Barcelona és trista, sola, fosca. Ni una ànima que m’acompanyi les passes, els records i l’enyorança. Botigues obertes de dependents, propietaris, comerciants intentant contagiar la força, poca, que els resta.
Lloguers, clients, somnis… tot se n’ha anat a la merda.
Només et distreu la historia plasmada en les façanes, els porticons, l’empedrat i les esglésies que amb les portes obertes, com sempre, però amb la tristesa que ningú hi dipositi l’esperança.
Pujo Rambles, quasi sola, m’acompanya l’olor de les parades de flors. Només elles viuen impassibles a aquesta decadencia que es respira.
La gran ciutat, ara petita, em nega la mirada.
Un noi m’avança amb un ram de flors. Té un caminar decidit. Em dic “l’amor encara és viu”
i em deixo endur per les engrunes del seu desig.
Els meus ulls naveguen d’esquerra a dreta, souvenirs sense turistes, bars sense cadires,
gelats al noviembre, museus esperant genteta.
Una cua, gent, espera!
Els enfilo amb la mirada encuriosida. Tot el que volen, aquella gent, parada, amb la boca tapada, mirant a terra, a dos metres, els uns dels altres, és cercar en l’atzar una sortida.
La lotería.
Segueixo pujant a contracor. No puc abaixar la vista. La tristesa em glaça
Alguns encara viuen d’allò que, abans, eren i fan voleiar l’estri lluminós que, abans, feia una malapassada als pares davant l’insistència dels petits.
Ja tinc a tocar la boca del metro. El vagó prou va buit per asseure’m i escriure aquestes línies que necessito vomitar, de l’ànima.
Avui, novembre, he pasejat per Barcelona. La meva estimada ciutat i el cor se m’ha fet petit de pensar que ara ja no es viva. Ara només és grisa, silenciosa, buida.
Avui he vist la tristesa dels qui perden els somnis i es neguen a veure la fallida. Dels qui volaven massa alt, anant només arran de terra. Dels qui vivien lleugers en la follia de l’ara que havien construit a base de moltes mentides.
Barcelona construida d’esquenes als barcelonins, ara ens exigeix. No hi ha muntanya sense vall, ni dia sense lluna. Barcelona reviurà, altra vegada. La historia ens ho recorda, la nostra gent ho necessita. No siguem miserables i posem-hi ja la bastida.
Merilanding per la vida 