Tanco la porta i m’empasso la clau, que cau i rodola punxeguda fins l’obscur túnel de la realitat. Dona tombs com qui viatja en un autobús esgavellat per senders de països pobres intentant trobar l’espai exacte del repòs. Cal reposar la sentència. El metall dringa mentre les meves paraules emmudeixen per sempre més. Jo que em pensava que ara començava a viure…
Fibrosi pulmonar.
Els meus pulmons quedaran petrificats en poc més de 4 anys. No hi ha res a fer. Ja no tinc edat per a un transplantament, i això tan poc preuat que inhalem em farà mal el pit. Això que ni veiem, ni sentim, entrarà com una fiblada per última vegada a les bosses cansades, rígides, incapaces d’oxigenar. Quina ironia morir ofegat al llit, sense haver après a nadar per por d’ofegar-se al mar.
M’acompanyarà algun dels meus fills, o tots tres. Em veuran agonitzar intentant desfer-me de la foscor que em velarà la vida. Ells m’animaran a lluitar contra l’inevitable i em planyeran la fatiga fent veure que tot va bé. Bé. I em donaran la mà quan vegin la por en els meus ulls. I patiran rere un somriure, encara que mil vegades han desitjat que em morís -com si no ho sabés-. I, finalment, em deixaran marxar amb la generositat amb què els he ensenyat que s’ha de viure.
I ploraran, s’enrabiaran i no entendran què, quan i com ha passat. Em llençaran al mar i aniran a pescar recordant-me per sempre més. I sentiran la nostàlgia cada 1 de març, cada Nadal, cada festa amb la cadira buida que retiraran per seguir celebrant. Junts se’n sortiran.
Sí. Guardaré gelosament la sentència que em tornarà pols i els deixaré viure amb la feliç ignorància del qui res no sap. Potser perquè me’ls estimo, o potser perquè fins d’aquí a 4 anys no voldré pensar en la mort que avui m’acaben d’anunciar.
Merilanding per la vida 