Heu somiat mai que us moriu?

No, si avui estic més bé. Més serena. Potser perquè he somiat que em moria. Sí, sí… una malaltia coronària irreversible que em portaria fins l’altre món. Ja estava tot decidit menys el moment exacte. Llavors, sabent que la mort era imminent, m’estirava a terra esperant-la, quin absurd! El meu marit em passava pel costat i em preguntava què hi fas a terra i jo li contestava, espero la mort. Els nens em miraven de la cuina estant, i m’explicaven coses de l’escola. Amb un adéu mama fins la tarda, tancaven la porta.
Jo mirava el sostre amb les mans al pit. Segurament un es deu notar el moment exacte que expirarà, vull dir l’últim sospir, penso.
De sobte, com si d’un somni es tractés, el terra ja no era de fusta i la casa ja no era meva. Un dúplex. Un dúplex per on anàveu passant tots vosaltres. Quan volia conversar, feia lliscar l’esquena fins una altra habitació que tampoc era meva. I parlàvem d’això que li passava al meu cor i m’entretenia a dir a totes les persones que em venien a veure què havien aportat a la meva vida. I jo aguantava el plor, no us penseu… No és fàcil dir segons què quan t’estàs morint! El Jordi, arribava, hiperventilat com sempre, preguntant on era. És clar, no es podia imaginar que estava terra de panxa enlaire. Demanava a tots que reséssim, com abans de sortir a escena, i llavors notava allò. Sí, allò que no sabia si es podia notar, sí home, allò que un sap quan es mor…. perdoneu les nostres culpes… Ssssht! Tots em van mirar. Treia de la butxaca un feix de cartes. Una per cada persona que està mirant-me, hi sou tots vosaltres també, i us demano, quant ja les forces em fallen que no , que no vull un enterrament trist, que no vull que plorin la meva pèrdua. Vull que celebrin la vida, la vida que els havia dut fins a mi.
Millor, oi?