L’anglès no se’m dona bé. M’agradaria que l’aprenentatge de la llengua fos un dels meus talents o virtuts, però no. Em conformo en entendre alguna cosa a la classe d’anglès. Els meus companys em van per endavant, però això no treu que entengui el què diuen encara que el processament sigui més lent que el seu.
Avui, en Marc, el millor de la classe, amb un anglès de plorar d’enveja, ens ha explicat que avui a twitter una noia ha explicat com el seu veí li donava un paper amb els números de telèfon dels seus fills per si ell es moria, sabés on trucar-los. I en acabar la frase, els meus ulls blaus s’han fet petits i he hagut de contenir les llàgrimes i el meu cor s’ha trencat en mil bocins. He estat conscient de la magnitud de la tragèdia d’estar sol.
Aquella soledad que et porta a trucar a casa de l’anònim, havent perdut tota la vergonya, per donar-li un tall de paper on hi ha escrit en lletres majúscules que els trobes a faltar i que el temps passa i que el “demà et truco” es converteix en dues setmanes sense saber res dels teus. I m’ha esclafat a la cara una pena que quasi no em deixa respirar.
En el món de les noves tecnologies i de la hiperconnexió no hi ha res més que un trist paper a casa del veí per parlar amb els teus fills?
I em pregunto què el deu haver portat a això. Ja no es truquen? Ha perdut el seny? Té por de morir sol? I a cada pregunta em sento més petita com a ésser humà. I segueixo… per què no es truquen? No estan aquí? Viuen fora i el canvi d’horari ho fa difícil? Van barallar-se i encara no s’han reconciliat?
Per més preguntes que em venen al cap per entendre allò que m’entristeix, res no m’alleuja.
Potser és que entre els meus talents o virtuts no hi ha l’aprendre cap llengua que no sigui la meva, potser perquè entre els meus talents hi ha el de comprendre amb el cor allò que necessita l’altre i, en això, sobren les paraules.
Merilanding per la vida 