Dia 3 del Merilanding de confinament

Esperar no està fet per mi, però sóc molt conscient de la meva responsabilitat social. Així que no em moc de casa. Els que em coneixeu una mica sabeu que el meu cap sempre està rumiant alguna cosa per fer. Sí és veritat que estic aprenent a gaudir del temps que s’ha aturat i que vivim com si fóssim a l’espai, sense gravetat ni sense saber cap a on anem, però cada vegada tinc més clar que el que a mi em motiva és poder fer que allò que tinc al cap .

Avui el dia ha començat com ahir i abans d’ahir i l’altre… i això que era el dia del pare. La Martina i l’Arnau li han fet una manualitat i ell els ha donat les gràcies fent-los un bikini per esmorzar.

He agraït el sol, després d’un parell de dies grisos com el ciment que veig a través de la finestra. No sé perquè no fem els edificis de colors. Potser hauríem de pensar-hi una vegada acabi aquesta presó sanitària. La natura és plena de color i vivim una vida gris, en un lloc gris… en fi.
Com a bon signe de foc que sóc, en sortir el sol, el meu humor i la meva energia s’han disparat en forma d’idees. Algunes per la família, d’altres per la feina però la que m’ha motivat més és aquesta.
Abans del confinament vaig anar a comprar tela per cosir, m’encanta, m’entreté i em relaxa, però la meva consciència em deia que amb la que està caient, fer-se un vestit per un Casament o per a una Confirmació era massa superficial, massa lleuger, massa, massa poc. Omplir-se l’armari quan no saps ni quan podràs estrenar… doncs em semblava veritablement ridícul. Així que després de dos dies amb la idea rondant-me pel cap i amb dos intents fallits. He decidit que si un vol, pot.

He trucat a uns amics que tenen una important casa de teles a Barcelona, els he demanat tela 100%cotó per a fer mascaretes reutilitzables (ens han dit com les hem de fer unes doctores de la Dexeus) he aconseguit parlar amb les meves amigues catequistes, els he fet la proposta i han tret la pols a les seves màquines a l’acte, i en la primera trucada a una residència d’avis del barri ens han demanat 60 mascaretes perquè no en tenen. La Janni, que és la més jove és la que recollirà les comandes sense veure les nostres amigues més grans, que són de risc però que es neguen a viure la vida, el que els quedi, com a simples espectadores. He d’aprendre tant d’elles…
I què voleu que us digui, torno a creure en l’espècie humana i en l’amor als altres. I em sento feliç. A casa, quan he penjat el telèfon després d’organitzar-ho tot ho hem celebrat com un gol de Messi, com la falta de Koeman o com guanyar la Champions… hem aplaudit i ens hem abraçat perquè podem ajudar als sanitaris i els avis i les senyores de la neteja i tots!

Com comprendreu, el Merilanding serà més curtet. De fet, a partir d’ara, cada dia el més important no serà el que escrigui sinó el que cusi. Perquè ells són els que de veritat importen.

Me’n vaig a fer mascaretes!