Fa unes setmanes, que semblen mesos, en una classe d’anglès a la oficina, explicàvem els diferents rituals funeraris en funció de la cultura. La professora ens explicava com al seu país natal, Austràlia, l’enterrament es feia al cap d’una setmana de la mort del difunt i era perquè s’havia de donar temps a la família que s’arreplegués per acomiadar el difunt. De fet, la Shelley, ens deia que no entenia la pressa que teníem en enterrar els morts i que cada cop, els llatins, dedicàvem menys temps a la vetlla. Nosaltres intentàvem excusar-nos amb un que si és perquè aquí vivim tots més a prop, que si perquè som una cultura cristiana i que la importància és en l’ànima no en el cos…
Avui el pare d’una amiga s’ha mort. No hi ha hagut ni vetlla, ni funeral, ni comiat, ni missa, ni res. Una trucada (amb prou mala baba com per dir-li que la seva mort era fruit del triatge, no calia) i una sentència. És mort. I de sobte m’han vingut al cap les collonades d’excuses que li dèiem a la profe d’anglès sobre la poca necessitat d’acomiadar un difunt. Era mentida.
Se’n van, molts, desenes, centenars… se’n van i darrera d’ells una simple trucada. I la propera vegada que veuran els seus familiars serà en forma de cendra, en una urna. I no hi haurà abraçades, ni petons, ni records més que dels més propers. I com sentir l’escalf en la distancia? i com sostenir una mà que ho necessita? I com regalar aquella mirada de confiança, del tot anirà bé? I com acompanyar en la distancia? I com vetllar el no-res, el record, l’amor que se’n va sense ni una imatge que impregni aquest moment tan necessari? Com?
La pandèmia és com una guerra, on els morts cauen en una lluita absurda per la supervivència més que per l’odi contra l’altre i on tots som danys col·laterals. En uns dies farem veure que tornem a la normalitat però ja res serà normal, perquè haurem hagut d’aprendre a desprendre’ns de part de la nostra humanitat per donar-la als altres o als que més la necessiten. Perquè en el fons donar és l’única manera de suportar les inclemències de la vida i dotar-la de sentit.
Avui va per tu Nela. Perquè la vida és injusta. Perquè no hi ha consol i perquè necessitava acompanyar-te en el sentiment.
Merilanding per la vida 