El meu petit planeta és ple d’emocions, és com viure-ho tot per primera vegada. No és terrenal, més aviat eteri, suau, plàcid. No hi ha perills, no hi ha equivocacions, no hi ha camí… només hi ha vivència, emoció i gaudi. En el meu petit planeta, que només és meu, hi ha molta vegetació i potser algun animal, però només el sento de lluny, com una banda sonora. D’aquelles que relaxen. Ocells, sí ocells que no sé per on volen. Només que hi son.
En aquest planeta hi predomina l’emoció, això és l’únic que et porta a moure’t. Anar d’un lloc a l’altre quasi flotant, només amb l’impuls de la sorpresa, les ganes i la inquietud és molt agradable, massa. De la terra, que resta coberta de plantes frondoses com falgueres i heures, hi brollen uns núvols que en veure la llum deixen entreveure paraules que porten dins. Al principi m’han semblat divertits, coquetons, com el pelutx que abraces per anar a dormir. Però si te’ls mires bé hi trobes un fet amagat: Poden descriure allò que sents o allò que se sent en aquell lloc. No sempre encaixen, no sempre, però fan pensar. I t’ajuden a dibuixar un somriure, perquè el pensament i l’emoció es donen la mà com uns adolescents enamorats. De fet, son aquestes paraules les que t’ajuden a tornar a la realitat del planeta de les emocions, doncs sense elles no en voldria tornar del meu petit paradís, però és per elles que sento la necessitat de fer-ho. És com la penyora que he de pagar per estar-m’hi: tornar i saber parlar des de dins. Des de molt endins. Des de tan endins que el cor fa mal quan batega i els pulmons se senten comprimits.
Merilanding per la vida 