Ahir, quan vàrem arribar el cel emboirat i plujós no feia presiajar el dia que hem tingut avui. El sol ens ha acompanyat des de primera hora i ens ha permès gaudir del vertigen dels més de 2000 metres sense deixar de badar la boca. Una catifa verda, groga, marró, vermella… és el que amaga la neu durant bona part de l’any en aquesta terra. La vida explota en totes les seves dimensions, cries de vaques, de cavalls, flors, bitxos de totes classes, aus rapinyaires…quan l’estiu descansa de calor les muntanyes.
Carregats amb el dinar a la motxilla hem fet cap a Beret. Des d’allà hem pujat amb telecadires fins el cap de Blanhiblar. La veritat és que a l’estiu tota cuca viu, això s’ha traduït en haver de fer cua per arribar al cap i fer-se la foto de rigor.
Els nostres amics ja saben que la muntanya no és el nostre millor hàbitat, però després d’enviar els nostres fills a uns campaments a Senet, ens havíem engrescat a pujar i gaudir del que ells havien après. Això ens ha encantat. Sabien reconèixer animals, plantes i, sobretot, a caminar desacomplexats i segurs per la muntanya.
Quan feia uns 20 minuts que caminàvem, les xiruques d’en Xavi han decidit morir. Després de 27 anys ja tocava, però vaja, per una vegada que ens decidim!!!
En fi, canvi de plans, hem baixat i hem anat directament a Montgarri. On hi ha un Santuari i on neix el Noguera Pallaresa. Les esplanades al voltant del riu eren plenes de gent que cercaven la fresca i el repòs. Hem tingut sort que com que estem en ruta, portàvem les cadires de la platja al cotxe. Així que ens hem apalancat, hem deixat fer el dia i amb aquella calma que té sabor de vacances ens hem deixat portar pel dia.
Els nens han començat mullant-se els peus i han acabat mullant-se del tot. Hi ha hagut temps per a jugar, descobrir, aprendre a tirar les pedres rases fent-les rebotar, jugar a pilota, fer una migdiada (de les millors del món), correr, pujar i baixar turons fins que amb la mateixa calma hem decidit desfer el camí fins a casa on ens hem recollit i hem aprofitat per fer deures mentre la tarda s’escorria rere els turons.
Avui hem canviat la dita, primer la devoció i després l’obligació, però el dia bé s’ho valia.
Merilanding per la vida 