BRAVA!
Ben tornats tots els que em llegiu. Només son petits quadres costumistes amb els que segur més d’un se sent identificat o identificada. Qui no té vacances a l’agost? I qui no tria el mar? I qui no te nens adolescents? I qui no té calor?… Però us he d’advertir que aquest estiu serà diferent. Potser perquè en uns dies enviem el nostre fill a viure un any a Finlàndia o potser perquè la Martina passarà a ser filla única fins que arribi una filla adoptiva de Dallas o potser perquè nosaltres haurem de viure un dol i vol constant. Qui ho sap! I no em direu que això no és la vida. Un anar fent amb prou cintura com per gaudir-lo i no prendre-hi mal.
Vinga! Ja us vaig dir que l’Empordà es convertiria en el marc de les nostres vacances l’any passat. Albons, el petit poble fronterer entre l’alt i el baix Empordà és el camp base des d’on us escric aquest dietari que procuraré que sigui diari. Algun dia serà una proesa…
Els avis viuen amb una intensitat que no té res de convencional. No sé dir-vos si és la necessitat d’esprémer el temps que els queda o si és la por de deixar de fer allò que els farà aterrar a les 80 i 82 voltes al sol que porten a les espatlles. Sigui com sigui, ahir van arribar al port de l’Escala després de fer una travessia per mar de 7 hores i mitja. Esgotats, pobrets, els vam acompanyar a fer una paella i després un bany refrescant a la Cala Montgó. Sort que la Costa Brava és un bon regal que sempre tens a punt per a les visites. Mare meva quin plaer. A més a més, vaig poder-lo gaudir amb la meva germana i la seva família que no havien pogut veure mai el seu poble des d’aquella perspectiva.
Peixos, tubs, peus d’ànecs, cerveseta, pujar, baixar, ara ens tirem, ara xerrem, riem, cantem, ens mirem i ens redescobrim. Redescobrir és donar-se l’oportunitat de mirar-nos sense records, com per primera vegada, verges. No sempre es pot, però si ho aconseguiu sabreu de quin plaer parlo. En fi…
Aquest matí ens hem despertat tots junts a l’apartament. Els avis han estat els nostres primers convidats a dormir-hi i la veritat és que l’experiència ha anat com una seda. Casa nostra té tres segells d’identitat: 1.- Un esmorzar asseguts a taula, 2.- les meves paelles i 3.- les crispetes per la tarda. Tots aquells que heu vingut a casa, d’una o una altra manera ho podreu corroborar. Els avis, que esmorzen a peu dret perquè han de sortir a navegar ben aviat per fer esquí nàutic (82 i 80, sí), han gaudit moltíssim. Els nens nostres també. Els avis i els nens comparteixen una mateixa manera de gaudir del temps: sense la pressa. Als adults, la vida ens passa per sobre com una onada impossible de surfejar. Ens va tan ràpid que quan ens adonarem que el llibre està a l’últim capítol posarem el fre de mà i farem un virolla amb l’ànim de recuperar part del temps que no hem estat capaços de percebre. Llavors, amb una mica de sort, serem avis i ens asseure’m amb els nets parlant de tot i de res, de records, de persones que no coneixerem mai però que ens donen la saviesa que les canes acumulen.
Hem anat a Cadaqués, a la recerca del record d’una tapa d’anxova amb escalivada. Feia 7 anys d’aquell record, i malgrat l’alt percentatge que el dia acabés amb frustració, hem creuat la badia de Roses, ens hem sentit intimidat per les onades arrissades i pels penya-segats que queien ben a prop nostre. L’Arnau i jo hem sentit els salts de la mar des de la proa. Ens miràvem i parlàvem del què en uns dies viurà. Parlar de Finlàndia és com una necessitat. Ell m’ha demanat si podíem parlar en anglès fins diumenge, dia que marxa. Serà difícil, però ho intentaré. Li vull donar confiança i advertir-lo i dir-li tantes coses que serien inútils. Jo no he marxat mai. Així que confio en Déu i ja està.
Cadaqués ha aparegut quan el litoral es feia més planer. L’església i les casetes blanques ens han donat la benvinguda. Bé això i el centenar de vaixells fondejats. Des que hem amarrat fins que ens hem ficat a l’aigua no ha passat ni 2 minuts. Xof! Buff qué freda! Ha estat la frase que hem dit tots com si fos l’eco. Però quin bany! Quina aigua! Mare meva…
Hem baixat tots menys l’Emi, la mare d’en Xavi que ha decidit que ella al barco ja hi estava bé. Hem caminat mentre el sol ens torrava la pell. M’he trobat un company de feina que sempre deia que anava a Cadaqués, i ho he comprovat. Hi era. I hem arribat al bar que el Jaime, el pare d’en Xavi, recordava i que ha estat el motor de la travessa d’avui. Gestionar la frustració no és fàcil així que l’hem avisat que potser no estaria obert, que si la pandèmia havia fet canviar d’amos molts negocis, que potser ja no ho feien o ho feien diferent. Ens hem assegut i hem demanat la tapa d’anxoves amb escalivada. El meu sogre és un home tossut i pràctic, per això ha decidit que amb les ganes que tenia no la volia compartir. Una tapa per cadascú i avall. 10 minuts i servits. La tapa. Una torrada de pa de pagès amb pa amb tomàquet vermell escalivat, anxova de Cadaqués i olivada per sobre, tallat en 4 o cinc parts. La tapa, ara, la retindrem a la memòria per sempre més. Us ho prometo. I és que de vegades les expectatives que un té de les coses son les justes i satisfan allò que esperem. Sense frustració.
He tornat més tranquil·la. Potser perquè l’experiència d’avui m’ha donat la confiança que per més que vulgui veure TOTS els possibles mals o obstacles que l’Arnau es trobarà a Finlàndia, sempre hi ha aventures que acaben com un les tenia en ment. De bravo!
Merilanding per la vida 