Ara deu fer uns deu anys que vàrem viure la situació més complicada familiarment parlant que hem viscut mai. D’allò en vàrem treure més coses bones que dolentes, tot i que de dolentes n’hi havia moltes. Però un assetjament escolar t’obliga a fer-te preguntes, a canviar dinàmiques, a escoltar més i a intervenir menys. T’obliga a entendre la importància de la base, de l’educació en família. T’obliga a treballar l’empatia, una estranyesa en el món que ens envolta.
Des de llavors, ens vam fer el propòsit familiar que miraríem d’ajudar a tothom a qui es trobés en aquella situació. Es tractava de fer-se la pregunta correcte. No era un per què a mi? Sinó un per a què? Es tractava d’orientar, d’escoltar i sobretot d’entendre. Això últim és tan important quan et trobes en tan profund terratrèmol. Tant.
I, així, vaig començar a col·laborar amb l’associació que em va ajudar a mi. Mai podré tornar el què em varen donar. Després van venir les entrevistes, les xerrades, els tallers, les idees, les xarxes i un munt de coses per intentar que cap nen patís el que el meu. Que cap família patís el què nosaltres.
Ahir va ser el dia internacional contra l’assetjament escolar i és clar, tots, en peregrinació ens vam disposar i predisposar a explicar el què hi ha darrera d’un assetjament. Sense dramatitzar, vam intentar posar sobre la taula les necessitats del sistema, posar en valor allò que s’està fent bé i remarcar les febleses. Intentem donar sentit al patiment, fent més lleuger, si és possible, el dels altres. Potser per aquest motiu, després d’unes quantes entrevistes, vaig sentir una profunda frustració. Vaig sentir en les meves entranyes que jo, amb el meu testimoni, només era una peça de l’espectacle televisiu. Que darrera només hi havia la quota de pantalla i que malauradament, el color groc s’imposava. No vàrem parlar de lleis, de recursos, de famílies, d’escoles, d’inspecció, de prevenció… les preguntes es repetien, com sempre, al voltant de la pitjor experiència de la nostra vida familiar. Com ens vàrem sentir, què va fer l’escola, quina injustícia… i així fins que ens van acomiadar buits de recordar i tornar a sentir el malson.
Els mitjans van acomplir amb la seva obligació. Ahir era dia de tocar l’assetjament escolar, aquell que afecta a un de cada quatre, aquell que deixa seqüeles de per vida i en el pitjor dels casos s’endú per endavant els somnis de nens i nenes que tenen la sensació que no són ningú i que no importen a ningú. I, malgrat la cobertura i la gratitud que sentim per poder tenir veu, ahir vam sentir-nos molt a prop d’ells. Per més que vam alçar la veu, només vam veure companys amb una bossa de crispetes, esperant satisfer la seva pròpia buidor escoltant les misèries alienes.
Cada dia hi ha un nen o una nena que té por d’anar a l’escola. I estem segurs que el grup té el poder de canviar les coses. Només és una qüestió de voluntat, com la d’escoltar i entendre, en realitat, perquè l’assetjament escolar està, encara, entre les nostres aules. I en això, cal fer un esforç col·lectiu, des de les famílies fins a les escoles, passant per les institucions públiques i, també, pels mitjans de comunicació.
Merilanding per la vida 