Crec que la notícia que potser això s’allarga fins a 4 mesos ha posar fre a l’angoixa. Queda molt! I en el fons, malgrat la mala notícia que pugui semblar, no està malament pensar que això va per llarg. Portem la pressa incorporada i tothom té mil idees per fer passar ràpid el temps, però cal? Potser és hora de assaborir les converses, d’analitzar les mirades i reconèixer el malestar darrera d’un greu de més o d’un agut de menys. Potser és temps d’entendre la necessitat de l’altre i la mancança de casa. Potser és temps de comprendre com vivim i si això, que anem fent sense pensar, és la vida que ens imaginàvem quan encara pensàvem en el futur. Quan encara érem nens.
La veritat és que encara no sento l’angoixa. Potser és perquè en aquesta vida ja he hagut de viure situacions doloroses i sé, que amb el temps, s’adapten a la persona i ens fan cuirassa. Resiliència en diuen. Jo en dic tenir esperança i ganes de viure bé a parts iguals.
El dia, més o menys, com el d’ahir. Les tecnologies m’han permès fer reunions, que he trobat més àgils i productives, i no serà perquè no en tingui ganes de parlar amb gent de fora de casa. Però a través de la pantalla anem per feina. Tots estan bé, gràcies a Déu. M’ha agradat veure’ls, encara que fos virtualment. Sí, ja sé que per molts, aquests dies, lluny de la feina física respiren alleujats i se senten a resguard davant del terror que suposa haver-se de relacionar amb algun company o cap més o menys cabró. Però a mi m’ha anat bé veure’ls.
Els nens i els professors aprenen d’aquesta situació a marxes forçades. Uns dies massa deures, d’altres la comunicació falla… però amb bona voluntat tot s’anirà posant a lloc. N’estic segura. L’Arnau, abans de dinar, em feia la reflexió que hi ha coses que els demanen a través de la plataforma Clickedu que el professor no ha donat i llavors m’ha dit que “és clar si no hem fet la matèria perquè no ens ho explica ningú, com aprendrem la lliçó?” I llavors hem parlat dels grecs i dels romans que sense gaire tecnologia sabien un munt de coses de l’univers i que això només era fruit de la curiositat, de la observació i de les ganes de saber de cadascú. Segur que hi havia grecs que es grataven la panxa. Tot depèn d’un mateix.
En Xavi ha aconseguit muntar-se un petit estudi a l’habitació i això que el despatx, que era l’habitació de l’infern, ara ja està operatiu per a qualsevol activitat que es pugui realitzar en 7m2. Però li ha anat més bé a l’habitació i a mi tant me fa, no cal discutir per aquestes coses.
El MacGyver i la Dolça són els més estressats de casa, em temo. Ens troben per tot arreu y han de compartir el seu territori amb nosaltres totes les hores del dia.. En Xavi ha patit el seu estrès amb alguna esgarrapadeta de més, però no s’han fet pipi al llit. Així que tot en ordre.
Avui he demanat al president de l’escala (-ho tenia fàcil- en Xavi) que podríem fer un grup amb tots els veïns. Sí, sé que som molts (74, crec), però també sé que n’hi ha que viuen sols i que són grans. Crec que estaria bé saber com estan o portar-los menjar o passejar-los el gos si estan confinats perquè estan malalts. No ho voldríeu vosaltres? Em fa molta llàstima la gent gran i com se ceba aquesta malaltia amb ells. És com si algú hagués jugat a ser Déu i hagués volgut eliminar aquella part de la població que més recursos gasta i més despesa genera pels governs. Però, què voleu que us digui… per mi els avis són molt importants. Jo ja no els tinc, però per mi els avis són la consciència viva del passat i una eina poderosa per entendre el futur.
Ahir vaig veure a través de les xarxes que cerquen gent que cusi mascaretes pels sanitaris (Robin Hat) i em va faltar temps per dir-los que la meva Singer i jo estem a punt de puntada. M’agradaria sentir-me més útil i ajudar i donar un cop de mà… No hi puc fer més, és la meva forma d’entendre la vida. No sempre és agraïda, però no sé ser d’una altra manera.
Merilanding per la vida 