Sigil·lós. Per la porta petita s’ha escolat i en un abús de la seva condició, de vegades mortal, s’ha apoderat del seu petit cos. Permeable, innocent, fràgil però nou, massa nou com per no lluitar de tu a tu amb l’invisible. Llefiscós s’ha camuflat en la viscositat de les babes i dels escups per amarrar-la, una vegada més al llit, a casa, a les 4 parets d’una habitació rosa. Infringeix totes les normes socials, perquè és un animal que ni tan sols viu si no és dins nostre. El seu petit cos lluita, a base de febre. Et mataré, diu des del més profund. I el matarà. Malgrat la por, la incertesa, el dolor i la presó, el matarà. I serem tots per veure’l morir. Aquí. A casa. Fora agafarà altres formes, llefiscoses també, i es colarà en la vida dels anònims i deixarà la petjada de la por. Contra l’invisible és una lluita desigual. Malgrat les armes i la prevenció, allà hi és ell per extirpar-nos el cor, trencar-lo en mil bocins i allunyar-nos de la condició humana. Res no l’atura, només la fortalesa ens dona l’esperança de combatre’l. L’instint per damunt de la incertesa, mentre no arriba la vacuna.
.
.
.
.
Quaranta vuit hores després hem celebrat unes angines amb una copa de cava. No serà l’última.
Merilanding per la vida 