No sempre les coses surten com una les espera quan les espera, així que m’he passat tot el dia teletreballant i esperant que truquessin a la porta o al telèfon per fer-me arribar la roba, però no ha estat així. De totes maneres, sí que hem rebut roba de donacions particulars. I és que a les que ens agrada de cosir sempre tenim roba que no acabem de fer mai hahaha. La Pepita ens ha servit uns 5 metres de roba de cotó amb la que es volia fer uns llençols. Ella, que en prou feina si veu, i no pot col·laborar cosint, ens ha donat el projecte que li havia quedat pendent a l’armari. La Matilde que era modista ens ha tret el patró del vídeo però ella que és persona de súper risc, ha dit que sí a col·laborar però que li hem de portar la roba súper desinfectada. Així que rentadores en marxa. També hem fet una crida veïnal per la goma que he de subjectar les mascaretes. De totes maneres, com que hem anat fent proves, crec que el millor és portar a la residència aquestes de mostra i aviam què ens diuen.
Fer jornada intensiva un divendres, m’ha fet la mateixa il·lusió que un divendres normal… és curiós. Però trencar la rutina no sempre vol dir anar a dinar a un lloc o un altre. També vol dir poder fer una migdiada o mirar una peli després de dinar o…, en el meu cas, cosir.
Us he de dir que m’ha costat una mica més del què esperava la mascareta. Era una de prova amb material sobrant d’altres projectes que tenia per casa. La Martina ha dibuixat el patró a la tela i l’Arnau passava la planxa per sobre del cosit mentre en Xavi aprofitava la col·laboració amb el Versió Rac1 per demanar més tela per antena. Nosaltres tenim mans, ara ens manca material. Un autèntic equip entregat als altres. M’agrada que els meus fills visquin i beguin d’aquesta manera de ser i de viure.
Una vegada la mascareta ha estat feta he volgut provar l’esterilització al microones però com que la tela no era 100% de cotó l’he cremat… i ja veieu la casa plena de fum amb una olor a cremat que m’ha posat d’una mala baba…
Sort que a mig ventilar, la rentadora dels llençols que es rentaven a 90 graus s’ha acabat i m’ha servit d’excusa per pujar al terrat. M’hi ha acompanyat el Xavi i hem fet una cerveseta mentre miràvem les llumetes de les vides que no veiem. Hem sentit el silenci, hem respirat fons i sense dir-nos res hem mirat el carrer on només hi passejava un senyor amb un gos i ens hem agafat la mà i hem tornat a casa, on hi tenim el més important. La vida.
Merilanding per la vida 