Maleïda normalització

Pregunto als adolescents, que amb cara de son assisteixen a una xerrada més sobre el bullying, si algú d’ells ha patit assetjament escolar. Aixequen la mà un parell. (N’haurien de ser més a jurjar per les estadístiques.) Aquell parell, encara tenen un aspecte que desprèn poca confiança, per la qual cosa no em queda massa clar si han fet net. Em provoquen compassió. Seguim: Pressiono una mica més, no us han molestat mai? No us han posat malnoms? No us han fet bromes pesades que no us han fet gràcia? Llavors comença el rebombori…. hahahah per aquí, hihihi per allà. “Pues claro, però eso no es bullying, eso nos pasa a todos en algun momento”. Pam amb aquesta simplicitat em quedo amb pocs arguments, però continuo. Quan us heu trobat en aquesta situació, us sentíeu feliços o us feia patir? Heu trobat a qui explicar-li? La resposta pse i no, és la general respectivament. Segons ells, el bullying no depèn del qui agredeix, depèn més del “como te lo tomas” i així l’aula, l’escola, la societat viu com viu. Fent apologia del aquí i del ara i del jo. Així sobrevivim.
Tenim interioritzat que els hàbits s’aprenen en 21 dies però crec que només calen dos males experiències viscudes i unes poques més vistes per normalitzar que l’única manera d’anar pel món és treure-li tot el ferro possible a tot. Com si no passés, com si res passés, com si no importés res. Hem de posar humor i deixar-nos rebregar per dins a ulls dels que estan creixent, encara, en les aules. Hem de tenir cintura, ser àgils en respostes punyents i sobretot hem de ser grans detectius per saber on és el punt flac de l’altra. Tenir informació et dona poder i aquesta és una assignatura que s’aprèn des de ben petit, com les mates, la llengua o la història.
Els parlo de l’empatia, de la capacitat de posar-nos a la pell dels altres. Agafo un noi amb un peu gran i una noia amb una bota. Els intercanvio el calçat. És un exercici força visual per entendre que més enllà del que sembla aparent, que a un li va gran la sabata de l’altra, amb el tipus de sabata un pot determinar com es la persona. O com a mínim, fer-se preguntes sobre la persona que té al davant. Tan important és preguntar-se com i el per què dels altres com descobrir-ne els matisos. La vida n’és plena. I em pregunto si l’afany de deixar-los sense filosofia s’acosta més a la voluntat que acceptin la vida millor. Sense preguntes la vida és, aparentment, més fàcil. Sense preguntes la vida es simplifica. Avui a mi, demà a tu i mira, aquí estic. O no.
Faig un últim intent per sacsejar-los la consciència i els parlo del suïcidi. La segona causa de mort entre els adolescents. No sóc ningú per jutjar-los i els dic que tot fa gràcia fins que deixa de fer-ne per fer-nos plorar. Amb un somriure he mirat de fer-los reflexionar sobre les relacions humanes, els he donat, amb una pinzellada que es queda curta, eines perquè es protegeixin, els he parlat de l’autoconfiança i els he animat a que s’estimin més. I que en la diferència està l’autenticitat.
M’han aplaudit en molts instituts, alguns això formava part de la festa. En d’altres, alguns alumnes m’han demanat consell, com si jo fos psicòloga, jo només sóc mare, els responc. Potser per això, després de tot, he sentit l’esperança quan un sol alumne, dels vora 300 que he vist en l’últim més, després de la sessió, m’ha preguntat si el meu fill ara ja estava bé.