Ahir va acabar El Llop de TV3 i entre llàgrimetes vaig recordar que ara fa 2 anys vaig pujar a l’escenari per darrer cop. Aquesta va ser la sensació en acabar:
Es fa un fosc i arranquen els aplaudiments. Darrera l’escenari hi som tots a punt de fer l’última salutació de l’última representació. Ja no queda ni rastre de les mans fredes i humides. Un per un viatgem fins al nostre ego i ens l’omplim d’ovacions. Ens agafem, estirem els braços i ens deixem caure, i esbufeguem gratitud. Ja està. La feina és feta. Assenyalem el director i el fem sortir, i veiem com li rellisquen unes llàgrimes que no esperàvem i contenim les nostres darrera d’un somriure. Un pas enrere i el teló s’abaixa. Nosaltres seguim per uns moments amb els dits entrellaçats. Ja està!
L’adrenalina encara fa estralls. Ens canviem ràpid i ens abracem i ens fem petons i ens donem les gràcies i recollim. El teatre s’ha de deixar lliure en 15 minuts.
El cansament va apareixent de mica en mica però no volem marxar a casa. No ens volem dir adéu. No volem deixar de tenir aquesta finestra que ens evadeix de la realitat mundana en què vivim. No volem tornar, simplement, a les nostres vides. Una cervesa, si us plau. Dues, tres…
Amb cada glop s’asseu a la falda la nostàlgia del que no sabem si mai repetirem. És un moment únic, autèntic, màgic.
Em poso al llit, exhausta. Son les 5 del matí i començo el dol per la vida que acabo de viure.
Merilanding per la vida 