La Bego, el Xavi i el Carlos, amic de l’Arnau han arribat puntuals a les 12, tal i com ens havien dit. Aquesta vegada i com si fóssim autòmates ja sabíem com anava el tema, una mica de neteja, anar a comprar alguna cosa que faltava, fer el dinar i esperar la trucada de “ja som a la porta de baix”. I així ha estat. Avui, no he fet rajoles, així que ja fa dos visites que ensenyo el lavabo empantanegat. És clar que les visites són educades i sempre ho disculpen amb un “ja s’entén o quasi no es nota”.
La Bego i jo vam fer teatre al cole dels nostres nens juntes. Ella és la que té més memòria de tots els que actuàvem i jo la que més text inventava o versionava. Dos estils diferents amb una passió comuna: pujar a l’escenari. Tant és així que també vam coincidir a la coral de pares del cole. El que ens arriba a agradar un escenari. Els nostres fills van a classe junts i vam decidir dir-los que vinguessin a empordanejar un dia amb nosaltres. I dit i fet.
Us prometo que tenim la millor terrassa del món. No perquè sigui molt gran o perquè tingui les millors vistes, sinó perquè tenim una arbreda just al costat que ens fa de para-sol natural, és el pati de butaques dels ocellets que ens acompanyen de primera a última hora del dia, i perquè ens permet estar sempre fresquets. Em començat a xerrar i no sé com, en Xavi amb això hi té traça, ja estàvem dinant. Hem xerrat, xerrat, xerrat i xerrat… jo diria que m’he quedat una mica afònica i tot.
Quan vam venir a Albons ens va semblar meravellós, però quants més dies ens hi estem més ens agrada, quantes més visites hi rebem, més fantàstica ens sembla la tria que vàrem fer ara fa un any. Qui ens ho hagués dit. El cas és que com si fóssim agents immobiliaris hem començat a parlar-los de les bonances que li hem trobat al poble. Que si té súper, farmàcia i dispensari. Que si gaudim de bar i restaurant sense haver d’agafar el cotxe. Que tenim moltes platges molt a la vora. Que si les excursions que es poden fer són infinites. En fi, ens hem convertit en uns autèntics ambaixadors.
Però no farts de sentir a parlar d’Albons, quan hem acabat de dinar i després de passar una bona estona a la piscina, els hem anat a ensenyar el poble (som uns pallisses). Que si aquí l’església que te un mural al absis, que si aquí l’ajuntament, que si aquesta masia, que si un casoplon, dos, tres… aquest poble està molt ben cuidat, és tot el que la pobre Bego podia dir davant de la meva taladrada. El passeig pel poble ha acabat fer una mica del camí que en Xavi fa cada matí corrents. El de Tor.
No sé si és una cosa d’Instagram o potser perquè emanen una cosa bucòlica que no sé explicar, però és veure una bala de palla i pensar que fer-s’hi una foto és la millor pensada del món. Així que a totes dues ens ha semblat que sí, pujarem. El meu primer salt, m’he “venido arriba” que diuen els castellans i he saltat pensant que hi pujaria d’un sol salt… hahaha… he quedat espatarrada com si fos una catifa en un lateral i he relliscat fins el terra. M’he rascat els genolls i he dissimulat el fail. He mirat en Xavi i ell que em coneix com si m’hagués parit, m’ha fet el peuet de la reina perquè hi pugés. Jo ho he fet a la primera. Darrera hi anava la Bego amb més il·lusió que confiança. Ha saltat i ha cridat i ha anat ed ben poc que les dues no acabéssim a terra, doncs jo li he allargat la mà perquè se m’agafés i hem caminat bales amunt fins que ens hem retrobat amb l’equilibri.
Foto de rigor i cap a casa que el Xavi i la Bego havien de marxar. Sorpresa! Els nens no hi eren. Hem estat esperant una estona fins que al final, els homes han decidit anar a fer un tomb per si els veien, mentre nosaltres esperàvem a casa per si venien. Els han trobat a la pista. Els nens han pujat al cotxe però la cara de la Martina era diferent. No volia anar cap a casa. Volia quedar-se perquè, avui sí, havia fet amics i amigues. Una bona colla que l’han fet feliç de veritat. Ara sí que estic contenta de veritat, a casa ja som tots Albons Ambassadors. No ha calgut ni un any per sentir-nos com a casa.
Merilanding per la vida 