Sento el silenci
de la ciutat que no desperta
mentre recullo els estris
de l’esperança que s’aferra
al gris paratge, ara terra.
L’estiu avança
entre pètals que neixen,
intueixo, no puc veure,
que no fan prou aroma
per aquesta ciutat morta.
Amaga la vida, Barcelona
com a història preuada,
de qui abans convivia
passejant l’ànima
del qui ja no sabia.
Silenci, formes i pocs colors
esperances, crits i germanor.
La ciutat imperi,ara, de pandèmia
espera el temps i no s’inquieta.
Bona nit, poesia.
Merilanding per la vida 