Com si fos una pista del què ens deparava el dia, el d’avui ha començat amb brico. Sabeu que l’altre dia vaig fer les juntes de les rajoles amb l’Arnau? Doncs com que tenim poca tècnica hem deixat les juntes una mica massa amples (i tortes i gruixudes).
Penjar el merilanding explicant el nostre dia a dia et permet rebre consells i advertències perquè el resultat de les coses sigui millor. La solidaritat digital de la mà, aquesta vegada, de la Susanna Ginesta em va fer pensar que havíem de polir les rajoles. Segons em va explicar la capa de pintura que hi pensem fer, no s’adhereix sobre la silicona . Així que ahir, aprofitant que havia de comprar per fer l’arròs d’avui, vaig comprar una pastilla de polir que s’acobla al trepant. Il·lusa de mi he pensat que seria ràpid i que per quan vinguessin els convidats ja seria fet… hahahah. Només he fet una paret. Així que demà em tocarà continuar.
Com que estem de vacances i els últims dies la calor ens feia tenir més mandra de l’habitual, si cap, aprofitem que vénen les visites per fer una mica de dissabte. Així que ens hem posat tots en marxa. Els uns feien els llits, altres passaven l’aspirador, d’altres feien la cuina i jo netejava els calamarsets.
Quan hem acabat, al cap d’una hora, he començat el sofregit. Però avui la paella ha estat una feina coral. L’Arnau anava fregint el pollastre, la costella, els bitxos i una vegada cuits els anava retirant. En Xavi netejava i tallava les verdures, la Martina triturava el tomàquet i jo… seguia netejant calamarsets (no s’acabava mai i això que no arribava a mig quilo).
Definitivament el dia era més fresc que els anteriors així que estàvem bé a casa. L’únic que ha decidit anar a remullar-se ha estat l’Arnau. Ell sempre té calor.
La Martina i jo hem jugat a botiguetes. Sí, sí. Ella, amb el catàleg del Kibuc de l’Escala em feia propostes de mobles i jo li donava un pressupost màxim i aviam què m’oferia. Ens ho hem passat bé. Potser sona infantil però fer anar la imaginació per mi mai passa de moda. Sempre hi estic disposada. Després m’ha demanat quan ens havíem gastat per moblar l’apartament. Hem calculat i ha flipat amb la nostra capacitat de trobar gangues.
La família Dominguez ha vingut per parts. Primer el pare amb els nens, després, a l’hora de dinar la mare. Sóc molt bona calculant temps, doncs ha estat arribar i acabar la paella. Entre que l’any passat va ser de poques visites socials i una cosa i una altra feia molt que no ens reuníem en una taula a compartir moments, anècdotes, projectes i un munt de coses. L’Agnés és d’aquelles persones que sempre és capaç de sorprendre’t. Un remei cassolà, llet de figa per les berrugues, mètodes per vendre i comprar objectes de tota classe, del wallapop a l’Aldi, receptes per fer pastissos… qualsevol cosa que explica em genera interès, la qual cosa vol dir que tenim xerrera per donar i per vendre. Compartim l’amor pels brocanters i una tendència al síndrome de Diògenes que exhibim amb orgull. En Jair i en Xavi fa tant de temps que es coneixen i s’estimen que sempre és un plaer veure’ls plegats, explicant-se les misèries d’una professió que estimen però que el sentit comú (que no tenen) els hauria de dir que anessin pensant en plegar. Com que somniar és gratis i l’Empordà se’ns ha ficat ben endins, fins i tot hem fabulat en deixar la capital per ser rurals per sempre. La Martina s’hi ha negat en rotund. Ella diu que a Barcelona hi ha coses que aquí no tenen. Com per exemple El Corte Inglés. En sentir-ho, hem esclatat de riure. El pànic de deixar les amigues fa dir coses com aquestes, suposo.
A mitja tarda hem anat a la pista amb els nens. Avui els que juguen amb l’Arnau cada tarda no hi eren, així que ens hem posat tots 8 a fer un vint-i-un. Tornar a ser nena per una estona ha estat tant plaent que li he dit a la Martina que aniré més sovint a jugar a basquet amb ella. Ella m’ha mirat per segona vegada amb cara d’incredulitat. Potser és que com que s’ha aixecat la tramuntana ens ha vist una mica massa empordanats.
Merilanding per la vida 