Hem sortit de les nostres fronteres a veure món i a culturitzar-nos a través del turisme. En aquest cas la cultura ha estat de caire científic gràcies al propòsit de la ciutat de Tolosa per destacar en aquest àmbit. Tot i així, la primera sorpresa és la pròpia ciutat. Humil, senzilla però viva. Quan de petita imaginava els carrers de París, excepte la Torre Eiffel, crec que imaginava una ciutat del sud de França, o dit d’una altra manera, de l’Occitània. Amb uns barris concèntrics, empedrats, amagant curiositats i tresors a cada volta i amb balcons i façanes que han inspirat contes, segur, Tolosa doncs, ha resultat ser la ciutat dels contrastos. L’àmbient de sempre amb una proposta científica decidida amb la Cità de l’Espace i l’Airbus i els jardins japonesos i el Canal du Midi i tantes coses que hem guaitat amb el temps just.
Un mal de queixal m’ha permès veure com aquesta ciutat, la quarta en importància de tot França, acull els nouvinguts que troben una oportunitat tranquil·la a l’altre punta de món. El Dr Mayo, mexicà, m’ha alliberat del patiment fins la tornada.
Això, que resultava ser un despropòsit, ha resultat ser l’empenta necessària per voler gaudir al màxim de la ciutat quan ja m’he trobat bé. Així que hem llogat bicis i ens hem deixat seduir per la ciutat del bon menjar, el bon beure i la bona educació. Tolosa és molt recomanable, i amb nens també.
Com que estàvem aprop, prou aprop, hem decidit celebrar el dia de Maria, al millor lloc on celebrar-lo, a Lourdes.
Si no ets creient i no ets devot de la Verge et podria convèncer per les vistes des del Pic du Jer, que s’hi arriba amb funicular i una excursió agradable fins el cim que et permet veure unes vistes espectaculars de l’alt Pirineu francès. Fins i tot hem gaudit del vol de les àligues i els voltors. Majestuosos i descansats planejaven sobre nosaltres com si no hi hagués demà. Durant l’excursió hem pogut distreure’ns amb uns rètols davant d’abres i arbustos que t’ajudaven a aprofundir en el món de la botànica, no només perquè hi deia el nom en llatí, sinó coses tan interesssnts i fàcils d’assimilar com el temps de floració o el tipus d’ús que tenen o li donen als seus fruits i flors. Una fàcil manera de transmetre coneixement. No tothom sap de tot, oi?
Amb la pujada del funicular teníem l’entrada al castell de Lorda. Així que després de flipar amb la ciutat, els carrerons, les botigues i perdre’ns una mica (fins a 3 vegades hem fet el mateix recorregut abans de desistir) hem arribat a l’hotel on faríem nit. La temperatura era més agradable del que esperàvem, fins i tot hem passat una mica de calor, però això no era l’important.
En aquest racó de món s’hi apleguen milers de persones en processó d’arreu del món seguint la necessitat de prostrar-se davant la Verge de Lorda i demanar el consol i el miracle. No us puc explicar l’alegria perquè s’ha de viure. Hem vist gent de França, Anglaterra, Alemània però també de països pn el cristianisme està perseguit com Líbia, el Pakistan, la Índia o fins i tot Rússia. Però a Lorda no hi ha espai per la por, només per l’esperança.
Diuen que si fa uns anys els missioners europeus anaven a terres llunyanes a explicar la Paraula de Déu, serà en els pròxims anys quan ells ens faran missioners de la seva manera d’entendre la Fe. I a jutjar per l’alegria de pobles com els de Costa d’Ivori, els costatà ben poc.
Després de 24h dedicades al cultiu espiritual, hem fet camí cap al Pirineu català. Uns dies lluny del mar, el meu mar, cercany la fresca i donant l’oportunitat a la muntanya que, no us negaré, tant ens costa.
Merilanding per la vida 