Sentir la tranquil·litat de no tenir ni plans ni visites han fet que hagi establert un nou rècord d’hora de llevar-me, les 10:45h. Val a dir que ahir, llegint al llit se’m van fer les dues. En fi, que avui no he tingut cap excusa per no acabar de polir les rajoles.
En Xavi i la Martina han anat a comprar i l’Arnau s’ha dedicat una estona als deures d’estiu.
Un dia plàcid de no fer res, de no pensar en res, de, simplement existir i ser conscient del què t’envolta. Ocells, papallones, mosquits, mosques, veïns, gossos, gats… un recital de bèsties en un espai natural únic.
Amb la mandra vacacional a tope no hem ni cuinat. De fet, hem menjat les sobres d’ahir i només he fet un carbassó a la planxa que ha aprofitat més l’Arnau que jo.
Després d’una setmana sense Paradís de les Senyores, me l’he posat intravenosa mentre en Xavi i l’Arnau cuinaven. Jo sentia flaire de pastís. A en Xavi li agrada molt la pastisseria i a l’Arnau la cuina, tota. Era ben petit i ja volia ajudar a fer coses. Sempre pregunta què porten els plats, com es fan i li agrada llegir receptes. De fet, el que estava flariant no només era el pastís d’en Xavi, eren els croissants de xocolata de l’Arnau. Petits i deliciosos ens els hem menjat per berenar quan ja estaven freds.
Les sis, hora de l’estampida. Els nens han marxat en bicicleta i una vegada sols hem decidit sortir a passejar. Jo m’he calçat les vambes, però en Xavi anava amb espardenyes. Volíem veure un centre d’art que hi ha al Poble, però per arribar hem agafat un camí, per nosaltres, nou (Els nens el fan sovint per veure estruços). Quan hem arribat hem vist que era un espai de classes de pintura, restauració i manualitats. Així que anàvem a fer mitja volta quan hem llegit el rètol: Ermita de Sant Grau. Ens hem mirat i amb un “vinga va” hem agafat el camí.
Al principi semblava que resseguíem una riera, els canyissars a banda i banda del camí ens ho feien pensar. Després el camí s’enfilava cap el bosc de pins i alzines que anaven fent l’ambient més fresc (que avui no era calorós). Quan portàvem uns 20 minuts caminant, en Xavi ha mirat si l’ermita era molt lluny d’on érem. Semblava que sí. Hem dubtat però hem seguit. Al cap de poc hem vist un rètol que ens deia que en 10 minuts hi arribaríem. No ens hem dit res per por a abandonar, imagino. Simplement hem seguit caminant. Darrera nostre entre les clarianes dels arbres s’hi dibuixava la plana que ens acull, la de l’Empordà. Dos trams una mica empinats ens ho han posat difícil, però al final hem arribat a l’Ermita de Sant Grau.
Una petita ermita tancada. A la façana hi resava l’any de construcció, 1783. Amb les endorfines fent feina ens hem fet fotografies que testimoniaven la nostra gesta. Estàvem sols en un lloc preciós fins que ha arribat el motorista que portava a la noia a veure l’ermita. Ells pujaven en moto el què nosaltres havíem fet a peu. L’emoció de ser-hi era proporcional a l’esforç per arribar-hi. De fet, mentre encara ens fotografiàvem, ells marxaven. Hem resat un Pare Nostre, un Ave Maria i un Glòria i hem desfet el camí de tornada acompanyats d’una pluja fina.
Com si fos una metàfora de la vida, baixar ens ha costat més que pujar. Els genolls pateixen més, la por a la relliscada i acabar per terra fan la resta. A poc a poc, hem anat arribant al poble. M’encanta passejar amb el Xavi i xerrar. És com tornar a festejar. Quan teníem 17 anys fèiem rambla amunt i avall i sempre teníem conversa per donar i per vendre. Ara hem canviat les Rambles, pels prats, per l’Empordà. Descobrint l’entorn ens redescobrim a nosaltres mateixos i projectem el nostre futur junts. Dibuixem el pla de vida que ens queda per fer i pensem si, potser, aquí entre el verd de les muntanyes i la tramuntana seríem més capaços d’assaborir la vida.
Hem passat de llarg de casa i hem anat al Centre Social a fer una cerveseta i no ens hem pogut estar, de camí a casa, de passar per la pista i veure els nous amics i amigues de la Martina. A mida que ens hi acostàvem hem sentit la vergonyeta que sentia. Ens ha saludat de forma tímida. Així que hem passat de llarg.
Abans d’arribar a casa i fer una truita de carbassó i ceba hem tafanejat per les urbanitzacions del voltant amb unes cases molt xules que en diuen les emes, perquè tenen forma de la lletra M.
Avui els nens, per primera vegada en tot l’estiu, han sortit per la nit i no diríeu mai quin pla tenien previst… anar a buscar granotes. Suficient per sopar, recollir la taula i la cuina i canviar-se en temps rècord. Malgrat el comentari de la Martina “Quin fàstic”, han tornat una hora després satisfets i feliços amb l’aventura.
Demà tornem a tenir visites… perquè la vida és un espectacle!
Merilanding per la vida 