Ja us vaig dir ahir que hauria de continuar polint les juntes avui. I així ha començat el dia. La Tati i l’Albert ens han convidat a dinar a casa seva i com que no havia de fer dinar, doncs… he aprofitat per avançar i ha acabat amb els peus amb una capa de silicona a les plantes tal que les he hagut de raspallar per por a no necessitar mai més sabates. I no, no he acabat encara, però està a punt.
Al cap d’una bona estona he agafat calor i m’he anat a remullar a la piscina. Com que no tenia res per distreure’m he badat amb la gent que s’hi aplegava al seu voltant. Els que llegien, les que jugaven, les que posturejaven, els que es banyaven i els que xerraven. He pensat que no hi ha millor naturalesa per l’ésser humà que ser de vacances. De tornada he acabat els portaespelmes que volia regalar a la Tati. Amb la calma hem sortit cap a Torroella de Fluvià. En arribar he vist que no estaríem sols. Per entre la reixa de l’entrada els he vist i ja he començat a plorar de l’emoció. La Marina, en Pere i l’Íngrid també dinarien amb nosaltres. Feia 2 anys que no les veia i m’he fos en una abraçada que m’ha permès singlotar en silenci. Darrera de les ulleres de sol he deixat anar les llàgrimes i només he pogut dir: som supervivents!
Hi ha vegades que els nens ens pregunten com es trien els amics. Jo no tinc clar si els tries o et trien però quan tens 45 anys tens molt clar qui son els teus amics. Aquells que sempre hi són, més a prop del què imagines encara que els tinguis sempre lluny en quilòmetres. Els que en el seu dia de festa organitzen un dinar per celebrar la vida i l’amor que ens tenim. Els qui ploren sense vergonya perquè estan de “bajón”, els qui riuen amb tu fins a esgotar l’aire, amb els qui tens la sensació que el temps va més ràpid del normal i amb els qui sempre tens ganes de quedar. Aquells son els teus amics. I avui he estat amb ells. Amb els d’aquí, amb els empordanesos.
L’Albert ens ha fet un arròs caldós amb llamàntol que m’ha sentat de meravella. No he pogut deixar de dir-los que són les millors persones del món. Liar-se així en l’únic dia de la setmana que tenen lliure i a més a més, cuinar-nos això tan bo… Ells li han tret ferro, però ho penso de veritat. Són les millors persones del món.
Avui en Pere em deia que jo no sóc de Barcelona, jo sóc empordanesa. I m’he sentit orgullosa de les seves paraules perquè quan estic aquí em sento d’aquí. Sí, sóc de Barcelona, nascuda a Sant Andreu, però jo crec que un dia d’hivern la tramuntana se’m va ficar dins i des de llavors estimo aquesta terra i la seva gent. I els tracto com a iguals (potser hauria de ser sempre així i ho hauria de fer tothom però es veu que no) perquè són els meus amics, els que vaig fer a poc a poc, a foc calent i a baixa temperatura. Potser per això guarden el millor sabor a cada petit mos que podem compartir plegats.
El Merilanding d’avui el dedico a tots els meus amics empordanesos, però en especial a la família Trona per ser uns pencaires, bona gent, una pinya i ensenyar-me com ningú què vol dir ser família. Una abraçada a la Maria, la dona valenta que ben aviat veurem pel carrer.
Merilanding per la vida 