Merilanding on tour: Retrobament

Anar a la platja a Cambrils és com endinsar-se en un
experiment sociològic d’alta intensitat. La munió de gent per metre quadrat fa
que l’espectacle sigui distret. En aquesta platja no cal endur-te les pales
perquè no podràs jugar. N i pilotes. Com a molt un matalàs o qualsevol mètode
de flotació que permeti endinsar-se una mica i perdre de vista tants cossos nus
del teu costat. M’he assegut i he practicat el meu esport preferit mentre en
Xavi i els nens han anat a l’aigua: badar. He badat i he escoltat converses d’anònims.
Accents, tarannàs, procedències, banyadors, tipologia de famílies, tot ha
passat pel meu disc dur. He flipat amb la poca vergonya que té la gent per
plantar una hamaca a menys de 20 centímetres d’un desconegut, privant-li la
vista que tenia i sense preguntar. He vist mamelles naturals i operades –es distingeixen
fàcilment- i he vist banyadors, bikinis, trikinis i, fins i tot, autèntics
banyadors dels 60 (ja no fan la roba com abans). M’he empassat el fum de
fumadors compulsius, he gaudit de l’ombra de l’ombrel·la del veí i quan ja no
podia aguantar més la calor, m’he refrescat en una aigua que tenia partícules daurades
que et feien l’efecte que rebies un autèntic bany d’or. La veritat és que anar
a la platja a Cambrils no té res a veure amb la platges que estic acostumada a
anar, però aquí la distracció és múltiple.

Per la tarda hem fet recolliment i hem anat a Missa,
Diumenge és el dia del Senyor. Cada capellà és un món, igualment passa amb les
persones. Aquest mossèn té la particularitat de donar una importància al cant
superlativa i d’utilitzar el sentit del ritme i del temps d’una manera
especial. Però en fi, com que estem de vacances, hem pensat que no teníem cap
pressa i ens ho hem pres millor que altres vegades.

Després hem anat a veure la posta de sol des del BARlovento.
Un chiringuito a tocar a la bocana del Club Nàutic. Com que estava ple com un
ou –la veritat és que fa goig de veure- hem demanat a una parella que estava
asseguda en un espai per a 4 persones, si ens deixarien asseure’ns en els dos
seients que tenien al davant. Els hem intentat convèncer, dient-los que
miraríem a l’horitzó i els donaríem l’esquena, però s’ho han pres malament i ho
hem deixat córrer. Ens hem assegut al terra, amb els peus penjant quasi a tocar
de l’aigua i hem gaudit de l’espectacle mentre els nens jugaven a caçar crancs.

Meravellats hem xerrat del món i de la vida i ens hem
decidit a anar a sopar i deixar els nens amb els avis i seguir la vetllada
sols. Els avis han acceptat encantats i nosaltres dos ens hem retrobat amb les
converses que s’acaben i amb les mirades que ens hem dedicat –i això que feien
el Barça-Madrid per la tele al costat nostre-. Abandonats a la calma i sense
pressa hem retrobat l’espai de la parella que no teníem des de feia…quasi un
mes.