No tenia previst perdre’t tan aviat, malgrat que tu, amb aquella intuïció que ens feia tanta ràbia, sempre deies que no arribaries a vella. I ja fa cinc anys que m’he hagut d’acostumar a viure sense tu. No sempre és fàcil, però ara ja no ho fem amb dolor. No ens fa mal i el teu record sempre és present acompanyat d’un somriure. Quantes coses t’has perdut, mami!
Aquest any ha estat estrany, semi-normal. Em pregunto què diries en els temps que corren. Segur que parlaries de conspiració internacional, massa lectures de Stephen King. Ens haguéssim fet mil partides de cartes aquest estiu a la meva terrasseta d’Albons, tan aprop de casa teva i t’hauries emprenyat amb els kite surf perquè no et permetrien anar a pescar.
Els nens estan adolescents i em sento dir les teves frases, aquelles que tan odiava, però deu ser llei de vida. No sóc la teva criada, això no és una fonda, només em falta la còfia, bueno estaba y se murió… són les perles més habituals. Amb mi prou que van funcionar… espero que en ells també funcionin.
T’agradaria molt la Martina, és gamberra i de la broma com tu. Sempre està pensant en arrancar-te un somriure però gasta una mala llet… No sé a qui em recorda! L’Arnau segueix sent bon nen, però com ja em deies tu, és dels que tira la pedra i amaga la mà. Espero que no ens sorprengui en excés.
Nosaltres tres estem bé i ens veiem sovint. Vas fer una bona feina i, ara és tard per dir-t’ho. Quin greu! Hi ha tantes coses que t’hauria preguntat, tantes que voldria saber i que no sabré mai. Fa cinc anys que em conformo a fer-te parlar dins del meu cap, imagino les nostres converses, encara que a poc a poc perdo el record de la teva veu. M’aferro a la teva olor, a tabac mesclat amb Òpium i una flaire de caramel mentolat. Quan la sento em giro amb l’esperança que al final del fil d’olor t’hi trobi a tu.
Cinc anys, el temps que un nen triga en comptar fins a 10, és el temps que fa que no et tinc i que t’enyoro. Crec que això no ho deixaré de fer mai.
Merilanding per la vida 