Mirar-se el melic

Està clar que en cas de dubte la culpa és de l’altre. Veure la imperfecció resulta incòmode en un mateix i ens obliga a sortir del confort del nostre benestar. Quan les coses es fan malament no ens mirem el melic, no fos cas que ens hi trobéssim el pesat borrissol que no acabem d’esbrinar d’on surt.
Els nostres infants aprenen a anar per la vida mirant un mirall, el de casa. La família és un dels principals focus de coneixement que tenen els nens i les nenes a través del qual aprenen a comportar-se, a afrontar els problemes, a tractar a l’altre, a pensar en l’altre i a com mirar de ser sempre el primer, a la immediatesa, al control excessiu o a la necessitat de tenir més per gastar més, fer més i aparentar més. I en aquesta llum reflectida necessitem veure que tot ho fem bé. Ni que sigui per comparació, hem de resultar perfectes, o si més no, aparentar-ho. Aquesta necessitat d’acceptació social ens porta a assenyalar la diferència com a error. I en això, els nostres menuts, també ens miren.
Està clar que ser diferent, en alguns moments, comporta ser disruptiu, però no està bé pensar diferent? Einstein deia que si vols que el resultat sigui diferent, has de fer coses diferents. Pensar i actuar de forma diferent és una oportunitat de canviar aquest món. Però als nostres nens els volem iguals, centrats, asseguts, motivats i segurs de tot el que fan. És a dir, estem demanant que els nens i les nenes deixin de ser nens i nenes per passar a ser individus plenament formats amb 10, 11 o 15 anys. Potser per això ens trobem en adults incapaços d’afrontar problemes. Créixer de pressa és còmode, sobretot pels pares, però aquesta rapidesa comporta que ens hem saltat etapes que per més que semblin supèrflues tenen el seu interès. Per posar un exemple, si coneixem totes les lletres de l’abecedari, però el dia de les majúscules no vam estudiar-les, sí serem capaços de llegir, així i tot hi haurà conceptes que no rebran la importància que tenen.
Les escoles tenen mala peça al teler, per una banda, han d’educar en un sistema canviant i que moltes vegades no té en compte el professional que es considera en la primera línia. Enmig d’una societat que pretén uniformar criatures a còpia de posar-los etiquetes de trastorns i trets de caràcter com si fossin espècies de botànica i a la vegada lidiar amb una comunitat educativa desconnectada, individualitzada i altament competitiva que en cas de conflicte engega el ventilador i no per a refrescar-se.
En xifres actuals, un vint-i-cinc per cent d’escolars pateix assetjament, això vol dir que el 75% restant o són agressors o s’ho miren com si la cosa no anés amb ells, i en això, nosaltres els pares tenim molta feina a fer. A casa, també aprenen a ser solidaris i a posar-se a la pell del qui pateix.