Savoire fer!
Hi ha vegades a la vida que la casualitat et porta a conèixer persones diferents, autèntiques, úniques. Persones que d’una altra manera no haguessis conegut mai. Persones que et transporten a una altra tipus de vida. Una que mai tindràs i que és impossible d’enyorar o envejar perquè saps que és d’un temps que ja ha passat. Avui hem pogut gaudir d’una jornada en un paradís a Sant Antoni de Calonge, gràcies a la generositat d’una gran senyora: Particular, d’arrels franceses, ben acompanyada i amb una vida pleníssima que transmet amb una mirada, encara viva, als 94 anys. No puc explicar res més que el dia ha estat pensat i dissenyat per a fer-nos sentir com a casa. No puc dir-vos res més que estar amb gent gran és tenir l’oportunitat de dinar acompanyat de la saviesa, de pel·lícules en primera persona que es trenen entre glops de vi blanc i gambes de Palamós. No puc confessar-vos res més que avui ens hem sentit afortunats per la vida que vivim i que ens ha tocat viure. Perquè sempre es pot tenir més però més no sempre és sinònim de benestar.
Hem marxat a primera hora del matí cap a l’Escala a deixar els avis que havien quedat amb uns amics que feia uns 20 anys que no veien. L’avi tenia por de frustrar-se davant l’inclement pas del temps. Ell sempre es veu prou jove i és d’admirar.
Després hem anat a Can Moné a comprar un roser de roses blanques i hem sortit amb un arbre-roser de metro vint. Preciós. Quan ens l’embolicaven hem vist que a hi tenia un brot al mateix test, però l’amo del Viver en ha dit que un brot de 7 fulles en un roser és bord i farà perdre força a tot l’arbre. Així que ens l’ha tallat.
Hem anat a veure la Montse. Tots quatre. Ha conegut a tota la família i nosaltres a part de la seva. I ha estat una jornada fantàstica i, probablement, única. No hi ha una amfitriona igual. De veritat que és una senyora que fins i tot pateix de com asseure els comensals al segle XXI! Una senyora d’un altre temps que fa pensar en allò que hem perdut amb la modernitat i ens deixa sense paraules amb l’interès que posa en tot.
La sobretaula ha estat de més de 3 hores, els meus fills han demanat permís per fer la migdiada que necessitaven i han tingut el paper protagonista quan han tornat a la taula.
Hem quedat que d’aquí a un any hi tornarem. Voldran saber com li ha anat a l’Arnau per Finlàndia i si la Martina va guanyant en bellesa a mida que es va fent gran (avui l’han considerat apta per ser model amb “aquests ulls que parlen”). Ja esperem el dia.
De tornada hem recollit els avis i hem deixat els nens que havien quedat per anar a la piscina. Una nova colla que s’ha de treballar i cuidar perquè qualli. La Martina, sense l’Arnau, potser se sentirà sola encara que a hores d’ara no en sigui conscient. Així que fer amics, ara, ens sembla més que important.
Hem visitat a la Jovita, una santcugatenca que va decidir retirar-se a l’Empordà i que durant uns anys va viure a Cambrils i això els va portar a conèixer a l’Emi i el Jaime. Hem parlat de tomates, dels mals de l’edat i de la il·lusió que fa tornar a veure aquells amb qui vas compartir vida.
Avui, l’Arnau ha après que les Finlandeses semblen totes iguals però fins que no les escoltes no sabràs la diferència entre elles. I és que comunicar-se passa per aprendre a escoltar, per això no cal parlar la mateixa llengua sinó tenir voluntat d’aprendre. I si això no es perd, et fa sentir jove tota la vida.
Merilanding per la vida 