DE NEDAR I GUARDAR LA ROBA!
Sortim a navegar a l’hora que ens ha permès gaudir de l’esmorzar a taula. L’Arnau ha tingut temps de fer un bany a la piscina i tot. A les 11 som embarcats i ens dirigim a Les Medes. L’Alt i el Baix Empordà són comarques diferents i ja que som a Albons, hem decidit fer camí cap avall. Quina costa! Si la d’ahir és la que té nomenada, la d’avui em sembla que és inigualable. De Montgó a l’Estartit hem contingut l’aire evitant el síndrome d’Stendahl. Podríem haver caigut a l’aigua només de sospirar.
La Meda gran ens tenia guardada una boia. Caçar-la ha estat fàcil, prou fàcil. Però el capità donava unes instruccions més per l’experiència que per la presència. Així que l’Arnau i jo hem estirat el flotador rodó esperant trobar el cap per amarrar la barca. A les Medes, en ser espai protegit, no es pot tirar el ferro (l’àncora, pels que no hi esteu avesats al llenguatge del mar) així que després de deixar-nos els braços, la família que teníem amarrada davant nostra amb un acte de gratitud inspirat per la meva postura, les indicacions del meu sogre i la meva cara de pop en un garatge, d’ha apiadat de mi i m’ha dit el secret: Necessitàvem un cap (una corda) per fer-la passar per l’anella i lligar-la a la nostra barca. He suat tant que tal qual l’he deixat amarrada (gràcies al nus de la Martina, tot s’ha de dir) he buscat l’alleujament en una mar a 24 graus. Fresqueta, sí.
No havia tingut mai el plaer d’estar a les Medes. Per fora, només semblen uns rocs gegants caiguts del cel i esculpits per la mar i el vent. Però el que ens ha deixat sense alè ha estat veure el seu fons marí. Centenars de milers de peixos. Blaus, grocs, negres, petits, grans, minúsculs tots nedaven al teu voltant i et feien sentir un més d’ells. Hem anat a tocar terra, que està prohibit, però només per tornar a llençar-nos a l’aigua.
El dia estava sent esplèndid. Havíem decidit parar la taula i dinar. Avui havíem portat teca a bord. I quan encara estàvem servint plats, ha començat l’aventura. Al nostre costat tres nois, dos d’adolescents i un nen, nedaven sense poder arribar al seu vaixell. Feia patir veure com la corrent els impedia arribar a salvar-se. El petit esbufegava esgotat i llavors el pare s’ha tirat per ajudar-lo. Cap d’ells podia avançar i llavors l’Arnau els ha llençat el salvavides que teníem lligat al vaixell. S’han agafat i ens hem mirat, amb un mos ja a la boca, preguntant-nos i ara què. Llavors hem vist una barca nàutica petita que navegava per allà i hem tret a passejar tots els idiomes que coneixíem. Hem demanat ajuda en anglès, francès, alemany, castellà i català fins que ha entès que ell podria ajudar-los i portar-los fins el seu vaixell. Al final ens n’hem sortit i quan semblava que tot anava bé, aquella nàutica inflable s’ha quedat sense motor i anava a la deriva amb tota la família més el bon samarità.
La veritat és que hem tingut un dinar del més amè.
Com que tothom marxava, hem decidit girar cua amb allò del dónde va Vicente… Era més aviat del previst així que el Jaime ha decidit fer cap a Montgó. Ens anava de camí. Quan hem arribat a la badia calmada de sempre, he suggerit amarrar a la banda contraria d’on vam estar diumenge. He de dir que amb el dia que feia, trobar una boia tan ràpidament ens hauria d’haver fet sospitar però hem preferit pensar que la sort ens bufava a favor… Una hora més tard els vaixells de Daiving ens han fet marxar. Estàvem en una zona reservada als batejos de busseig. El Jaime ens cridava i nosaltres nedàvem de tornada després de visitar una cova tot nedant, després d’haver-nos fet fotos impossibles i després d’haver ajudat a una família de Tortosa a tornar a pujar al caiac sense prendre mal. Hem marxat i uns metres més enllà, fora de tot perill hem tirat l’àncora. I quan encara no ens havíem tirat a l’aigua de nou, ens hem adonat que havíem enrocat. L’àncora havia quedat atrapada entre dues grans roques i no podia sortir. L’heroi del moment ha estat en Xavi que s’ha submergit 8 metres i ha desfet l’embolic. Ell que sempre diu que no serveix pel mar… ens tenia ben enganyats.
Hem creuat la cala i, ara sí, ens hem amarrat a una boia lliure. Aquesta vegada ha costat més encertar amb el “bitxero”, però res com el record de pescar ànecs a les fires per sortir-me’n. La tarda ha anat agafant la calma tot i que la calor apretava de valent. Ens hem banyat i banyat i banyat fins que hem perdut les forces per tornar.
Avui torno contenta perquè l’experiència d’avui em fa pensar que malgrat els inconvenients que es pugui trobar l’Arnau, les ganes de gaudir poden fer front a qualsevol adversitat i que les ganes tot ho poden. Només cal vigilar amb anar contracorrent quan la corrent és massa grossa per trobar el paradís amagat a qualsevol racó. I que, encara que t’hi hagis d’esforçar, no hi ha ferro prou gros que no es pugui treure quan estigui enrocat. Si fas això, gaudiràs de la tarda calmada, la posta preciosa i la vida plena.
Merilanding per la vida 