Diuen que per agafar un hàbit només necessites 21 dies. En porto 20 de vacances i estic segura que m’acostumaria a aquesta vida. No sé si m’agrada més la vida sense pressa, si sense horaris o improvisant a cada moment el que podríem fer. O potser les tres coses juntes. En qualsevol cas, no hem deixat de fer les bugades de dissabte (a Endesa no se li paga ni un duro de més). O sigui que malgrat les vacances no deixem de tenir obligacions.
Una vegada la roba estesa, els deures fets i tot en ordre hem decidit anar al meu petit paradís. Els nens no volien anar a la platja, ara que tenen una colla. Així que els hem deixat a casa. A la nevera hi havia tuppers amb amanida, amb arròs, pizza i un munt de coses fetes. Així que els hem deixat i ens n’hem anat a la platja. Hem recollit la parella escènica que tenim a 4 minuts i cap a l’Armentera i després al Cortal de la Vila (la cagarra). Aquesta vegada hem aparcat davant del xiringuito Marlin amb tota la intenció. Ens hi quedaríem a dinar.
La platja de Sant Pere Pescador és una platja única. Siguis on siguis del seu litoral de set quilòmetres, tens la sensació que és un espai únic. No hi ha edificis, ni apartaments, ni res més que vegetació al seu darrera. O sigui que des de la platja estant, trobes sorra i al fons verd i arbres de ribera. La recuperació de l’ecosistema de dunes és una proposta que es prenen molt seriosament la gent dels Aiguamolls de l’Empordà i l’Ajuntament. Tot i així, la platja que recordo de la meva infància era més salvatge, amb unes dunes més altes (ens hi tiràvem rodolant), a la sorra de l’aigua hi trobàvem tallarines (fèiem aperitiu amb unes quantes, fins i tot crues) i no hi havia quasi ningú. Evidentment, ni Kite surf, ni paddle surf, ni res de tot això. Quan quedàvem amb els amics ens havíem de dir el color de l’umbrel·la o buscar alguna referència que ho fes fàcil, del contrari havies de caminar per aquell petit desert abans de tocar el mar.
Els records en aquella platja estan lligats a la meva vida d’una manera especial. La meva mare hi és sempre. Aquí vaig aprendre tot el que sé del mar, de pescar i dels amics. I em sento íntimament lligada a ella. Per això quan la Ta em va dir que volia una platja de sorra fina, no m’ho vaig pensar gens. Els ha encantat. Bé, a la Ta perquè a en Jordi, la sorra i el mar són totalment prescindibles. Tot i així, ha quedat impressionat de l’estat, encara, salvatge que respira (tot i no ser el d’abans).
Hem dinat al Marli. Un xiringuito, per mi nou, que hi ha a la platja. Ens hem assegut ràpid i ens han servit encara més ràpid. Una mica de “tapeo” i riures fins que el mar i la brisa salada ens ha anat aplatanant. De tornada, hem decidit fer un banyito a la piscina i hem conegut a la colla dels nens i alguns pares nous. Ens hem saludat i hem fet alguna broma. Fan molt bona pinta, i això m’ha fet feliç. Quan vas a un lloc nou, l’entorn et pot condicionar les vacances. Per això veure que els pares dels nens i les nenes que juguen amb els nostres fills són agradables, fa respirar alleujat i tranquil.
Estant a la piscina hem intentat tancar un sopar romàntic per la Ta i en Jordi. Ells venien a passar un cap de setmana en parella i estem “robant-los” un temps matrimonial preciós. Tots els restaurants als que hem trucat estaven plens, tots. A cada trucada un “ està ple” i per nosaltres era un vol i dol. Per una banda estàvem contents que finalment s’hagués recuperat el turisme per l’altre era una llàstima que els nostres amics no poguessin anar a sopar a un bon lloc. Romàntic i bo. Al final, els de l’Hotel Rural Can Dispès els han aconseguit taula a la barra del Port. Davant del club nàutic de l’Escala. Esperem que sopin bé.
Nosaltres ens hem quedat a fer de pares responsables i sort que avui sí que ens hem quedat. Sempre hi ha la primera vegada que els teus fills es passen l’horari pel folre. Avui ha estat la seva primera vegada. Es fan grans i tenien excusa, però ser pare també vol dir educar. Així que a la nit no sortiran. Però no patiu, que una pel·lícula d’Indiana Jones pot amb qualsevol tristesa.
Demà és diumenge. Anirem a missa a Viladamat i esmorzarem de forquilla a Can Parera. Els meus amics han de gaudir de la cuina de la Tati i l’Albert. Si mengen aquí, segur que tornaran. Una mena de font de Canaletes, culinària, però a l’empordanesa.
Merilanding per la vida 