Avui tenia molta son però han pogut més les ganes de sol. El cant dels ocells a tot drap m’ha posat sobre la pista: Sí, havia sortit! Així que després d’esmorzar, encara amb fresca, mentre els nois de casa feien “veure que corren” i la petita encara estava arraulida sota els llençols, m’he afanyat per anar-lo a trobar. M’he plantat a la piscina a les 9:30 h només hi estàvem nosaltres i un senyor que ha aprofitat a refrescar-se després de fer esport. Cadira, crema, llibre i ulleres de sol. No calia res més. Deixar que l’escalfor anés entrant a poc a poc fins a tocar-me l’ànima i despertar-la després de tants dies de núvol.
L’idil·li amb l’astre s’ha acabat quan han arribat els jardiners. No us ho negaré, he pensat que la inoportunitat m’ho esgarraria tot, però hem seguit allà mentre vèiem com els núvols provinents de mar s’acostaven amenaçadors. He esbufegat una vegada i en Xavi que em coneix com si fóssim una sola persona, m’ha dit: Tinc un pla per avui. Una seguidora d’Instagram, la @bombollejant m’ha escrit que hem d’anar al Mooma. Una sidreria entre camps de pomeres el bell mig de l’Empordà, a Palau Sator. És a la vora?
En menys de 30 minuts, el mateix temps que han trigat els núvols a cobrir el cel, ens hem vestit per anar a descobrir un lloc del qual només en teníem constància per Insta. Mira, si ahir us vaig dir que el paisatge em va semblar increïble, el d’avui era per quedar-se en shock. Els camps de fruiters, els de palla, els boscos es desplegaven com una catifa natural perfecte. Sota l’atenta mirada del castell de Montgrí, quedàvem embadalits fins arribar a un autèntic paradís.
El Mooma és una explotació fruitera que fa 5 anys va obrir un restaurant, va començar a produir els seus propis productes, ecològics, i fa uns 3 anys va començar a oferir visites guiades per ensenyar les diferents varietats de poma que hi ha i les diferents produccions de sidra i altres productes. Aquesta visita acaba amb un tast de diferents varietats. Ofereixen visites cada dia a les 11 h i a les 18h, però nosaltres només ens hem deixat seduir per l’entorn. Ens hem assegut al jardí i ens ha semblat, per un moment, que estàvem a la vora del cel. Els nens han pres dos sucs diferents, un de més dolç que l’altre. En Xavi i jo una sidra. Una era dolça i l’altre seca i madurada en barrica. Us prometo que mai de la vida n’havia tastada una igual. El lloc és meravellós i hem pensat que seria ideal venir-hi a dinar, però potser quan tingui ben posat el meu nou estómac. També té una botiga de productes on la poma i la pera en són les protagonistes.
A mida que tornàvem a casa, el sol es deixava veure de nou, clarianes i més clarianes fins que a primera hora de la tarda hem repetit el ritual del matí i hem anat gaudir de més sol, ni que sigui per tenir plena la bateria de vitamina D. A la tarda, a la piscina, amb el sol, han sortit els més menuts de cada casa, però els meus no hi eren. L’Arnau estava a la pista, com cada tarda i la Martina ha aconseguit fer una nova amiga a Albons, la Laia. Així que elles i la Tània, que ha vingut a passar la tarda, han estat desaparegudes. Quina tranquil·litat.
A l’hora de sopar les aventures de tots dos m’ha omplert de joia. Mentre els escoltava recordava els meus estius al poble, on els dies llargs eren els més feliços que una es pugui imaginar. Els amics, els partits de futbol interminables, les aventures, les bicicletes, les excursions… La història es repetia i em feia feliç veure’ls feliços.
L’apartament a Albons era un encert. Ara n’estic completament segura.
Merilanding per la vida 