En realitat no és el primer dia, però després de donar-li voltes i algun suggeriment, quatre dies més tard començo el Merilanding del confinament.
Avui és dimarts (és important per a nosaltres recordar quin dia de la setmana és i poder-lo diferenciar del cap de setmana). Com fa dos dies, ens llevem sobre les 8h i costa el mateix que els dies normals però podem apurar més. És com si visquéssim al despatx del pis del costat. No agafem el cotxe, ni el bus, ni la bicicleta, ni el patinet, per tant tenim temps de dormir una miqueta més que l’habitual, però som de dormir. Una sort.
Estar confinat no sempre es porta bé. Hi ha moments que sembla que tot saltarà pels aires, d’altres sembla que portem tota la vida tancats a casa, i hi ha molta pau. Ahir el mal dia el tenia el Xavi, perquè era l’únic que no tenia massa feina a fer, avui ha estat la Martina qui s’ha aixecat amb aquella mala baba que no es pot aguantar. Però mira, ens ha servit per a poder parlar del què sentim. La vida que portàvem no sempre ens permetia mirar dins nostre i identificar el què sentim a cada moment. Així que avui hem parlat de la necessitat d’expressar-nos sense ofendre i que hem de tenir en compte que quan ens ferim, estant aquí tancats, la ferida és més profunda, més punyent. Així que hem estat tots d’acord que hem de poder parlar de tot mirant de posar-nos a la pell dels altres i amb respecte. Espero que la sessió de coaching amateur d’avui ens duri uns dies… Ah i tota aquesta discussió ha vingut per un fet tan quotidià com anar a la dutxa. Com costa, tu!
Això és una altra cosa que ens hem autoimposat. Comencem el dia, fent-nos el llit, dutxant-nos i vestint-nos còmodes. No anem en pijama. És com mantenir un cert grau de dignitat i d’autoestima. No sé com explicar-ho. És com viure amb l’esperança que en qualsevol moment podrem tornar a la vida normal i en tindrem tantes ganes que no ens esperarem a vestir-nos per trepitjar el carrer.
A casa ens hem fet un horari. Jo faig el de la feina, perquè teletreballo (sóc de les afortunades) i els nens s’han organitzat de manera que a cada hora canvien d’assignatura. Els profes els posen deures a través de les plataformes digitals, així que aquest temps també ens servirà perquè els nostres fills es digitalitzin una mica… que no sabien ni com es guarda un document word! Pot ser? Sí, és.
A mig matí i a mitja tarda, com que no tenim balcó, pugem al terrat de l’edifici. I sentim la remor del mar que no veiem i alguna ambulància i ens imaginem les vides que hi ha darrera dels petits quadrats que ens envolten. És el meu moment del dia preferit. Em fa sentir viva.
Aquest terrat també és el territori per alliberar-nos de l’angoixa i l’ansietat. Quan algú de nosaltres se sent una mica trist, malhumorat o angoixat té permís per pujar al terrat, amb la condició que ho ha de fer a peu. Això vol dir pujar 4 pisos i baixar-los en acabat. Aquesta miqueta d’exercici serveix per a desesetressar.
Quan acaba la jornada ens dediquem a fer el què ens agrada… jo ho tinc fàcil. Però penso sovint en aquella gent que tot allò que els agrada fer és a l’aire lliure… quin pal! Així que he pensat de fer un tutorial per a tots els que vai caure en l’oferta de la màquina de cosir del Lidl i encara no us hi heu posat.
Estar confinat té com avantatge que penses més en allò que tens, en el que no tens i en els altres. Per això una de les coses que faig és trucar. No whatsapejar, sinó trucar. I si puc fer-ho amb una videotrucada millor. Crec que si tots ho féssim, la gent que viu sola no estaria tant sola, sobretot aquests dies que no els queda altre remei.
Bé, per avui ja n’hi ha prou.
Bon confinament i salut!
Merilanding per la vida 