Hi ha a qui no li agrada el vent, però a mi em flipa. Potser per això m’estimo l’Empordà, tramuntana inclosa. És un fer net, un fer clar. És un despendre’s de la fatiga i recuperar l’energia després d’uns dies aplatanats per la xafogor i la canícula.
El dia fresc i esplèndit que ens ha servit el Mestral han permès als nens anar a fer esquí amb l’avi Jaime, que aquest any en fa 80 (flipa) i retornar a la platja. Avui hem teoritzat amb el què ens agrada de la platja, és la realitat ficcionada. Sota l’umbrel·la, com 2 turistes més, en Xavi i jo imaginem les vides dels que ens envolten. Hem intuït desamors, infidelitats, estrés, fatiga, afany de superació… a cada persona que vèiem li imaginàvem una vida. També he descobert un do d’en Xavi; les semblances impossibles. Tom Selleck, Ben Affleck, Joan de Borbó, Quique Guasch, són alguns dels personatges que ha anat escopint a mida que passaven per davant i que ens ha fet riure de valent.
Si voleu que us digui la veritat, anar a la platja és una manera d’emmirallar-me amb la societat. Hi ha gent tan diversa… alts, baixets, peluts, pelats, grasses, primes, desproporcionats, cultivats, treballats, pudorosos, exhibicionistes, fatxis, ambiciosos, amb gustos exquisits, txonis, educats, maleducats… A la platja ens hi aplaguem tan tipus de gent que si et dediques a observar, a part de treure’t qualsevol complexe de sobre, t’adones que en essència som de la mateixa espècie i que veure el mar ens uneix més que cap altra diferència, ni que sigui per refrescar-nos.
Merilanding per la vida 