Perdoneu-me tots els que llegiu el Merilanding, doncs ahir la cosa va ser impossible d’escriure, no perquè féssim res que no es pugui explicar, sinó perquè les hores eren massa intempestives com perquè sortís res coherent.
Avui hem fet el récord de llevar-nos tard en el què portem d’estiu. Eren les 9:30 h i l’escalforeta ja feia preveure un dia càlid, potser el més càlid des que vam arribar a l’Empordà. Els avis, que venien de Cambrils, arribarien sobre les 11h. Hem esmorzat comentant el dia d’ahir. La Martina i l’Arnau només feien que dir-nos com de bé s’ho havien passat. El temps de vestir-nos i rebíem la trucada més esperada del dia: Ja som aquí!!!
Els avis ens han portat unes coques del forn Salvador de Cambrils per celebrar l’aniversari de la Martina així hi hem plantat les espelmes i a bufar de nou. M’encanta veure i endevinar el desig de les persones quan bufen les espelmes. És com endevinar quin és el regal que li faria més il·lusió però en forma de desig. Potser un crush que li correspongui, tenir més amigues a Albons, un gosset, una switch, un patinet elèctric, que tots estiguem bé o la pau al món… tot podria ser i fins i tot, tot junt.
Després ens hem entretingut xerrant mentre fèiem temps per anar a dinar a Can Parera. L’Arnau i la Martina, davant del plan, han decidit posar-se al dia amb els deures. Evidentment, hem parlat del Barça, de Messi, de rutines, de mig amics i d’altres coses que per uns nens de 15 i 13 anys, no tenen cap interès.
A les 13h teníem hora per dinar al restaurant de la Tati i l’Albert. Els dijous hi ha paella en el menú, per tant volia dir moltíssima gent. Quan he vist l’aparcament a tope, me n’he alegrat molt perquè el 2020 va ser un any complicat i sé que, com tots els restauradors, la incertesa i les prohibicions van posar-los les coses difícils. Aquest any, per sort, la cosa va millor. Els meus sogres no havien estat mai a Can Parera. Ells surten sovint a restaurants i, a més a més, a Cambrils, vila de gran nomenada per la seva tradició gastronòmica, per això triar un lloc per anar a dinar amb la tranquil·litat de saber que menjaríem bé era una responsabilitat. No he patit gens, només he hagut de confiar una vegada més amb els meus amics, que són d’ofici i estimen la seva feina. Uns hem fet menú, d’altres hem demanat de carta. Tots hem sortit contents. Després la Tati i la Emi han pogut intercanviar unes paraules amables per després acabar elogiant-me com si jo no fos davant d’elles. M’ha semblat un moment molt tendre. Bé, sentir-se estimat és molt bonic. Jo he fet com si no hi fos. No volia interrompre ni deixar de sentir-me les floretes que em dedicaven. Me les estimo molt a les dues. Sí, sí, a la meva sogra també. És una gran persona de qui puc aprendre tantíssim…
Després de dinar hem anat a casa fugint de la calor i ens hem fet una migdiada i un paradís de les senyores. En Jaime, el pare d’en Xavi, no perdona. Jo com que la segueixo ja m’ha anat bé i com que a casa n’hi havia que havien de recuperar son… doncs tots contents.
Volíem fer alguna cosa abans que marxéssim i els hem portat al Mooma, la sidreria entre pomeres. Una visita fresca i refrescant que ha estat deliciosa gràcies als pastissets de poma als què ens ha convidat l’avi. Tatin, un xuxo de crema i poma, un crumble de poma regat amb sidra i suc de poma pels menuts. El lloc és captivador i els ha agradat moltíssim. Els nens han suplicat que es quedessin fins demà però ja tenien plans així que hem quedat que a la propera es quedaran a dormir. És tan bonic veure com s’estimen els avis que cada vegada que s’abracen recordo a la meva iaia Roser i els atxutxons que em feia i els petons per tota la cara… s’estimen molt els avis! Estic contenta que ells encara en puguin seguir gaudint dels avis que els queden. I també estic contenta que encara recordin amb alegria la iaia Berta que se’n va anar fa 5 anys i que segur que ens guarda des del cel.
Després de les abraçades i els comiats, aprofitant que anàvem guapos, hem decidit anar a fer el toc a Ca la Ruki amb l’esperança de veure a alguns amics que ens queden per veure. Avui hem pogut xerrar amb en Blai, en Pere, la Nuri… encara no ho he pogut fer amb la Martina però estic segura que abans no acabi el mes aconseguiré fer-li una abraçada. (Fa dos anys que no ens veiem).
Demà ens toca vacuna així que ens hem retirat cap a casa aviat. Contents, satisfets i agraïts amb la vida que tenim i que demà preservarem una miqueta més per a poder gaudir dels nostres, dels que estimem i del que donem gràcies a Déu de tenir. Perquè volem seguir celebrant la vida.
Merilanding per la vida 