comentar a uns amics que tenia traça per a cuinar les mandonguilles amb sèpia, un d’ells, en Roger Ruppmann, que és il·lustrador i està preparant un llibre de receptes, em va demanar que li anés fent una mica el pas a pas perquè pogués extreure la informació necessària. Així que mentre feia el plat m’anava gravant, rotllo influencer, i m’he sentit una mica dins d’un programa de cuines. He pensat que seria una bona proposta per l’estiu. Anar a veure personatges que durant les vacances et fessin el seu plat estrella. En fi… coses que penso.

La flaire anava omplint tots els racons de l’apartament quan han arribat. De seguida ens hem posat a xerrar per posar-nos al dia. El Xavi ha fet els gintònics d’aperitiu. Quan els convidats han de conduir és millor començar forts i anar suavitzant la ingesta a mesura que passa el dia. Aquesta estratègia quasi deixa K.O. a l’amic Jordi que després de dinar ens ha demanat un parell de paracetamols.

Durant el dinar, hem aprofitat que en Jordi és de lleis i que li agrada el teatre per fer un judici sobre la situació d’ahir que ens ha portat a tenir la Martina amb mala cara unes quantes hores. Ella tenia els seus arguments (que bé argumenta, la tia!) i jo els meus. Ell feia com si fos el jutge. Ha estat molt interessant i divertit. Però sobretot ha servit per treure ferro i suavitzar la mala maror entre mare i filla. S’ha d’agrair.

Les mandonguilles han sortit d’escàndol!

Després de dinar hem fet una sobretaula mentre el sol ens anava acorralant a un racó de la terrassa. Ens hem anat movent amb l’ànim d’esquivar-lo, fins que en Xavi ha proposat anar a la piscina. La Ta, que és com un peix, de seguida ha dit que sí en el precís moment que en Jordi ha demanat un paracetamol. En aquest sentit, no estan gaire sincronitzats.

L’aigua de la piscina, la temperatura i la conversa han estat una delícia. L’Arnau s’ha afegit a la festa amb gust. Acabar el dia de feina, rebentat, només es remunta amb una bona remullada.

La visita cultural del vespre ens tallava una mica l’ambient, però per vacances no pot ser tot hi, hi, hi, ha, ha, ha, també hem de deixar espai per la cultura, hem pensat. Així que hem anat a Sant Miquel amb l’ànim de conèixer la història del pont que mai es va arribar a construir, però que se’n va documentar la seva dotació econòmica. Una mica la història del corredor del Mediterrani, però de fa set-cents anys. A Sant Miquel de Fluvià hi havia una abadia, les restes de la qual, entre elles l’església, fa molta patxoca. Recorda al Monestir de Sant Pere de Rodes, però més modest. Sorprèn trobar aquesta joia amagada en mig d’un poble tranquil d’interior que a més a més té una estació de tren.

Tot anava bé, la xerrada es feia dins l’església i anava a càrrec d’un arqueòleg que ha participat en la recuperació de les restes arqueològiques del Monestir. Segurament és millor arqueòleg que conferenciant, però no estàvem allà per jutjar-lo. El cas és que després de més de mitja hora escoltant detalls sobre la inscripció, la família tipogràfica, el material i l’any, del pont només havíem sentit parlar una vegada i de passada. Ens ha estranyat força, ja que la xerrada portava de títol: El pont de Sant Miquel. Però allò semblava més aviat una classe de disseny tipogràfic barroc. Quan ens hem aixecat dels bancs per atansar-nos a les inscripcions esculpides a la pedra, ens hem il·lusionat pensant que ara sí, seria el moment, de saber la història darrera el pont. Però ni així. Aquell senyor encara parlava de l’interlineat, de les pautes, les lletres i les abreviatures que usaven, que les ha comparat a l’habilitat actual de fer un tuit. És clar que no usa Twitter. Però del pont ni rastre. Ens ha agafat el riure. Hem sortit a l’exterior i encara que la gent s’estranyava continuaven escoltant-lo. Potser el refrigeri al final de la visita hi tenia alguna cosa a veure. En Xavi ha tret tota destresa i amb molta perícia ha acorralat al conferenciant, com si fos un paparazzi per formular-li totes les preguntes sobre el pont. Ell contestava que no en sabia res. Semblava un polític esquivant les preguntes a la sortida d’un judici per corrupció. Mentre ell insistia, nosaltres hem anat al Xiri de la Mariona i la Marina. Hem vist que d’allà no en trauríem res, però ens hem endut millor tarda especulant sobre què carai li ha passat al pont i perquè finalment no n’han parlat, que si ens haguessin explicat que l’any 1315 algun vescomte es va embutxacar la concessió.

Asseguts fent unes tapes, la Tati i l’Albert primer i després la Marina i en Pere, s’han assegut amb nosaltres i han fet el relleu natural de l’amistat. En Jordi i la Ta s’acomiadaven de l’Empordà i tornaven a Sant Cugat, mentre nosaltres allargàvem la nit entre més riures i anècdotes. Els d’aquí i els d’allà s’han fos a través de nosaltres i m’he sentit feliç.

La lluna quasi plena ens saludava i nosaltres no volíem acabar la nit. No només per la companyia sinó perquè de tornada ens esperaven tots els amics de l’Arnau i la Martina jugant a cartes a casa. No sabíem si hauríem de requerir els serveis, novament, d’un advocat amic, per mediar entre l’adolescència i uns pares novells que, per primera vegada, tenen fills de 17 i 19 anys.

 

 

Sembla que la conversa d’ahir amb els adolescents ha fet efecte. Avui hem pogut esmorzar tots quatre i hem planificat una mica les 24 o 48 hores següents. No em considero una persona metòdica i m’agrada de tant en tant improvisar, però mareta meva aquesta joventut. Amb això dels mòbils que poden dir on són a cada moment i notificar-ho a qui sigui, la seva vida és un autèntic fluir. Això sí, els pares i les mares anem de bòlit intentant agafar l’aigua amb les mans. Que si ara sí que venim, que si ara no, que si volem anar a tal lloc, que si la Maria diu que no, doncs no hi anem… Mireu si flueixen que de vegades la norma del grup la posa un únic progenitor. L’únic amb forces que ha estat capaç de lidiar una batalla per l’hora de tornada a casa. Aquest és el maldecap de l’estiu. Que si els dies de cada dia a les dues màxim, que si per vacances cada dia son dissabte, que si total estem aquí fora ja entrarem… Si per ells fos cada dia tornarien a les quatre de la matinada o es quedarien a veure sortir el sol.  Què deu tenir la nit…

L’smothie d’avui ha sortit horrorós, però continuem tenint fe. En Xavi m’ha proposat d’anar a la platja i no he perdut l’oportunitat de dir que sí. És el que més m’agrada del món, però entenc que a ell això de la sorra fina i de l’aigua salada i de caminar pel desert de dunes per arribar a mar se li fa bola. Així que li he tornat el convit proposant-li que en comptes de Sant Pere Pescador podríem anar a l’Escala, a la platja del Port d’en Perris.

Quan la meva mare vivia i els nens eren petits veníem a passar uns dies de vacances a l’Escala. No teníem apartament i ella ens acollia a tots quatre, amb les nostres maletes, cabòries i tràfecs. Com que el fet d’aparcar a l’Escala ja era un problema llavors, quan ho fèiem, decidíem no tocar més el cotxe. Tot el que volíem ho teníem a l’abast. Platja, súpers, passejos, gelats i basars xinesos on comprar joguines de platja pels nens. Així va ser que ens vam anar aficionant a aquesta platja, que li dèiem de les barques, perquè no fa molts anys encara podies veure alguna barqueta de pescador a la sorra.

És una platja incòmoda, potser per això la majoria prefereix la platja gran. En comptes de sorra hi té pedres. No es pot clavar bé l’ombrel·la i la seva forma de lluna enclotada enmig de la vila, et deixa a la vista de tots els passejants del voltant. Però a nosaltres ens encanta. És petita, és distreta i és molt neta. Amb això quasi ho tenim tot.

Anar a la platja, sempre ho dic, és un exercici d’observació social contemporani. A cada temporada, nous hàbits, nous banyistes, nous biquinis, noves dèries. És clar que depèn de la platja i de l’hora hi trobaràs un tipus o un altre de persones. Però seguint el meu estil de vida, us diré que la tendència ha canviat molt en les noies, però s’ha mantingut intacte en els nois, que l’únic que els ha passat és que han perdut pèl respecte a anys anteriors. Ara la majoria van depilats. Les noies han vist disminuïda la roba de bany. Ara, excepte les que tenim una edat, van ensenyant les galtes del cul amb una calceta que jo, particularment, trobo incomodíssima. Abans totes les persones es disposaven de cara a mar. Asseguts a la cadira o a la tovallola, però mirant al mar. Ara trobes força persones d’esquena a l’aigua i de cara al sol. Les cadires s’han anat fent petites fins a trobar l’invent de l’estiu. Una estoreta amb respatller feta de loneta que no pesa i que a sobre eporta incorporades dues butxaques per a deixar el mòbil i les claus. Fantàstic.

Per anar a aquesta platja és necessari els escarpins, en cas contrari has d’estar disposat a fer el trajecte fins a l’aigua com si estiguessis caminant per sobre una catifa de pedres roents. Una dansa la mar de còmica que fa les delícies de tot espectador, que com nosaltres, juga en una aposta interna si aconseguirà tocar l’aigua sense caure abans a terra.

Com que estàvem a l’Escala, hem passat a buscar el peixet de l’Emma. Que, evidentment, no ha sortit de l’aigua en tota l’estona. La Martina l’ha acompanyat i s’ha deixat endur per la fascinació de veure els peixos, els crancs i els caragols de mar amagats en les roques del voltant. Anaven i venien per ensenyar-me els caragols amb paguroïdeus, ermitaños en castellà. Elles han competit en una batalla desproporcionada per quedar-se amb la seva closca i l’han guanyat, és clar.  Fent aquest merilanding us he de dir que ara em fa llàstima, jo que em pensava que eren els depredadors dels caragols amb l’ànim d’okupar cases alienes i resulta que no, que només aprofiten les que han quedat buides.  En fi.

Quasi a les tres hem tornat a casa, hem dinat a les quatre i fins a les set no hem tornat a sortir. L’Arnau tenia problemes per tornar amb bici amb els tres melons que li ha regalat un client. Així que he anat a buscar els melons i a comprar que demà tenim convidats i canviarem l’arròs per unes mandonguilles amb sèpia.

Hem acabat el dia com l’havíem començat. Amb els quatre a taula. Estant a la terrassa t’adones que no ets l’únic ésser viu del planeta. Sents els mussols comuns xisclar. Les tórtores intentant agafar el son i no caure de l’arbre, els bernats pudents, i avui, el dia m’ha regalat una cuca de llum. El ventilador l’ha portat fins a la taula i l’he agafat amb cura esperant que m’obsequiés amb una espurna del record de quan les anàvem a trobar al jardí i les seguíem fascinats sense saber si era un animal o un encanteri. Això és perquè, de vegades, només la nit et permet veure la màgia.

 

Aquesta nit ha estat curta de son. Les anades i vingudes dels adolescents ens han deixat amb un total de quatre hores a tot estirar de son continuada. Val a dir que els pardals comuns i les orenetes cada matí es barallen cantant apassionadament i ens desenganxen dels llençols ben aviat. 

Avui l’esmorzar ha estat d’estil romàntic. Només en Xavi i jo. L’Arnau, quan ja érem esmorzats s’ha aixecat esperitat amb la por del faig tard, faig tard. S’ha vestit d’una revolada, ha agafat la bici i pedalant cap a Can Parera. Aquests dies estan sent especialment intensos. La temporada alta és d’alta tensió laboral, també. Quan dic intensos, perquè us feu una idea, vol dir servir uns dos cents menús al dia després d’uns tants esmorzars de forquilla. I quina forquilla tu. La brasa s’alimenta amb galtes de porc, xuies, peus de porc, botifarra… i competeix amb els guisats estrella: els cargols, el cap i pota, la sèpia amb patates… Ho confesso, alguna vegada ens hem deixat seduir per aquest bé de Déu amb l’excusa d’anar a veure el nen. 

L’smothie del dia l’ha fet el Xavi mentre jo acabava de publicar el Merilanding, era verd. Hi ha posat kiwi, api, espinac i advocat. No està mal. Ens el bebem una mica amb la fe que ens alliberarà de les toxines i, encara que arrufem el nas, que no ens posarem malalts. Tot cap dins. 

Ens ha costat sortir de l’apartament. L’slowlife s’ha apoderat de nosaltres, comencem a notar l’efecte de la descompressió a la què estem sotmesos durant l’any. Res a fer, a pensar, a decidir… allibera. Hem anat a la piscina i hem deixat que la vitamina D s’endinsés ben endins de nosaltres. La pell calenta contrastava amb una aigua que després de dues nits a vint graus i un dia de tramuntana ens ha quedat fresqueta. A mi em costa tirar-me a l’aigua. Sempre dic que soc de secà i el que em passa és que no m’agrada el canvi de temperatura a no ser que la calor m’estigui ofegant. Jo m’he assegut als graonets de la piscina i ell es remullava tot sencer. Després hem gaudit de la conversa. Hem arreglat el món unes quantes vegades, el nostre, és clar. Hem parlat dels nens, de les normes que hem d’establir i ens hem mirat als ulls, sense pressa i ens hem reconegut l’amor en l’altre. Aquest que ens uneix des de fa més de 30 anys. Crec que soc una dona afortunada perquè em vaig casar amb el meu millor amic. Aquell amb qui m’agrada compartir-ho tot, el que és capaç de posar-te al límit per quan estàs a punt d’explotar, amb una ximpleria, t’allibera de la mala llet i et trenques de riure. Aquell que et segueix en tota bogeria, que no és poca. I el que sempre està disposat i disponible. Amb ell no hi ha secrets, ni postures, ni exigències. O sigui que encara que vulgui que em tiri a l’aigua sap que no ho faré de primeres… de vegades a la segona o a la tercera aconsegueix convèncer-me. 

Avui hem dinat macarrons i hem fet una senyora migdiada. No m’he estirat al llit però crec que he fet el rècord de l’estiu: dues hores completes. 

La tarda tenia el mateix vaivé que el matí. L’avorriment es feia present i just en aquell precís moment he mirat la taula de centre i abans que m’engolís la desídia he agafat la polidora del Lidl, he posat paper de diari a la taula de la terrassa i he mirat de front la meva nova missió, el meu projecte de restauració.

Restaurar és una activitat que t’aporta molt més del què en treus. Restaurar és veure en l’objecte l’art que t’ha precedit, les mans que l’han tractat i l’estima que hi ha posat. Aquesta era una taula d’una fusta pintada de blanc per algú que li va voler donar un toc diferent. Va deixar el sobre amb un color natural de fusta mentre que la resta es va pintar de blanc. Aquest blanc, que ja és trencat, és el que em va portar a reparar-la. Mirant-la de ben a prop, he vist el detall del que està fet malbé i potser, fins i tot, he descobert que aquell blanc era per tapar alguna malifeta d’algun nen que l’havia escapçat ratllant-la. Si la pintava de blanc, segur que no es veuria. Devia pensar. 

He après com anava la polidora i, a mida que el paper de vidre aixecava la pols per on passava he sentit l’olor de la fusta que m’ha transportat als dies al costat del meu pare. Quan li atansava les eines i l’ajudava a fer els mobles o els seus projectes de fusta. Potser per això aquella olor m’ha portat a la nostàlgia de dies passats. Polida i vernissada he plegat. Cal deixar marge per altres dies desidiosos que segur que l’estiu ens depara. 

Ens hem decidit per anar al Xiri i hem gaudit de pràcticament tota la família Trona. La meva amiga, Marina, em va obrir les portes de la seva família fa més de 30 anys i des de llavors me la sento una mica meva. Són una família com n’hi ha poques. Els uneix una cola que és difícil de fer. Quan veig a la Maria, la matriarca, que ahir en feia 83, penso en quin deu haver estatA el seu secret i que m’agradaria tenir-lo. I, mentre li cantaven una cançó de llagrimeta del Dyango, la mare, sentia una enveja profunda i saníssima. Arreplegats al seu voltant li feien bufar les espelmes, però ella ja no va demanar cap desig, perquè al capdavall se li havien acomplert tots.

Ser mare és una de les feines més meravelloses que hi ha. És sortir una vegada i una altra de la teva zona de confort per entomar algun nou repte. Ser mare és una forma de vida, que per mi paga la pena viure malgrat que de vegades et faci sentir perduda, confosa i maldestre. Especialment durant l’adolescència.

Avui, per fi, hem pogut esmorzar junts perquè l’Arnau lliure els dimarts i ja sabeu que és l’àpat que més ens agrada fer. La taula revessava d’opcions. Des de formatges a melmelades, embotits, tomàquets, l’smothie del dia (estic intentant incorporar-lo a la nostra vida, però de moment amb poc èxit), cafè en llet, mantega, pa acabat de torrar. No hi havia millor inici de dia fins que l’adolescència ha aparegut disfressada de son per engegar-ho tot a dida. El Shambala emocional que es deixa sentir és com un autèntic huracà capaç d’arrasar amb tot. Sort, hem tingut que l’experiència ja ens ha donat una mica d’eines per fer-hi front. Hem obert el paraigua per aixoplugar-nos dels retrets, ens hem avançat cap a l’animal indòmit amb decisió, i quan semblava que perdíem la batalla alçant la veu més del normal, hem sabut recular i donar per acabada la disputa. S’ha quedat sense anar a la no-sé-quina festa de la disco Fata Morgana.

Esmicolat el bon moment, ha fet acte de presència la meva tenacitat. Ja havíem decidit anar a la platja i he forçat a la família a afanyar-se per marxar de casa. Ells com si imperés un orde militar a casa, han obeït les meves ordres i en poc més de 20 minuts hem pogut sortir cap al segon dia de vacances.

Hem anat a buscar l’Emma, la meva neboda de deu anys. Viu a l’Escala i com que a casa seva treballen, de vegades s’ha d’esperar fins a la tarda per sortir a fer el que més li agrada del món, banyar-se. Jo crec que hi ha humans que pateixen una evolució cap a peix i que en uns quants milers d’anys viuran com les sirenes. Entre el mar i la terra. L’Emma serà l’ancestre d’un d’aquests. Li encanten les manualitats i dibuixar, en això ens assemblem. Però no és molt parladora, no com nosaltres que hem d’agafar el torn i protegir-lo amb urpes fins al final de la història. Ella tot el dia escolta i observa.

 

Al cotxe es respirava un silenci dens. L’adolescència residia entre nosaltres, però estava ferida i ho feia notar. Així que a poc a poc, a base de bona música i paisatges reconeixibles he anat desfent el nus del maxil·lar que m’obligava a estrènyer les dents. A l’últim trencant, quan he vist el rètol de la platja amb el nom amb la qual ningú la coneix, he notat com els pulmons es tornaven a omplir i s’oxigenava la memòria de records.

Aquí, en aquesta platja, el Cortal de la Vila o la Cagarra, està la meva infància, la meva adolescència i pràcticament la meva vida.

La recuperació de les dunes va per bon camí, em sembla. He vist més sorra que d’altres anys. Un camí artificial de peces de plàstic facilita que arribis a l’aigua des del pàrquing. Arribats a l’altura del socorrista he allargat la vista i els he vist. La gent que forma part dels meus records. Eren allà. Estirats, asseguts, amb olor de mar i amb converses del no-res estaven els coprotagonistes de la nostàlgia.

A mi m’agrada anar als llocs i saber que m’hi trobaré gent coneguda, no us passa? 

 

És una forma de sentir que formes part d’alguna cosa. És com saber-se a casa encara que no hi siguis. Una cara, una salutació. Tu pots anar voltant pel món, però saber que allà, en aquell moment hi haurà la teva gent et fa una sensació reconfortant que allò és casa. Així que ens hem saludat, ens hem deixat acaronar per la brisa de mar, ens hem estirat i hem deixat que el mar entrés dins nostre. L’Arnau i l’Emma s’han afanyat a banyar-se. La Martina s’ha quedat a la tovallola per bronzejar-se i el Xavi i jo ens hem dedicat a la conversa i després a llegir i més tard a seguir la vida dels altres…

Sentir la frescor de l’aigua als peus ha impedit que m’hi acabés tirant. Només he aconseguit entrar fins a la cintura. El límit per treure’m de sobre les toxines gràcies al smothie d’api, kiwi i espinacs. Una combinació no gaire bona però sí molt diürètica.

 

Com que tindrem pocs dies per gaudir els 4 plegats hem decidit allargar el paradís anant al xiringuito. Hem dinat sense pressa, amb una mica de calor i trobant en l’aire etern de l’Alt Empordà, la fresca necessària per a suportar-ho. Abans s’hi podia arribar en cotxe, ara l’has de deixar ben bé a 5 minuts i aquell trajecte nu d’ombres m’ha semblat una eternitat. Només es podia fer si sabies que al final t’esperava una cerveseta. Així ho hem fet.

 

Tot i que a la tarda teníem intenció de fer un cine, hem decidit anar cap a casa i gaudir de la piscina. I és amb la piscina passa allò que només ho valores quan no ho tens. Migdiada al canto sentint la remor dels meus xipollejant a l’aigua i després m’he deixat endur per les pàgines del llibre que m’estic llegint. Després del Mar, de la Mercè Mascaró. M’ha agradat molt, però és clar, essent recomanació de la meva estimada Magda Minguet, no hi havia dubte que m’agradaria.

 

L’adolescència ha decidit anar a fer un entrepà al social del poble amb els amics. Sempre hi ha pla b, quan es tracta de sortir a la nit. No hem tingut esma d’entomar una nova baralla així que els hem deixat anar. Hem sopat solets, gaudint de la nostra terrasseta, ara sí, amb llums solars que funcionen. I ens hem deixat endur per la tranquil·litat de l’slow life mentre escoltàvem de lluny, de nou, els xiscles que ja sabem que són del mussol comú.

 

Fa 13 anys que vaig començar a escriure el meu dietari d’estiu, Els nens eren petits i em sembalva una bonica manera d’enregistrar records. És clar que llavors no teníem Instagram i escriure un blog em semblava l’opció perfecte que m’obligava a condensar i a usar un dels meus dons: l’escriptura. Des de llavors m’he encadenat per amor i per plaer a la cadència dels dies d’estiu, a copsar-los, a viure’ls per escriure’ls després i sobretot, he fet instantànies dels moments que quedaran per sempre en algun lloc, un núvol que no sé on és, però que espero poder-hi tornar sempre que ho necessiti. Comencem.

Sabeu quan teniu molta gana i esteu en un banquet amb la taula ben parada i amb una quantitat de plats infinita que t’agafa un no-se-qué perquè no saps ni per on començar? I és en aquell precís moment que gelada per una decisió incapaç de prendre agafes el primer que trobes i t’ho poses a la boca sense saber ni què és? Doncs així han començat les vacances. Cada vegada arribo a l’estiu amb les piles menys carregades, el liti aigualit i fins i tot una mica de rovell a les puntes. I això fa que sigui incapaç de planificar res les 48 hores següents a acomidar-me amb un bones vacances als companys de feina.  Encara sort que aquest any el calendari m’ha donat l’oportunitat d’endreçar-me una mica abans, i ha fet que comencés les vacances just un dilluns. El cap de setmana ha servit per anar a la peluqueria, comprar i fer la posada a punt. Hem estrenat el “paellero” de potes regulables i hem vist a uns pocs amics. 

L’apartament d’Albons el vam trobar en plena pandèmia, sortia d’una subhasta i, fins a dia d’avui, creiem que es van equivocar en el preu, però no hem dit res. El cas és que per amoblar-lo hem anat acceptant coses de cases conegudes, hem recollit coses que d’altres cases ja no volien i deixaven pel carrer, i hem comprat algunes coses que en altres cases ja no volien però que per tenir-ho a casa millor m’ho venc. Això vol dir que és una caseta feta de bocins. Li hem donat una gràcia especial i ens sembla un lloc meravellós, però calia intentar donar-li un punt amb la il·luminació. Aquesta assignatura, no sé a vosaltres, però a nosaltres no se’ns dona. Crec que la tenim atravessada. Així que ens hem llevat amb ganes de posar fil a l’agulla visitant un Leroy Merlin. 

Hem deixat la Martina a casa, ella ja en té quasi 17 i com a bona adolescent, no saps mai si s’haurà llevat nena o dona, avui ha decidit quedar-se a casa sola. Dona. L’Arnau treballa al restaurant de la Tati i l’Albert, és el segon estiu que es guanya una mica de diners per les seves coses d’hivern. Ara ja en té 19 i espero que traginar plats amunt i avall li tregui una mica aquest ritme caribeny que sempre porta a sobre. 

Haviem d’anar fins a Vilamalla, a tocar de Figueres. Hem arribat per la carretera de Fortià, el GPS, ens ha fet sortir de la variant i hem pogut gaudir del paisatge de la plana de l’Empordà que tant m’agrada. Les bales de palla ben grogues contrasten amb el verd dels camps de blat de moro o de colze. I com una senefa infinita et va vestint la nostàlgia. Pobles de pedra, esglesies vigies al capdemunt de turons. Carrers estrets i ramats d’ovelles. 

Quan hem arribat ens hem adonat que anar un dilluns a un Leroy Merlin és una de les activitats estrella pels turistes especialment francesos. Mareta meva quina gentada! El Xavi deia: sempre em pregunto que si la gent ja viu en un lloc, ja deu tenir de tot, no? Doncs com s’aguanta aquest negoci, on rau l’èxit. I filosofant hem entrar. Hem donat una volteta i ha passat el que sempre passa, que d’allò que volies comprar ja no en queda, d’allò que pensaves que tindrien, no en saben res, i d’allò que pots pensar que necessitaries, trobes que és caríssim. Així que res, hem agafat el carro gran per una garnalda de llums solars (aviam si aquesta vegada l’encertem), un liquid reparador de mobles, un barnís i una pintura blanca. -Sí, ja tinc projecte de restauració: la tauleta de centre que vàrem comprar a una vídua anglesa a l’Escala. Encara plorava quan la vàrem recollir. No vaig voler regatejar els 15 euros que en vaig pagar tot i que li calia una maneta de pintura. 4 anys després ha arribat l’hora.-

Amb la decepció a les espatlles hem intentat satisfer-nos en un altra magatzem. Un que es deia GIFI. Hi hem entrar encuriosits i hem sortit amb 4 coses que ens han fet el fet. És com un basar oriental però de productes alemanys i francesos. Alhora de pagar ens han regalat una bossa de patates.  Camí del cotxe, ja eren quasi les dues, les hem obert i com que picaven he pensat que potser estaven caducades. I pam! Justa. El dia 13 del 7 caducaven. A punt de tirar-les li dic a en Xavi, no sé si piquen perquè son dolentes o perquè haurien de picar. En Xavi ha vist la foto petita del pebrotet de chili. Així que el que no mata, engreixa. 

Dinar de sobres, migdiada i començar a preparar-nos pel vespreig, en castellà, tardeo. El Xavi ha encarat la primera truita de patates pel convidats. Resulta que divendres vàrem tenir la sort d’anar a veure en Ramon Mirabet al Portalblau. Meravellós. Quan sortíem ens vam trobar amb l’Alba. Una companya de feina del Xavi de quan van treballar al Terrat. Ha plogut molt des de llavors però la tensió del directe i el fet que els dos fossin aprenents els va unir amb una llaçada especial. La il·lusió de veure’s va fer saltar l’Alba al coll del Xavi. S’abraçaven i exclamaven sense parar que quina il·lusió. Després d’un què feu per aquí, quina gràcia, que has fet de la vida, et presento l’Alfred i ostres no em diguis que és el germà del David, i no sé quantes casualitats més vam decidir que aquella trobada fugaç i sorprenent bé es mereixia una segona part. Així que els vam convidar a fer un vespreig. 

A casa som de convidar a dinar, però de vegades la calor fa complicada la sobretaula. Així que ens aprofitem de la moda. El nostre vespreig ha consisitit en una trobada a les set de la tarda, una remullada a la piscina, veure la posta de sol, donar de menjar a les mosquites perquè puguin parir més mosquits, truita de patates i formatges, i converses inacabables, records, casualitats i molts riures. Ens ho hem passat molt bé.

Quan et coneixes amb algú de nou, que no sap res de tu i tens l’oportunitat de construir la imatge que tindrà de tu a través dels teus records i del què li expliques, et tornes més selectiu en allò que expliques, no ho trobeu? Et converteixes en seductor de tu mateix, per fer pujar els nivells de dopamina fins el punt que en vulguis més d’allò. 

L’Alba i l’Alfred son d’aquelles persones que causen efecte i afecte de seguida. Son ràpids, simpàtics i transpiren sentit de l’humor. Els meus fills han xalat de valent fent volar la imaginació a les pel·lícules de por de taurons i altres bèsties. I de Chicho Ibañez a Alfred Hitckock hem arribat a les gavines que ens han acompanyat com un running gag tota la vetllada.

L’Alfred és un melòman empedreït, especialment fan dels 80, que ha fixat la mirada només d’arribar en el nostre tocadisc. Això ha servit per treure els més de 250 discos que guardem en un armari colonial abandonat a l’Avinguda Madrid. 

I mentre rèiem de les portades i de les gavines que hi sortien (en sèrio que ens petàvem de veure gavines en un futimé de vinils) a mi m’ha entrat un no sé qué de repassar els discs de la meva infància. De la Maritrini i els Pets Shop Boys de la mare a els clàssics i les orquestres del pare. Mirant-los amb atenció, fins i tot, hem trobat algun disc dedicat de quan s’estimaven. I és que els records també es troben en les coses. I he pensat que tot el nostre apartament estava fet no només de bocins sinó d’històries que s’expliquen en una sobretaula d’estiu i que descriuen més bé que nosaltres mateixos qui som. 

PD: El meu company, el Marc, biòleg, em va recomanar una app per saber quins ocells canten al meu voltant. Aquesta nit, he gravat i analitzat un ocell que més que cantar xisclava. Mussol comú. I ja he pogut anar a dormir tranquila.