Aquest dilluns ens ha costat posar-nos-hi com qualsevol altre dilluns. Vull pensar que és perquè aquest cap de setmana hem aconseguit deslliurar-nos dels horaris i trencar la rutina i no perquè ja hem caigut en la desídia. El que ens ha posat les piles és que encara quedava un tallet de pastís que va fer ahir en Xavi. I us prometo que estava espectacular!
En fi, amb la glucosa pels núvols hem tornat a la rutina que només s’ha estroncat per una trucada al timbre. Després de mirar-nos amb el qui deu ser en els ulls, l’Arnau ha estat el primer en dir: mami… la roba! (té una memòria espectacular) Així que hem anat fins la porta i ens hem posat nerviosos… quina paranoia, tu! Que si em desinfecto abans, que si ho faig després, que si guants que si…. ding dong…. he agafat la caixa i li he dit adéu amb molta pressa. M’he tornat a desinfectar les mans de seguida i torna a començar. Talla que tallaràs i fent economia tèxtil per un tubo per aprofitar cada centímetre de tela que ens han fet arribat. L’empresa que ens la donat és Gratacós i es tan bonica la tela…. serviria per un vestit d’estiu perquè és de cotó, de color blau turquesa… però millor servirà per les 100 mascaretes que en sortiran, oi?
Amb la crida que vam fer de tela l’altre dia, m’ha trucat un senyor que ha ideat un teixit per a mascaretes d’un sol ús. Només s’ha de retallar un rectangle i fer dos traus per posar-hi les orelles. Jo li he donat les gràcies i tot i que la idea em sembla enginyosa, m’ha sortit la prudència que de tant en tant uso i li he dit que ho demanarem als mateixos centres. Si fos així, qualsevol persona podria fer-ne i la producció i així es podria subministrar a més gran escala. Aviam què ens diuen! Crossing fingers.
He començat a saber de gent que està afectada i fins i tot algun familiar d’algun company que ha traspassat per causa del #COVID16. I això em fa patir, sento que el cercle s’estreny i que la mort en forma de boira camina entre nosaltres i això no m’espanta, em dona força. S’han de fer mascaretes, més, més…65! Bé, ja arribem a tots els sanitaris de la residència de Les Corts. Avui ja les tindran. No ho sé, pel meu cervell és important tenir un escut per lluitar contra el dolent de les pel·lícules de superherois. Potser és una manera naïf de simplificar la tragèdia que s’atansa i que com en un joc d’atzar, la mort va triant les seves víctimes i els xucla l’alè fins a extenuar-les. I no us equivoqueu, el meu escut no és un retall de tela, és el que hi ha darrera d’això, el que ens ha portat fins això, un acte de solidaritat, un agafar-se les mans sense tacte, un saber que hi comptes i que hi ha qui sempre hi és, desconeguts esdevinguts àngels i trucades que són com abraçades plenes d’emoció. Aquest és l’escut de la vida, la meva i la de tots. Es diu amor.
Merilanding per la vida 