Paranoia. A mig matí ha caigut el wifi, com si no caiguessin prou coses en els últims dies. Com que teletreballo he hagut de cercar una solució. Reiniciar tres vegades i, finalment trucada del tècnic. “Sra Plana. Sí. Pasaré sobre ls 17h.” PASARÉ? No no, no vull que passi però no li dic. Dino mentre el meu cervell oganitza mentalment la trobada. En Xavi, no hi será present, millor. Els nens… què faig amb els nens? Ai Senyor.
Sona el timbre. Cada vegada que sona el timbre a casa es produeix un daltabaix. Per l’intèrfon hem vist uns ulls… és tot el que es veia. Tranquil·la, m’he dit, va protegit i total hem de pujar al terrat. Em poso la mascareta, els guants, les claus a la butxaca… obro la porta i li dic vamos. I llavors em diu… no, tengo que entrar y mirar la línea. Des de la porta he fotut un crit perquè tothom es microconfinés a la seva habitació. Ha entrat. Ha comprovat que tot estava ben endollat i m’ha demanat que l’acompanyés al terrat. A l’ascensor m’he posat d’esquenes a ell. Plovia. Ha estat mirant de reparar-ho i fins a dues vegdaes hem repetit l’operació. No m’ha sortit ni una frase amable, d’aquelles de cortesia que tant utilitzo. Si no ens veiem les paraules perquè un comentari de més?
Quan ha marxat he desinfectat tot el que havia tocat i se m’han negat els ulls pensant que ja mai més tornarà a ser com abans. I si ens haurem d’acostumar a viure així.
A la tarda he seguit tallant patrons de mascareta per repartir entre cosidores i hem pogut fer més entregues.
Al CAP una amiga hi ha portat la mare, ahir va ser el pare i m’ha dit que la gent entra al CAP sense protecció perque no en tenen. I jo voldria poder fer mascaretes per tots però no puc, no arribem i ens torna a faltar roba. Però en realitat, amago la meva angoixa entre les puntades, els fils i les tisores.
Avui m’he dedicat una bona estona a pregar-li a Déu per tots els que ja han caigut, a tots els malalts i a tots nosaltres.
Tinc sort perquè tinc Fe.
Merilanding per la vida 