Hi ha dies, quan estàs de vacances, que la rutina se’t menja (i això que aquest any ens hem passat 3 mesos confinats i podríem estar-ne acostumats) i necessites que tot sigui diferent. I ta-txaaaan, el dia ha començat plovent. Així que hem gaudit de la mitja fresca al jardí, hem netejat toldos, hem jugat a pales, hem llegit (Les filles del Capità), hem preparat el dinar i la inèrcia feia pensar que la tarda seria llarga com havia estat el matí.
Els nens de casa, en Xavi inclòs, han decidit, tan bon punt ha sortit el sol, que podríem anar a la platja. Jo hagués preferit fer una altra cosa, com anar en bici, però què voleu, 3 contra 1.
Incís: He flipat amb ” lo cabrons” que poden ser els nens. Mentre els meus es banyaven amb en Xavi, un nen d’un 6 o 7 anys jugava a fer castells de sorra davant meu. Doncs n’ha passat un altre d’uns 4 anys, s’ha escapat de la mare i ha anat a trepitjar-li. La cara del nen constructor era un poema, però no ha gosat dir – li res. Al cap d’una estona llarga el mateix nen cabró ha aparegut del no res per xafar-li dos castells més aprofitant que l’un ha anat a buscar una pala. He flipat en com es pot ser tant dolent essent tan petit.
També he coincidit amb una noia que patia enanisme. No sé si el fet d’apropar-se a la platja aquella hora era casualitat o una fugida a les mirades alienes. Qué difícil deu ser!
Amb la posta de sol hem enfilat cap a casa, després de sopar hem decidit anar a fer un gelat i hem trencat la tradició fent-lo a la Jijonenca de Cambrils. És el que té tenir un marit famós que es deu als seus fans. Però bonissims, oigan!
Merilanding per la vida 