Us confesso que avui el Merilanding ha estat penjant d’un fil de no fer-se. En Xavi diu que el Merilanding és un esclavatge, perquè m’obliga cada dia i perquè és una obligació que m’he marcat jo. Té tota la rao, però a aquestes alçades fer el dietari és com repassar el dia abans d’anar a dormir i donar-li la importància que té. Ens passem la vida corrent i vivint de pressa i el meu humil dietari és com plasmar els instants dels dies de vacances. Un àlbum fotogràfic fet de paraules i lletres. La meva àvia es va morir d’Alzheimer i com que la genètica de vegades és traïdora, qui sap si el record dels merilandings son com fils de pescar. Invisibles i útils per aconseguir la presa que un desitgi, encara que siguin records. Moments de vida. La meva.
En fi, que quasi us quedeu sense, però no. Així que el dia calorós d’avui ha començat a l’hora que cadascú ha decidit. Anàrquicament. En Xavi el més matiner per anar a córrer, després jo perquè em feia mal l’esquena, la Martina potser perquè la vida ja s’escoltava (si sent qualsevol soroll es desperta), i finalment l’Arnau, segurament per la gana. És de vida!
Avui, malgrat la calor, feia mandra tot. Ens hem vist abocats a l’avorriment necessari per trobar coses a fer i cadascú ha decidit fer el què li venia de gust. Curiosament, cap dels quatre, ha decidit posar-se en remull en tot el matí. Jo he decidit tapar les juntes de les rajoles del lavabo que hem de pintar. L’Arnau m’ha ajudat després de fer els deures. La Martina ha practicat el duolingo d’anglès (espero que li serveixi pel curs que ve) i en Xavi ha complert amb la promesa que em devia i s’ha dedicat a fer la massa de les croquetes que fregirà demà.
Com que avui era dinar de sobres, no havíem de cuinar i n’hem fet a via. A mi la verdura se m’ha atravessat una mica però res que en 10 minuts no es resolgui satisfactòriament per si sol. Els nens han decidit veure la seva sèrie, quina pallissa. Avui em preguntava si els meus pares també trobaven una pallissa veure Sensación de Vivir o Melrose Place… a mi no m’ho van dir mai. És clar que era un sol dia a la setmana.
Quan la calor se m’ha ficat ben endins he decidit posar-me el banyador i anar a fer una remullada. M’hi ha acompanyat en Xavi que just acabava de de fer la migdiada. L’aigua era caldosa però com que fora feia airet refrescava força. En Xavi i jo hem compartit la piscina sols, bé hi havia un veí fent la becaina a l’herba. Ens hem dedicat un temps, el just per sintonitzar l’amor que ens tenim. Al cap d’una estona han començat a aparèixer veïns i veïnes amb el mateix ànim que nosaltres. La Martina i l’Arnau han arribat amb l’ànim d’explicar-nos la sèrie que ens havíem perdut, pallissa dos.
A mitja tarda ens hem vestit per anar a missa. A Albons només la fan el segon dissabte de mes. Fa un any que venim i encara no havíem aconseguit ser-hi cap segon dissabte de mes. L’església és molt bonica. D’una sola planta té unes voltes de pedra vista però tot el protagonisme està en l’àbsis presidit per un mural del Sant Sopar fet per Ramon Pujolboira. La veritat és que ens ha agradat bastant. Hem pogut conèixer el mossèn que amb quasi noranta anys fa 5 parròquies Ullà, Bellcaire, Albons, la Tallada i l’Estartit. Ara ja s’entén perquè només poden fer missa el segon dissabte de mes.
Sortint de missa hem anat cap al Centre Social, els núvols amenaçaven pluja. De camí ens hem trobat a la Pilar, que avui tenia convidats a fer una barbacoa i ens hem recordat molt d’ella, perquè quan no feia ni 10 minuts que ens havíem assegut ha caigut un xàfec amb vent, llamps i trons que esglaiaven. En fi, que el soparet a la fresca ha acabat essent dins i de seguida que ha acabat hem anat a casa. La tempesta no ha refrescat aquest aire calent que esgota l’ànima i que et deixa sense ganes de fer res. Sort que estem de vacances.
Merilanding per la vida 