Un dia núvol que ens ha deixat sense esma. Ni excursió ni platja. Només una fresca bona que hem gaudit a port veient com anaven i tornaven pescadors, catamarans turístics i uns quants agosarats que s’atrevien a sortir malgrat la calma txitxa preludi de la tempesta que no ha arribat.
Després de dinar, migdiada i sèrie mentre els nens acabaven els deures. Com que la tarda pintava ensopida, hem fet una cosa que ens agrada a tots i que feia més de 6 mesos que no fèiem. Us ho imagineu? Doncs sí, hem anat al cinema.
Tot i que anàvem amb la intenció de veure Origen, una incompatibilitat horària ens ha fet decantar per una película per a tots els públics; el jardín secreto. Una història molt ben explicada i amb una gran sensibilitat sobre la pèrdua dels éssers estimats i com això et pot condicionar la vida, explicada des dels ulls d’una nena orfa de pares.
La pel·lícula ens ha encantat però ens ha agradat més veure l’emoció als ulls dels nens. També, no us penseu, ens hem adonat com ens pot fer canviar els hàbits un confinament, doncs els hem hagut de fer callar diverses vegades ja que comentaven la pel·lícula en veu alta.
El dia ha acabat en tertúlia mirant d’agafar la fresca que em donarà un bon son.
Merilanding per la vida 