La sang bull perquè no sabem dir el què sentim. Veiem incrèduls la humiliació normalitzada i emmascarada de democràcia. Sentim sense saber què sentim, i malgrat tot sentim. Sentim la solitud de la incomprensió. De la ràbia de voler explicar i saber què no se t’entén. De la tristesa de saber-se no estimat, només que utilitzat. Sentim que la vida no és vida, perquè no és pròpia, és d’ells. D’aquells els quals el melic els sobresurt i se’ls empassa el cervell. Incapaços de pensar i de ser crítics, se senten amos de la veritat dibuixada per la ignorància i d’allò del “m’han dit que…”. Sentim la infàmia i la desídia en aquells que haurien de ser exemple i malgrat tot els escoltem perquè necessitem saber-nos part de la col·lectivitat. Així hem sobreviscut sense ser els més forts ni els més ferotges. Sentim el dol i la incomprensió en un cor que s’empetiteix perquè necessita resguardar-se per a un millor moment. Sentim la indecència de la mentida que tot ho impregna i mirem atònits la impunitat del mal. I així caminem, sense altre rumb que el de fugir d’aquí, d’això, perquè el dolor tot ho podreix, fins i tot l’ànima.
I, de sobte, t’agafen la mà, i admets que no estàs sol i el dolor no fa tant de mal i la vida és menys grisa, perquè les espatlles es fan companyia. Aguanten juntes i sobreviuen els embats de la immoralitat i la manca d’humanitat. I ens sentim afortunats, malgrat tot, que aquesta manera de viure és ja tant nostre com la llengua i la cultura. Què el tarannà de resiliència no s’acaba amb la presó i que les ales sempre estan a punt per poder agafar el vol. I et sents feliç quan ofegues el crit sense importar si desafines, perquè ets d’aquí, ets com ells, com els teus. I sents el nus a la gola i no te n’amagues quan et cauen les llàgrimes, quan cantes els Segadors només movent els llavis i quan la mescla de ràbia i d’orgull és tot el que sents perquè és tot el que ets.
Que petits ens sentim sols i que grans som com a poble.
Merilanding per la vida 