Com si es tractés del dia de la marmota però amb el record d’ahir, hem anat cap al Club Nàutic. Nosaltres 4 a peu, l’Emi i el Jaime en cotxe. Com que hem sortit abans ja hi érem quan des de lluny hem vist que la barrera no se’ls obria. Nosaltres fèiem càbales sobre si seria perquè ja tot el club estava ple, que si ja no deixaven entrar cotxes… Ben bons 10 minuts fins que una noia els ha obert la barrera manualment. Primer escull superat.
En el CN Cambrils els barcos estan amarrats a banda i banda d’unes passarel·les a les quals no pots entrar si no tens claus. Doncs la privacitat està custodiada per una porta que, avui, tampoc s’obria… Segon escull!
Fins a 10 persones s’han trobat a banda i banda d’una porta que no hi havia manera d’obrir. Uns per entrar i els altres per sortir, el neguit era diferent.
Finalment, a un arquitecte que passava per allà li han llençat el repte quan entre hihis i hahas es mofava de la situació… i s’ha acostat, ha aixecat la porta i finalment ha cedit i s’ha obert.
Bueeeeeenooooo, finalment sortiríem en barco. Ja és benextrany que des de dilluns, sigui pel temps, sigui per problemes tècnics, encara no hàgim tastat el mar de Cambrils.
Hem anat a la casa mora, el nostre particular cementeri, on hi tenim dipositades totes les cendres dels difunts que han anat marxant i que a Cambrils i tenien la seva Pau (el Ricardo, la iaia Pasquala, l’Àngel…). La casa mora es diu així perquè just davant d’on fondegem hi ha una casa de banys d’estil arab.
Al barco també ha vingut el Javier el meu primer nebot. Ara ja en té 21 i, és clar, transpira vida pels 4 costats. Hem parlat de nòvies, festes, estudis, cotxes i motos… és un cap de pardals adorable!
Un aperitiu d’aquells que ja no conviden a dinar i al costat han fondejat uns smics dels avis. Hem anat a saludar-los i de passada nedaríem per cremar l’excés de botifarra!
Per dinar ens hem menjat la Cassolette que els hem portat de Tolosa. Un plat típic d’Occitània a base de llegums cuita amb ànec i botifarra. Tots ho hem trobat boníssim, menys el Jaime que això de les llegums…
Tarda de migdiada, peli, deures, una petita remullada i passeig. Sembla que l’estiu va de baixa i ja no hi ha tants gent pel carrer.
Hem aprofitat per snar aveure la Maria, la cosina de l’Emi, que deu voltar els 8… i ja no es pot moure gaire. Si sabéssiu la il·lusió que ha tingut de veure’ns! Hem parlat de la vida, dels records, d’allò que es va viure i d’allò que ja no espot canviar. Els ulls se li han negat de llàgrimes quan li hem dit adéu i fins una altra. Li hem promés que la visitarem a Palleja quan torni, a l’hivern, i ens hem acomiadat amb una certa tristesa.
La Martina ha dit que se li ha trencat el cor i que la fa patir quan la Maria plora. Hem aprofitat per acabar el passeig parlant de les emocions i que no totes les que ens fan plorar son de tristesa, també hi ha l’alegria, la il·lusió…
En fi, el dia ha acabat amb sardinada i rient tots junts a taula mentre posàvem a prova les nostres habilitats amb la llengua. Sembla que l’Arnau ha rebut la genètica de l’avi més del que semblava a simple vista!
Merilanding per la vida 