Golàs per l’escaire

La cosa sempre anava d’aquesta manera: zig, zag, zug, un, dos tres, zig, zag, zug.. i gràcies a l’atzar es feien els capitans. Els que tenien la missió i la responsabilitat d’escollir els jugadors. Nosaltres fèiem una fila mirant-los. Ells anaven fent càbales i començava la tria. Si els partits es feien conjunts de les classes del A i del B, la Sam i jo coincidíem en aquell aparatós aparador de jugadors de pilota (que per no trencar vidres era d’escuma). L’un deia Dani (era el més bo i també més gran que nosaltres); l’altre, Carles; hi tornava el primer: Àlex, i el segon després: Albert… i així fins anar completant l’equip. Era evident que la Sam i jo quedàvem les últimes, de fet, només de tant en tant ens escollien abans que el més gras de la classe. I tot i així, quan senties el teu nom, estaves contenta, ja tenies equip. Era la primera part del partit de l’hora del descans.
Una vegada començat el match, com que el desori de jugar en un pati compartit era inigualable, els passis de la pilota eren poc freqüents. Com a molt, els dos davanters de vegades es feien alguna passada. La resta corríem d’un porter a l’altra en direccions contraries intentant arreplegar algun rebot. A nosaltres ens demanaven que defenséssim, no fos cas. Això ho podreu fer, ens deien. Com si ser defensa fos una tasca menor. Ens hi dedicàvem a base de puntades, blaus i alguna sola trencada. (Sí Piqué, quan jo tenia uns 10 anys, TOTS volíem ser davanters. És clar que encara no havíem viscut el gol de Koeman que ens va donar la primera Champions).
Vam aguantar ser les últimes tries durant anys, però la nostra insistència ens va fer ser un dels seus. Nosaltres érem diferents de les altres noies, ens deien. I aquest simple fet, ens apropava a uns i ens allunyava dels altres. N’hi havia que ens havien acusat de ser “marimachos”, de ser camioneres, ens etiquetaven com a poc femenines (com si la feminitat només es portés en la forma) però ens era bastant igual. Érem la Sam i la Meri, ella del A i jo del B, i ens agradava jugar a futbol.
Jugar a futbol si eres una noia era acceptar-se diferent. No encaixaves en els estereotips, ni en les etiquetes. Sorties de la norma i generaves incomoditats. No era un acte de rebel·lia, us ho prometo. Era la simple innocència de l’esport. Però alguna cosa queda d’allò. Perquè malgrat que fóssim valentes per lluitar contra tot i tots per jugar a pilota en un pati on ens hi aplegàvem uns 100 nens, havíem d’aguantar ser les últimes de la tria i moltes vegades el rebuig. Jo crec que la Sam i jo encara no encaixem en els estereotips, de fet, -no ho he parlat amb ella- però crec que no creiem gaire en les etiquetes.
I avui estem contentes no només perquè un equip femení del nostre estimat club, s’ha plantat a la final d’Europa i ha marcat 4 gols i l’ha guanyat, sinó perquè hem marcat un golàs per l’escaire a totes les generacions que ens van dir que el futbol no era cosa de nenes.