Un dia més però diferent. Arrossegats per la nostàlgia i amb una depre post vacacional a sobre, abans d’acabar les vacances, hem anat a missa i a celebrar-ho a Can Parera. No sé si us passa, però fer venir a algú a casa i presentar-los la teva gent és com cedir la teva intimitat, escurçar distàncies i exposar el teu cor a la llum. Ensenyar a en Jordi i la Ta aquest racó de món que per nosaltres és un paradís, presentar-los a amics i família i fer-nos acompanyar en un dia a dia vacacional, familiar i improvisat té un valor extraordinari que s’amaga entre la subtilesa de la quotidianitat. És com ensenyar l’ànima amb la confiança de qui no et vol mal.
Ells feien carretera cap a Sant Cugat, improvisant parades. Nosaltres tornaríem a veure’ns amb el Jair i l’Agnès… aquesta vegada a casa seva.
Hi hem arribat a l’hora de dinar. I no ens hem assegut a la taula fins passades dues hores, després de banyar-nos i de xerrar i picotejar. Hi ha gent que té el do de fer-te sentir un més d’aquella casa que acabes de conèixer, ells el tenen. Després de dinar hem començat a sentir-nos nens gràcies a l’astúcia de l’Agnès que ha tret una catifa. Enxufada a la manguera i amb una mica de sabó ens ha anat posant a prova. Una divertida manera d’aconseguir fer vídeos i fotografies diferents, postureos màxims i, sobretot, distreure els nens… i els no tan nens.
Amb una mica d’aplatanamenta, hem deicidit fer el cafè mig en remull. Asseguts al voltant de la piscina i xerrant, xerrant, el cel s’ha anat cobrint fins que la pluja ha fet acte de presència. Llavors, quan semblava que la tarda acabava, l’Agnès, sota el xirimiri ha tret un joc de taula i hem estat jugant una estona. Com que som creatius hem ideat maneres de millorar el joc, adaptant-lo a estacions, a tecnologies…
Com que la Martina i l’Arnau ja tenen OFICIALMENT colla (s’entén però son molt pesats) han començat a insistir per marxar. Com que la tarda semblava que no milloraria ens n’hem anat. Arribats a l’apartament, ells han desaparegut i nosaltres en la solitud de la nostra terrassa perfecte, ens acomiadàvem de les vacances. Demà en Xavi ja marxa i he decidit acabar el Merilanding d’estiu. Recollir les vacances en un dietari és una forma de recordar les nostres vacances en família. Les de tots quatre junts.
Vaig començar a escriure el Merilanding d’estiu el 3 d’agost d’ara fa 8 anys. Corria el 2013, no teníem ni idea que en pocs anys perdria la mare, l’estiu del 16, que viuríem una pandèmia i un estiu de confinament, l’estiu del 2020 ni que, finalment, faríem cap a Albons amb un apartament, que a partir d’ara és i serà el nostre port de vacances. Els estius són allò que som, en essència. No el què diem que fem o ens dediquem. Les vacances ens permeten alliberar-nos de ser res més que nosaltres mateixos… Sigui com sigui, es presenti el futur com es presenti, el nostre primer estiu a Albons ha estat tot el què desitjàvem i, sobretot, ens ha permès carregar les piles fins el merilanding d’estiu vinent.
Moltes gràcies a tots els que m’heu seguit, els que m’heu escrit, els que m’heu fet recomanacions, a tots els que ens heu vingut a veure i a tots els qui heu sortit. La generositat de deixar-me escriure sobre vosaltres i els moments plegats és un regal. De veritat.
Seguiré escrivint.
Merilanding per la vida 