Estar de vacances és llevar-se quan la son s’acaba, oi? Doncs això és cert sino hi ha una alternativa millor com agafar un vol, anar a veure sortir el sol des de la platja o tenir hora per vacunar-se. En aquest cas, la tercera opció és la que ens ha fet despertar-nos abans del desitjat.
Hem anat fins a Figueres, punt de vacunació massiu que ens va oferir l’oportunitat de vacunar els petits de casa. Ara ja som dels Pfizers tots quatre. El lloc de vacunació era el centre andalús de Figueres. Mentre esperàvem el nostre torn i veient les cares de pànic que feien, he començat a mirar les fotografies de les pubilles que estaven penjades a la paret. Els explicava el que era una pubilla i que et posaven la banda si eres la més bonica. Com si fos un concurs de miss a la catalana amb les noies del poble. Han rigut fins que hem entrat en el box número quatre. El primer a punxar-se ha estat l’Arnau, que no s’ha adonat de res. Després la Martina que ha deixat caure alguna llagrimeta, més de la impressió que del dolor.
Com que han estat uns valents hem anat a esmorzar a Sant Pere Pescador, que ens venia de camí per anar a la platja. A l’Empordà fan servir unes altres mides, especialment pel que fa al menjar. En Xavi i la Martina s’han demanat una magdalena feta per la Violant. L’Arnau i jo ens hem demanat “una torradeta” amb mantega. Mareta meva la torradeta. Només us diré que només me n’he pogut menjar la meitat.
Avui veuríem els tiets i els cosins a la platja. Però mentre no venien ens hem relaxat força. S’hi estava de luxe a la platja. Un airet, una aigua clara que et permetia veure peixets i, fins i tot alguna medusa. L’aigua no era molt freda per això les meduses s’han acostat fins els banyistes. Mentre l’Arnau i jo jugàvem a pales, una parella ens ha avisat que hi havia una medusa. Així que no ens ho hem pensat dues vegades, hem agafat les pales i l’hem anat traient de l’aigua. Una vegada fora, l’hem enterrat a la sorra i hem posat un pal per a senyalitzar-ho. Com que ens ha costat una miqueta, hem creat una mica d’expectació. Unes senyores feien la retransmissió de la proesa afegint comentaris, unes optimistes, d’altres pessimistes. Quan hem acabat la feina, ens han aplaudit i hem dit en veu alta “ja hem fet la bona obra del dia”.
En tot el matí n’he tret fins a tres, però la calor ha pogut més que la por que ens piquessin i ens hem banyat força. Hem jugat a pales, al freesby i els nens, fins i tot, s’han atrevit a fer un “escondite”. Ells davant del joc no noten ni la calor, ni el fred, ni el vent ni la pluja. Suposo que si nosaltres també juguéssim com ells tampoc ho notaríem.
Com que en Xavi ha portat força fruita a la platja no hem tingut pressa de marxar. Amb el pap ple de dolços vegetals ens hem abandonat al lliure desig de no tenir rutina. Hem marxat de la platja quan el vent s’ha aixecat i els aprenents de kites surf feien perillar la nostra integritat física. Hem anat a casa, ens hem tornat a tirar a la piscina, hem fet una amanida freda de llegums i m’he deixat seduir pel sofà que m’ha abduït fins a provocar-me la son. Avui, un Paradís de les Senyores a mitges (que poc m’agrada aquesta temporada) i quan m’he llevat he pensat que encara somniava. En Xavi estava fent algunes reparacions en el llit dels nens. El meu bricoheroe particular havia decidit posar-se mans a l’obra. Com que ens faltaven algunes peces -és el que té la poca previsió i tècnica- hem anat a l’Escala a comprar cosetes de bricolatge. Una altra abducció. No us passa que quan entreu en una ferreteria perdeu el món de vista? És pitjor que el Tiktok us ho asseguro.
Hem tornat mentre el sol es ponia, quasi res. Hem acabat les reparacions, hem fet el sopar i ens hem deixat temptar pel bany de l’última hora del dia. Allà ens hem trobat amb l’Assumpció i el seu marit. Una parella d’avis que transpiren saviesa, benestar i una manera d’estimar-se que només s’aconsegueix a base de molts anys. Entre riures i converses ens hem retirat a casa perquè els nens començaven a sentir com el braç punxat feia figa i el cansament feia estralls. Demà ens llevarem sense pressa. Quan la son o el mal d’esquena ens diguin prou, esmorzarem i xerrarem fins que empesos per la calor ens deixarem caure a la piscina o la platja o qui sap el què ens depararà el dia.
Arribats a aquest punt de les vacances, on el temps és una màquina inventada, només ens queda sobreviure sense rutines.
Merilanding per la vida 