L’últim dels onze. Avui el dia s’ha despertat diferent, més fosc, menys serè, però després d’esmorzar, aprofitant que la mar estava moguda i que no sortiríem en barca, hem carregat les cadires, l’umbrel·la, animal fantàstic inflable i hem enfilat cap a la platja. Sense barallar-nos per si trepitjàvem parcel·les alienes o no, hem trobat lloc de seguida. Els nens han anat a l’aigua. Nosaltres volíem fer de jubilats, però l’energia dels petits de casa ho feia impossible. Res és el mateix quan hi son ells! La insistència, les pales, la crema, el flotador, el frisbi i l’enemic de la pau, el mòbil, han fet de l’experiència “playera” menys plàcida que els últims dies.
Hem marxat abans d’hora perquè un tro ens ha posat sobre la pista de la tempesta que amenaçava. Just arribar a casa ha descarregat amb força però no ha aconseguit refrescar gaire l’ambient.
Dinar, migdiada, el Paradís de les Senyores, i hem treballat tots una mica, deures per aquí, feina per allà… en fí que no hem fet res prou interessant per explicar. Ja ha anat bé perquè ens cal estar preparats per demà.
Fa 12 anys, em posava de part. Més llarg que un dia sense pa i contra tot pronòstic va néixer sense cessàrea. Va plorar fort i tenia els meus “morritus”. Avui, últim dia dels 11, me l’he mirat i el meu cap ha recorregut tot el que hem viscut, els que ens ha ensenyat, el que ens ha fet plorar i el que ens ha tronxat de riure. Però sobretot he sentit la nostàlgia de l’infant que et necessita perquè ella, ara, comença a volar.
Merilanding per la vida 