Abans, quan la gent es prometia, els nuvis no dedicaven tant de temps a preparar un casament, no hi havia photocols ni jocs ni inicials il·luminades. Miraven més enllà, feien pensant en allò que potser algun dia els faria falta. Nosaltres els més joves trobàvem una cosa inútil això de l”ajuar”, aixovar en català. Tantes tovalloles, tantes tasses de cafè, tants llençols I, a més a més, blancs. Quina estupidesa! Però ves per on, nosaltres érem els imbècils volent tenir llençols de colors, estampats o fins i tot impressos amb les fotografies de les nostres mascotes, quan el que mai passa de moda és el blanc!!!
Avui un aixovar guardat a dalt d’un armari durant 57 anys ha vist, per fi, el seu propòsit de vida. Donarà forma a unes mascaretes que, potser, salvaran vides. Setze quilograms de tela 100×100 cotó, de les que ja no n’hi ha, per abastir residències, farmàcies, Centres d’Atenció Primària i tot aquell que ho necessiti. Una vegada més la sabiesa dels grans ens salvarà de nosaltres mateixos, que crèiem que amb l’edat es perdien facultats quan, en realitat, preveure el futur és la millor garantia per a viure bé el present.
Merilanding per la vida 