No us fa la sensació que el món s’acaba? I no, no ho dic per això del virus… és una mica tot. L’egoisme de la gent, la ignorància, la incapacitat, la desídia… sembla que la gent viu una mica per inèrcia i amb poques ganes de construir res. Que tot va camí del pedregar, vaja.
Potser té a veure amb el què he descobert. Per viure com visc, en un pis de 65 metres quadrats sense balcó a Barcelona i amb un cotxe tancat al garatge perquè quasi no l’agafem, perquè som pares de dues criatures i que si no és el bàsquet és el futbol, i que menjo prou bé malgrat algun que altre processat… Necessito 2 planetes Terra i mig. Aquesta és la meva petjada ecològica. I això que bec aigua de l’aixeta, reciclo i em faig la roba jo mateixa amb la meva Singer del Lidl.
No sé pas quantes Terres deuen necessitar els que pugen a esquiar cada cap de setmana.
També pot ser que aquest dia lletjot, que cobreix de ciment el nostre confinament, no em deixi veure les coses amb color, però jo tinc aquesta sensació i no me la trec. Ens acabem.
Com a raça, espècie, o com a forma de vida, però ens acabem. Fins i tot a primers d’abril passarà “rozando el larguero” un asteroide…
L’avi diu que són senyals. Home, evidents ho són, però senyals de què. Que l’espècie humana va camí d’extingir-se se sap des que un piròman va descobrir el foc, però és clar, amb l’anar fent ja ens havíem acostumat a viure.
Merilanding per la vida 