Gols de vida!

Fa més d’un mes, el Barça jugava fatal. Érem primers a la lliga però vèiem com els partits es feien llargs i només guanyàvem a cops de genialitat (és el que té tenir el millor jugador del món) però la cosa no rutllava. Un canvi d’entrenador, unes cames cansades, un vestuari crescut.. qui ho sap i de cop i volta, s’apaga el llum i tot queda en suspensió. Començava una altra lliga. Una champions com la de los “Juegos del Hambre” però sense pilota i amb un antiheroi amb l’habilitat de ser invisible per entrar en les entranyes dels éssers humans i arrancar-los l’ànima en la soledat de la nit.
La magnitud de la tragèdia estava servida, els cossos mossegats i enverinats s’acumulaven en els hospitals que desbordats esperaven que l’heroi de la pel·lícula aparegués amb un súper poder capaç de minimitzar la dantesca imatge que ens oferien tots els canals de comunicació. Allò que semblava que només afectava a uns quants, cada vegada era més proper, la mort invisible s’acostava lentament, sigil·losament, silenciosament… ningú la notava però ens estrenyia com una boa constrictor al voltant del nostre cos. Només érem titelles a mercè de la seva força inevitable. Després, la mort.
Fa més d’un mes, ens tancàvem a casa esporuguits per la incomprensió, la manca d’informació i la mort que ens aguaitava. I resàvem, els qui tenim Fe, perquè allò acabés. Les informacions i les desinformacions creixien amb la nostra por. Una batalla campal de dades que es contradeien perquè en el fons ningú sabia res de res. Tot anirà bé, deien els optimistes, això és l’apocalipsi, els altres. Els dies passaven i ploràvem les morts fins que ja no vam plorar. Ens havíem acostumat a acomiadar en la fredor. Descansin en Pau i avall que fa baixada. La llum semblava un punt feble al fons d’un túnel llarguíssim. Ens hi acostàvem amb les xiruques pesants, incòmodes i plenes de fang. Les espatlles caigudes, autòmats caminàvem cap a la inèrcia de la vida que vivíem i allò era tot el què podíem fer, nosaltres els “afortunats”. La vida en els altres era una mica més viva, i vivíem en el la por, el neguit, la foscor de companys, amics, parents. I sentíem més present allò que hauríem, sempre, però no, la comunitat, la fraternitat, la humanitat. Tots érem un i un érem tots. I vestits virtualment de d’Artagnans ens desvivíem per les veus que clamaven, sense dir-ho, una mica d’esperança. I això és tot, com si fos poc.
Aquí seguim, el mal invisible encara es fa present entre nosaltres, però ara ja no estem sols. Ara som tots. Ara estem aquí junts per combatre’l o per morir. Som.
Avui, fa més d’un mes que el Barça no juga però cada dia a les vuit de la tarda tirem petards com si marqués el Messi. I avui, com si es tractés de la final de la Europa League hem celebrat que el Miquel ha tornat a casa i que el pare de la Marta se’n sortirà. Dos gols que bé es mereixen una copa.