Merilanding d’estiu. Dia 14. A mi em val

Quan escric el Merilanding, a última hora del dia, i el penjo, no sé mai qui el llegirà o si agradarà. El post d’ahir, carregat de confessió, ha provocat uns missatges que m’han fet sentir orgullosa del merilanding. Gràcies als que em llegiu i als que m’escriviu. Em feu companyia en aquesta hora de solitud.

La calor no ha estat impediment per deixar els nens a casa i anar a Verges i passejar-nos per la fira de brocanters. Casa nostra està decorada amb allò que anem trobant. Alguns en diuen ecològics o sostenibles, per nosaltres és la manera més econòmica de moblar un apartament. Només cal tenir gust, sentit pràctic i imaginació. Ja fa dies que em rondava la idea de tenir una calaixera per l’habitació, concretament des que la vaig veure la setmana passada, però llavors em demanaven massa diners i era tard.

Avui a les 11h ja hi érem. En un primer moment no l’he vist. He pensat que ja l’haurien venut. Hem fet els 3 o 4 passadissos de parades endreçades i organitzades, fins que a la tercera l’he vist. Vermella, amb una patina daurada fina per donar volum als calaixos em mirava. No us sabia dir si em desafiava o em suplicava, però m’exigia que m’hi acostés. Que la toqués -el sol l’havia escalfat de valent-, que la provés -els calaixos estaven en ordre, nets i en bon estat-, i que en fes una oferta. Aquell senyor que la venia, ens explicava que no era seva, era del seu fill. Que la tenia a un preu però que per menys la podia vendre. Li he dit a en Xavi, davant d’aquell senyor, com si no ens pogués sentir, però amb la ferma voluntat que ens sentís: per 70€ me la quedo. No sé si ha vist una oportunitat de vendre-la o més aviat de no haver-se-la d’endur, però l’hem carregat al cotxe en un tres i no res. Transacció feta hem anat cap a casa. Els nens ja estaven en remull.

Després de dedicar-li el temps necessari a la meva nova adquisició, he anat a fer un bany amb la resta de la família. L’aigua de la piscina era ben caldosa. L’aigua de la dutxa era ben freda, així que cada vegada que sortia o hi entrava, amb un gest impostat d’higiene, em posava sota l’aigua freda per refrescar-me de veritat.

Una miqueta més fresquets en Xavi i jo ens hem posat a treballar en equip per a fregir les croquetes que va fer ahir. Fer la forma, passar per ou, farina de galeta i al foc amb oli calent. Hem estat una bona estona però n’han sortir 50 croquetes. Boníssimes, oigan. Hem fet la primera tongada per dinar. El meu estómac només n’ha aguantat dues. Tanta feinada per a dues croquetes. Sort que els nens es delien.

En acabat de dinar hem posat l’aire condicionat i al cap d’una estona teníem un problema gros al bany. Resulta que el tub del desaigua de l’aire esta sense connexió. Total que el fals sostre del bany ha quedat negat d’aigua que hem tret usant el tub la manxa de les bicicletes. La veritat és que ha estat un bon ensurt. 

A la tarda he anat a comprar perquè demà tenim convidats però he tornat aviat perquè teníem un concert. Hem anat al Festival Portal Blau on avui cantava Miki Nuñez. Ens ho hem passat molt bé. Un espectacle necessari tot i que no té la màgia dels concerts. M’ha agradat compartir-lo amb els nens -això abans no ho fèiem amb els pares-. Hem ballat i he estat conscient que necessito sortir de marxa i ballar i cantar fins que es faci de dia, m’és igual. I és que no és el mateix estar viva que sentir-se viva, i això, dalt d’un pòdium, era fàcil sentir-ho. Ara necessitem, mínim, la factura de la llum, però a mi em val.