Quatre

Diuen que el temps ho cura tot, poser sí, pero sempre queda un bri de tristesa quan penso que ja no hi ets. M’agradaria tant agafar el telèfon i explicar-te els nous projectes, les nostres il·lusions, que poser ara ja ens tindràs una mica més a prop, que els nens van creixent, massa ràpid, potser, i que bueno… “bueno estaba y se murió”. I riuríem i parlaríem de la pandèmia amb preocupació primer i humor després, i m’explicaries que l’artritis et treu les ganes de fer res, ni tant sols anar a pescar, però que aviam si canvia el temps perquè quan plou tot et fa més mal que de costum. Miraríem el cel plegades, tu des de l’Empordà estimat, i em diries que amb aquesta tramuntana de pluja poca, però que aquests núvols faran mal. I em penjaries sense saber acomiadar-te i repetiries el que jo et dic, besitos mami. Besitos, em dirires tu. I esbotazria un somriure recordant la trucada immediata i els diria als nens que he parlat amb tu i que potser aquest cap de setmana ens veurem perquè pugem a Albons. M’agradaria tant que hi fossis… però t’he de dir que aquí pinten bastos, que ens han empresonat a casa perquè fora hi ha un bitxo que mata i que, al cap de vall, potser millor que marxessis ara fa 4 anys, exhalant un últim suspir mecanitzat regalant-me els teus ulls grisos per última vegada, perquè llavors et vaig poder acompanyar i no sóc capaç d’imaginar el dolor dels qui perden els que estimen sense ningú que els agafi la mà.
T’estimo mare, allà on siguis, espera’m, que un dia jo també hi vindré.